De fer guàrdies a l'hospital a pasturar a la Garrotxa: retrat dels nous joves ramaders

Argelaguer / Cogolls (Garrotxa)Aquesta és la història d’una escola que no hauria tingut la necessitat d’existir si una generació sencera no hagués deixat el camp i s’haguessin perdut de cop anys de saber. És la història també d’un grup de persones que volien recuperar les arrels. Reivindicar que les comarques de muntanya, com el Pallars Sobirà, tenien futur més enllà del turisme. El juliol del 2008 va celebrar-se a Llessui, a prop de Rialp, un sopar que va reunir bona part de la pagesia de la zona, que veia que no tenia relleu generacional. D’allà en va sortir un missatge: necessitem una escola de pastors a Catalunya. Un missatge que va encaixar amb una realitat: hi havia demanda. Pocs mesos després començava amb 25 alumnes la primera promoció d’uns estudis amb voluntat d’agitar les zones rurals. Aquest any celebren el quinzè aniversari amb una gran fita: per primera vegada hi ha més alumnes dones que no pas homes (8 d’un total de 13 estudiants). Pel camí ja han format un total de 247 estudiants que constitueixen una nova generació de pastors que no són fills de pagesos i que volen repoblar el camp a partir d’una ramaderia extensiva, sostenible, rendible i reconeguda pel conjunt de la societat.

L’escola no existiria si no fos per les més de 200 explotacions que cada any reben alumnes de pràctiques. Un sistema que ja es nodreix dels propis exalumnes. És el cas de la Gemma Vila, que des de fa quatre anys acull durant quatre mesos estudiants al Mas Espuella, a Argelaguer (Garrotxa), on té un ramat d’una seixantena d’ovelles guirres. O d’en Marçal Planet, que en fa dos que fa el mateix a Mas La Codina, a Cogolls, també a la Garrotxa. "Que els exalumnes ensenyin als alumnes és ideal perquè són dues vocacions que es troben i fa que hi hagi moltes més ganes de cuidar, formar-se i aprendre", explica Laia Batalla, responsable de l’Escola de Pastors de Catalunya des del 2016, juntament amb Maria Díaz. Totes dues es passen els quatre mesos de pràctiques enganxades al cotxe, anant amunt i avall de Catalunya, de ramader en ramader. "A les pràctiques és on passen les coses i cal fer l’esforç de ser-hi sempre, que hi hagi un fil conductor", afegeix Batalla. L’escola ha estat històricament dinamitzada per dones. A la pràctica, per mostrar una realitat: sempre hi ha hagut pastores, el problema és que han estat "invisibilitzades".

Gemma Vila: "L'Escola de Pastors t'ajuda a no sentir-te sola"

Promoció del 2018, 41 anys

Pastora i ramadera a Mas Espuella, Argelaguer

"Sort de les terres de l’avi". És un comentari compartit per molts nous pastors. També per la Gemma Vila (Olot, 1981). L’avi era carboner, després camioner, va començar a treballar en una guixera, va acabar tenint-ne una i, al vendre-la, va comprar una finca de 30 hectàrees de les quals 2,5 les dedica a la pastura d’un ramat d’una seixantena d’ovelles. Set són per a agricultura ecològica; el seu company es dedica a fer cistelles que reparteix i ven des de la finca mateix. L’avi es va posar les mans al cap quan li va explicar que volia ser pastora, però va viure amb molta il·lusió el projecte de la seva neta fins que va morir fa pocs mesos.

"Ell va poder créixer a poc a poc. Ara la societat t’aboca a començar a dalt de tot, per la qual cosa calen diners i molt de temps. I vas molt ofegat perquè no pots conciliar", lamenta la Gemma davant de l’antic paller de Mas Espuella, on viu amb la seva família. "Jo tinc una màxima: o t’hi fots o te la fots", assenyala lluint una de les samarretes de Vanesa Freixa, impulsora de l’Escola de Pastors, amb el lema "Ruralisme o barbàrie". El viatge que ha fet la Gemma fins a ser pastora, però, també ha estat llarg: mentre feia la tesi al departament d’Ecologia a Barcelona el 2009 va topar amb una pàgina web que anunciava l’obertura de l’Escola de Pastors. Encara no sap com va arribar-hi, però la idea va començar a rondar-li pel cap. Dos anys més tard, amb el seu company van fer el pas de deixar la ciutat i instal·lar-se a Argelaguer, i el 2013 va presentar tots els papers per inscriure-s’hi. Però no van acabar d’arribar mai. "No sabem què va passar, però potser havia de ser així", resumeix.

