La clienta del meu davant es disculpa amb l’amo del negoci per no haver passat abans a recollir la làmina que va fer emmarcar: “Em sap molt greu perquè han passat dos mesos. Devies estar tip de tenir el quadre per aquí el mig fent-te nosa”. Mentre ell li ensenya com ha quedat i l’embolica, riu traient-hi importància. “I ara! Dos mesos no són res! Si sabessis el munt de quadres que tinc a la botiga que la gent fa anys que hauria hagut de recollir!” L’home recorda el més antic que conserva: “Tinc un títol d’un curset de cap de setmana que em van portar el dia que vaig obrir la botiga, el 1999!” L’home explica que fa més de vint anys que té el quadret emmarcat d’un simposi de quiromància que la mestressa no va passar mai a recollir per més que ell l’hi recordés durant setmanes per telèfon. Admet que ara ja no voldria per res del món que el recollís perquè aquells quadres, perfectament embolicats amb paper d’embalar i lligats amb un cordill, ja formen part del mobiliari de la botiga. Li explica que acumula, des de fa anys, retrats familiars que li porten per emmarcar, làmines que la gent compra a les botigues dels museus quan fan un viatge, dibuixos dels fills que intenten deixar constància de la infància d’una criatura que cada dia es fa més gran. També té obres d’art d’artistes amateurs que, orgullosos de la seva creació, un dia decideixen emmarcar la peça per semblar més professionals. “Espero que algun triomfi i la seva obra sigui molt cotitzada! Aquell dia em vendré el quadre i em retiraré!”, diu burleta per la col·lecció de pintors voluntariosos que emmagatzema a la rebotiga. “Tinc fotografies de casament de la mida d’un pòster de parelles que a hores d’ara ja deuen estar divorciades”. Les anècdotes que va explicant converteixen l’espera en una tertúlia divertida amb les clientes. No ho explica amb amargor sinó més aviat amb el sentit de l’humor de qui té clar quines són les misèries del seu ofici. Explica que la gent es passa estona triant el marc, el color i el gruix del paspartú, si el vidre el vol mat o brillant. “Sembla que els hi vagi la vida a l’hora de prendre una decisió. I després, travessen la porta i ja no els veus mai més”.

A la tintoreria els passa el mateix. De fet, han posat un límit al temps d’emmagatzematge de les peces de roba i les mantes perquè si no haurien de llogar una nau industrial per guardar-ho tot. El més comú són els abrics i les mantes. I roba de mudar que es fa servir només per a grans celebracions. “Podríem abastir unes quantes companyies de teatre amb tot el que tenim aquí”. Fins i tot s’han donat casos de vestits de núvia que no s’han recollit mai més. “És difícil pensar que es tracta senzillament d’oblits perquè quan les recollides comencen a endarrerir-se truquem per telèfon. Oferim la possibilitat de portar-ho a domicili, però van dient que ja vindran i al final no apareixen mai”.

Hi ha algun misteri que s’amaga entre el desig de preservar un record, cuidar-lo i donar-li un lloc preferent i, de sobte, d’un dia per l’altre, abandonar-lo. És com si, en el moment de desprendre-se’n, s’adonessin que allò no té tanta importància ni el valor que inicialment li atribuïen, que poden viure sense. Passa també als crematoris: després del comiat ningú no torna mai a recollir les cendres.