Fa temps que duc les ungles pintades de color rosa fluor. Acostumo a canviar de color, però aquest cop m’he quedat atrapada en la força i el bon rotllo que em dona mirar-me les mans i veure’m els dits encesos de rosa potent. Soc de posar-me colors forts, blaus, verds, però rosa mai. Fins que un dia vaig topar amb l’Estívaliz que estava fent-se la manicura al meu costat i em va enamorar el color que havia triat. "Com m’agrada, però no sé si seré capaç de posar-me’l. Canta moltíssim". L’Estívaliz, de la mateixa edat que jo, cabells rapats, jaqueta caqui moderníssima, em va clavar la mirada, poderosa i burleta, i em va dir: "És qüestió d’actitud". I de sobte, ho vaig tenir clar.

Perquè d’actitud no me’n falta. Ni a mi ni a moltes dones, sobretot les que ja passem dels quaranta-cinc. Aquest és un dels molts tresors amagats de fer-se gran, que t’ho pots tirar gairebé tot a l’esquena. O que pots intentar-ho, encara que sigui perquè tens una altra dona al costat que ho ha fet i no han vingut els Mossos a detenir-la per massa agosarada.

Parlar de pintar-se les ungles de color rosa fluor pot semblar una frivolitat si no fos que ètica i estètica van plegades. I que amb petits gestos com aquests podem fer política de carrer i fer entendre als que ens envolten que fem el que ens passa pel folre dels pantalons. Actitud per fer la tria estètica que vols, sigui la que sigui, i descobrir que no passa res. Actitud per dir que sí a propostes professionals sense rumiar-t’ho gaire i, a la manera de Scarlet O'Hara, decidir que ja patiràs un altre dia pensant com t’ho faràs per tirar-ho endavant. Perquè saps que tot i que suïs, ho tiraràs endavant, que d’alguna cosa t’ha de servir l’experiència. Per assumir una tasca tan ingrata com ser presidenta d’escala (ai, sí) perquè tens idees que vols aplicar per millorar-la. O representar la meva associació d’escriptors al Pla Nacional del Llibre i la Lectura i aixecar la mà cada vegada que demanen si algú vol fer una aportació.

Hi ha moments que, tot i triar dir que sí i aixecar la mà, per dins estic feta de gelatina i tremolo. Soc humana i no aspiro a cap altar de superwoman (ja us ho regalo, em sembla esgotador). Però he observat els homes amb esperit científic i he descobert que la majoria d’ells no és que tinguin menys por que nosaltres, és que dissimulen millor. I tenen el punt d’inconsciència necessari per tirar-se a la piscina. Per això ja fa temps que els copio. Em poso deures i primer dic que sí (bé, no sempre, ja m’enteneu) i després penso com m’ho faré. I funciona. Més rosa fluor, sisplau.