Parir un fill i un ramat

Com a biòloga, va posar-se a treballar en una càrnica molt a prop de casa. La mare l’empenyia a continuar: "Deixaràs aquesta feina al costat de casa, amb un bon horari?", li preguntava. Però als 37 ja volia ser mare i abans calia fer el pas. Es va inscriure a l’Escola de Pastors i la van escollir. Un any després naixia en Blai, i una explotació ramadera que està avançant molt més lentament del que s’havia imaginat. Ven xais de pastura –només han mamat i menjat al camp, mai mengen pinso– que ja tenen 2 mesos i mig. "No puc treure un xai d’un mes. I aquest és l’equilibri que he trobat", assenyala sobre la importància que té per a ella el benestar animal.

El seu objectiu és intentar combinar la venda de xai amb l’elaboració de formatges. "En l’imaginari pensava que a partir del tercer any tindria obrador. Però la realitat és aquesta: no tens temps per pensar", manifesta, molt crítica amb la burocràcia del departament d’Agricultura. Ara bé, està molt contenta de la decisió. Assegura que, si pogués, tornaria a viure l’experiència a Rialp: "L’Escola de Pastors t’ajuda a no sentir-te sola", diu. Ara també forma part del col·lectiu Ramaderes de Catalunya, una forma d’enxarxar-se tot de dones que es dediquen a la ramaderia extensiva, des d’un punt de vista agroecològic i tenint en compte el benestar animal. Però la realitat és dura: el contacte és molt virtual i des de la pandèmia proven de trobar-se però és molt complicat agafar-se vacances quan a casa tens una família ampliada amb desenes d’ovelles.

Alba Cebrián: "Era infermera i amb la pandèmia vam decidir reinventar-nos"

Promoció del 2023, 32 anys

Estudiant en pràctiques a Mas Espuella, Argelaguer

La mala collita d’oli d’aquesta temporada per la sequera –només van produir un 10% de l’oli de l’any anterior– va portar la valenciana Alba Cebrián (Castelló, 1990) a fer el pas i inscriure’s a l’Escola de Pastors de Catalunya. Fins al passat octubre, quan va fer la preinscripció, encara treballava d’infermera. "Va ser una aposta: tenir un ramat sempre havia estat un futurible. Tenia l’opció de tornar a ser infermera i combinar-ho, o bé donar-ho tot pel projecte", reflexiona des de Mas Espuella, on fa les pràctiques a l’explotació ramadera de la Gemma Vila.

El projecte de què parla és Malaerba, "agitació rural a ritme de natura". Recuperen bancals oblidats amb varietats autòctones d’olivera i ametlla a Benlloc (Plana Alta), que està "al límit del País Valencià que s’està despoblant". "Vam decidir reinventar-nos arran de la pandèmia. Acabar fent el pas", assenyala. L’Alba portava temps combinant guàrdies de 24 hores amb la investigació i tenia ganes de tornar a les arrels, amb un "enyor pel passat però sense el bucolisme del ruralisme". La mala collita els va dur un altre cop a "repensar-se", i van treure un vermut elaborat amb pell de taronja que han batejat amb el nom de Rescat. "Perquè ens ha rescatat a nosaltres. El segon any és molt sensible per a una empresa i ara mateix està pagant l’Escola de Pastors", diu.

Recuperar l’ovella valenciana

De la mà de la Gemma, amb qui han connectat immediatament perquè comparteixen inquietuds i també han viscut a l’estranger i han escollit després la vida de poble, està pensant la viabilitat de dur ovelles a Benlloc. Tot i estar a Argelaguer, a tocar de l’Alta Garrotxa, al Mas Espuella hi ha ovelles guirres, una raça en perill d’extensió pròpia del País Valencià. "Està preparada per a terres de secà com la nostra. Provenen del nord de l’Àfrica i són el futur, perquè aguanten temperatures molt altes", diu l’Alba.

De l’Escola de Pastors de moment se n’emporta sobretot "l’empoderament" que suposa compartir amb gent amb inquietuds molt similars. Al País Valencià, tot i que el sector primari encara és més present que a Catalunya, asseguren que els falta articular-se des del punt de vista agroecològic. L’altra punt que en destaca és la "sensibilitat". "El fet que una dona t’ensenyi de zero a fer servir una motoserra, quan és una eina tradicionalment molt masculinitzada", destaca. També el fet d’estar acompanyada d’una altra pastora durant les pràctiques. "L’activisme des de la ruralitat és molt dur, i compartir-lo és vital. L’agroecologia no es viu des de la competitivitat", conclou l’Alba.

Marçal Planet: "La pagesia ha perdut 30 anys, una generació"

Promoció del 2017, 37 anys

Llogater a Mas La Codina (Cogolls, la Garrotxa)

Havia estudiat integració social i feia 13 anys que treballava en una residència de discapacitats. Pensava fer un any sabàtic quan, passejant per la Vall d’Aran, va topar-se amb un pastor de Mallorca pasturant unes vaques i que havia estudiat a l’Escola de Pastors de Catalunya. Aquella conversa de tres hores li va canviar la vida. Sempre havia notat una inquietud per tornar a les arrels –la seva família havia conreat maduixes al Maresme però ja no tenia les terres–, s’ho va mirar bé i el 2017 va decidir estudiar de pastor.

"Per a mi l’Escola de Pastors van ser unes colònies amb 32 anys. Sortir de l’espai de confort però trobar-me amb gent que parlava la mateixa llengua que jo. Es van crear molts vincles que encara perduren", explica Marçal Planet (Canet de Mar, 1983) des del Mas La Codina, on hi té un ramat d’unes cent ovelles i dotze cabres. És una finca de 195 hectàrees al bell mig del Parc Natural de la Garrotxa. Fa dos anys, gràcies a la tasca de Terra Franca, un projecte ara en standby per aconseguir terra per a joves pagesos, va aconseguir-ne el lloguer. El procés no va ser gens fàcil: va presentar per escrit una desena de projectes diferents, i va fer un llarg procés d’entrevista de dos mesos per poder finalment instal·lar-se de lloguer a La Codina, on viu al soterrani.

Del Maresme a la Garrotxa

Llavors va deixar finalment Canet de Mar per instal·lar-se en un paisatge que només de petit havia trepitjat per fer alguna excursió: els boscos volcànics d’alzines sureres de la Garrotxa. "El meu pare sempre diu que és una llàstima, que la pagesia hem perdut 30 anys, una generació. «S’ha d’estudiar», deien. Tan de bo encara tinguéssim la finca i el corral...", reflexiona sobre les vicissituds de trobar terra i d'estar sempre pendent de si s’acabarà o no el lloguer. La intenció d’en Marçal a La Codina és acabar fent formatges. De moment el que fa és autoconsum i vendre xai. "Tot va més lent del que estava previst al pla d’empresa que et fa fer el departament d’Agricultura, i mentrestant has d’anar pagant crèdits", lamenta.

La burocràcia l’ofega. És una reflexió compartida per la resta de pagesos, però no es penedeix del canvi de vida: "És una recompensa, poder pasturar". Des de l’any passat La Codina és un espai de pràctiques de l’Escola de Pastors. En Marçal acompanya l’aprenentatge d’en Marc, que per sorpresa és del mateix carrer on va créixer a Canet de Mar. Són dues mans més en el dia a dia, i també un espai de trobada i transferència de coneixement que crea forts vincles per al futur.

Marc Sánchez: "M’agradaria dedicar-me a la pastura d’alta muntanya"

Promoció del 2023, 21 anys

Estudiant en pràctiques a Mas La Codina, Cogolls (Garrotxa)

L’edat mitjana dels alumnes de l’Escola de Pastors és d’uns 30 anys. La majoria, també, hi arriben amb estudis superiors i després de decidir fer un canvi de vida. Però en Marc Sánchez (Canet de Mar, 2002) és un dels casos que se surten de les estadístiques. Cada any sol haver-n’hi algun. Té 21 anys i ha decidit formar-se com a pastor. I per les voltes que dona la vida, ho està fent amb un compatriota seu del Maresme, en Marçal Planet. "Vivíem al mateix carrer i no ho sabíem!", exclama.

Són les deu del matí i té en braços un dels xais més petits, que no deixarà de petja durant tota la pastura. Si fa massa estona que té el gos al costat, l’aparta. No fos cas que li fes mal. Després escalfa el biberó amb llet de cabra i li dona amb delicadesa. Als xais que els falta un reforç els donen aquesta llet, fins i tot el pit d’una cabra, perquè "són més bones mares que les ovelles". "Això va de caràcters: i jo soc més nerviós, com les cabres. Em tira més aquest animal", diu.

En Marc, de moment, no s’imagina la vida de ramader que està tastant durant les pràctiques a Mas La Codina, a Cogolls. Amb tot el que implica la burocràcia, els crèdits, la declaració única agrària (DUN)... "M’agradaria poder dedicar-me a la pastura d’alta muntanya", assenyala. Que el llogui un ramader per pasturar –més de la meitat dels alumnes que han sortit de l’escola i treballen en el sector treballen per a tercers– i després tenir-ne per a l’autoconsum. Frisa perquè arribi aquest moment de les pràctiques de l’Escola de Pastors de Catalunya. Es tracta d’una setmana que s’ha incorporat els últims anys arran de la demanda que provinent dels alumnes.

Trencar prejudicis

De les pràctiques n’agraeix la "llibertat" que li està donant en Marçal, perquè diu que l’ajuda a espavilar-se. Ha acabat descobrint que si té un dia creuat tot anirà malament. "És una feina en què has d’estar tranquil, perquè els animals noten el teu estat d’ànim", puntualitza. Un dia que va començar malament perquè ja els van caure fins a 35 litres de llet que acabaven de munyir i estava de mala jeia, el gos "la va liar" i se li va endur el ramat cap a una altra banda. Ha aterrat a Cogolls després d’un mes de convivència i aprenentatge teòric a l’Escola de Pastors. Reconeix que el "tirava enrere" haver de conviure amb tanta gent, però que a l’hora de la veritat l'ha "sorprès": "M’ha ajudat a trencar prejudicis. Som gent molt diferent".

Un canvi de vida

Són les deu del matí, acaba d’arribar a Cogolls des de Rialp i la Laia Batalla es disposa a fer una avaluació conjunta amb en Marçal i en Marc, l’alumne en pràctiques. Si una cosa tenen en comú gairebé tots els estudiants de l’Escola és que són nouvinguts a la professió. I la majoria venen de fer un canvi de vida. El mateix que va fer Batalla el 2013 quan va deixar Barcelona per instal·lar-se en un refugi de muntanya al Pallars Sobirà. Biòloga de formació, havia acabat la tesi doctoral sobre la plaga del diabló de l’avellaner i veia que l’única sortida que tenia per seguir formant-se era anar a viure als Estats Units. "Però jo m’havia criat entre vinyes al Penedès i no volia marxar, no em veia un altre cop a la ciutat", recalca.

Llavors ni coneixia l’Escola de Pastors de Catalunya, mai havia pasturat, ni sabia gaire res de ramaderia extensiva. Però al Pallars va començar a tastar-ho: primer treballant amb una formatgeria artesana, el Tros de Sort, i després estudiant amb la primera promoció del postgrau de dinamització local agroecològica, impartit per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Per aquests viaranys va conèixer la Vanesa Freixa (Rialp, 1977), una de les impulsores de l’Escola, que es va fixar en ella per passar-li el testimoni de la direcció de l’escola. El 2016 començava així una nova promoció amb Batalla i Díaz al capdavant. "Em va costar, perquè els primers anys tenia complex de nouvinguda –assenyala l’actual responsable de l’Escola–. Però ara ja me l’he expulsat. Tenim clar que no som sector primari: som tercer sector i defensem el primari. Jo soc una pastora de pastorets".

Pastores de pastorets

Si les pràctiques constitueixen la part més important de la formació, l’essència és la convivència de tots els estudiants el primer mes de teòrica en una casa aïllada a prop de Rialp. "Són moments molt intensos i es crea un vincle que es manté en el temps", diu Batalla. Ho corroboren l’exalumne i l’estudiant en pràctiques al Mas La Codina de Cogolls. S’estudia, es menja i es dorm en comunitat. I també es fa una revisió setmanal del professorat per anar "perfeccionant" la formació. Són perfils d’estudiants que van dels 18 als 40 anys, i en alguns casos de persones amb molt poc contacte amb la pagesia. En part, es fa per necessitat, perquè el Pallars Sobirà queda lluny. Però amb quinze anys a l’esquena s’ha creat una àmplia xarxa de suport. En cada edició els perfils són molt diferents, i són el resultat d’un procés de selecció en què es passa de la cinquantena de candidatures a un màxim de 20 alumnes.

El resultat és que 15 anys després un 58% dels alumnes que han passat per l’Escola treballen al sector i un 21% encara volen ser pagesos. I dels que treballen, un 38% ho fan amb un projecte propi i un 58% per a tercers. Quan pensa en els canvis que han introduït al sector des del 2009, quan va començar l’Escola, Freixa té una sensació ambivalent. Sent positiva, creu que "la mirada al sector ha canviat molt". "Hem donat visibilitzat a tot de joves que tot i no venir de pagès volien agafar les regnes de l’ofici, i la mirada de la societat ha passat a ser positiva –reflexiona–. Ja no se’ls veu com uns radicals i diuen «Ostres, que valents que sou per seguir els vostres desitjos i volen alimentar-nos!»".

Però Freixa és molt crítica amb el que ha passat al sector primari després de quinze anys: "S’ha perdut una oportunitat, hem anat a pitjor". "Hem deixat que s’acapari la terra i encara no hi ha cap política per facilitar als joves el relleu generacional", recorda sobre l’ajuda que es va eliminar i que pagava durant un any la contractació de la persona que volia passar a dur una explotació que es traspassava per jubilació. Els joves que surten de l’Escola compten només amb l’ajuda de 30.000 euros de nova incorporació, que està pensada sobretot per a fills de pagesos que ja tenen una explotació. Tot i haver-se originat com a formació no reglada, l’Escola compta avui en dia amb el paraigua de l’Escola Agrària del Pallars, i això fa que estigui reconeguda pel departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural i compti com a formació obligatòria per accedir als ajuts de la jove incorporació. A nivell d’ajudes, viu sobretot gràcies a les del departament de Treball, i els alumnes paguen 1.500 euros per estudiar-hi.

"Viure senzill costa car"

Il·lustradora i activista rural, Freixa va decidir fa set anys fer un canvi de vida i deixar l’Escola de Pastors. "Portava molt de temps lluitant cap a fora i em vaig adonar que qui havia de canviar era jo i la meva família, el meu entorn més pròxim", reflexiona. Van instal·lar-se a viure en una borda a Olp (Pallar Sobirà), a 1.400 metres d’alçada, on ha parit, acompanyada d’un petit ramat d’ovelles, el llibre que acaba de publicar: Ruralismes (Ara Llibres). Treballava per veure "pagesos feliços" i s'ha adonat que "viure senzill costa molt car". Resumeix així al llibre la història, que en part és la que convoca cada any una quinzena d’alumnes a l’Escola de Pastors de Rialp: "Desitjaria fer un viatge en el temps, amb l'edat que tinc ara, i acostar-me a l'hort de casa, posar-me a la vora del pare i aprendre d'ell i de la meva padrina, que en aquell moment em semblava només una persona gran [...] Vaig haver de marxar lluny per veure a través dels ulls dels altres, i després a través de la meva vivència, l'excepcionalitat del ruralisme".