Charlie Pee: "Els que hem estat marginats tenim un dolor a dins que surt quan som a l'escenari"

BarcelonaA Charlie Pee, una de les còmiques més destacades de la seva generació, coneguda pels seus espectacles en viu i per la seva col·laboració amb el programa La resistencia, li agrada fer riure la gent, però el que més li agrada és fer-se riure a si mateixa. Això, diu, l'ajuda a digerir millor les experiències difícils. Parlem amb ella sobre la connexió entre el riure i la felicitat i com les persones que ens fan riure des d'un escenari també busquen aquesta alegria a través de les rialles dels altres.

Creus que riure ens fa més feliços?

— No sé si ens fa més feliços, però almenys en el moment en què estàs rient sents menys. Pots sentir menys la tristesa o els dolors que puguis tenir en aquell moment. Jo crec que el riure ens apaga el dolor. No sé si ens fa més feliços, perquè ser feliç és una cosa més de llarg termini, però riure sí que fa que tot sigui una mica menys trist. A mi em passa que la necessitat que tinc de fer riure no va d'acord amb les ganes que tinc jo de riure.

No és directament proporcional?

— No. De fet, com més bé estic, menys necessitat de fer riure tinc. Per això dic que és una eina que utilitzem per rebaixar el dolor, o la pena, en moments que no estem bé.

Llavors en el teu cas fer riure els altres fa que després tu estiguis millor?

— Sí, perquè quan faig riure els altres primer m'he fet riure a mi, i això és l'important. Si soc completament honesta no em dedico al que em dedico perquè fer riure els altres m'aporti, sinó perquè m'ajuda a mi. Tot el que faig, tot el que dic, primer m'ha fet riure a mi. I llavors és guai veure que la cosa que a mi m'està ajudant també ajuda els altres en aquell moment.

Com funciona el procés de construcció del que et fa riure? Surt sempre d'una vivència quotidiana?

— Sí, de fet tot el que he construït a la meva carrera es tracta bàsicament d'agafar les coses que em passen, i que a priori no són gracioses, i buscar-hi el punt de comèdia, perquè tot en té. I a partir d'aquí riure's d'aquestes coses. Això fa que després em siguin menys doloroses.

La comèdia serveix per desactivar el drama.

— Sí. Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. A vegades aquest temps és relatiu, a vegades una persona necessita dos anys i una altra deu minuts. A mi hi ha coses que m'han passat de les quals encara no he sigut capaç de fer comèdia, però que sé que en algun moment arribarà.

Tens alguns límits o tot és susceptible de ser comèdia?

— Jo sempre dic que l'humor no té límits. Per mi l'humor té contextos i també té veus. Això vol dir que l'acudit que puc fer jo, que tinc una veu determinada perquè soc una dona, blanca, heterosexual i amb uns privilegis, no és el mateix si l'explica un altre còmic. Hi ha contextos i veus quan parlem dels límits de la comèdia. Però crec que es pot fer comèdia d'absolutament tot, només ha de saber des d'on i a on.

Imagino que hi ha públics i públics.

— Exacte. Sí, i contextos molt diferents. No és el mateix que tu actuïs en un bar per a un públic que ha vingut a veure't a tu, que sap el que fas, sap qui ets... que no que et contracti un ajuntament per fer un acte de festa major o presentar un esdeveniment benèfic. Tu has de saber que allà no pots fer els acudits que fas al bar. I el context en aquest cas és el límit.

Hi ha alguns temes dels quals és especialment interessant fer comèdia ara mateix?

— Qualsevol tema és interessant per fer comèdia. L’stand-up comedy, que és la disciplina que jo faig, va néixer com a eina per riure's de les coses de les quals no es podia parlar obertament, i es feia en espais com bars i clubs privats perquè era una manera de parlar sobre el que estava passant i de criticar-ho. Quan tens un micro en un escenari i t'està escoltant gent, hi ha una sensació molt potent de poder dir coses a favor o en contra, o de tocar temes que ens toquen a tots. Però haig de dir que quan faig comèdia jo no vaig per aquí. No faig la meva comèdia pensant en què necessita la societat, sinó que la faig de les coses que a mi m'agraden. Però també et dic que qualsevol dona que puja a un escenari és un missatge molt potent. Jo mai he fet un bloc sobre feminisme, per exemple, però qualsevol tema que he tocat a partir de la meva vivència té un fons feminista. Crec que és molt necessari que seguim pujant als escenaris, perquè després cada cop que surt una dona i parla d'alguna cosa que se suposa que és de dones ja surten un munt de veus a criticar i a dir «Ai, un altre cop està parlant sobre això». I jo penso: però si els homes parlen tota l'estona de les seves coses i ningú diu res!

Et segueixes trobant amb aquesta doble vara de mesurar que valora diferent una dona en un escenari que un home?

— Sí, a mi m'ha passat sobretot amb el tema del sexe. Jo em relaciono amb el sexe sense tabús, en parlo molt obertament i sense cap mena de por. Tot i que en realitat soc una persona molt introvertida, que a la vida em vaig trobant situacions incòmodes que són les que utilitzo als meus stand-ups. I què passa? Doncs que les situacions més incòmodes i en què et sents més vulnerable són moltes vegades els actes sexuals. I jo he parlat molt obertament d'aquestes coses. Vaig començar a notar, al principi sobretot, que com que era una noia molt jove –quan vaig començar tenia 22 anys– que pujava a un escenari i explicava que un dia xupant una polla em va sortir la mandíbula de lloc i vaig intentar dissimular, això generava molt escàndol. Per mi aquesta anècdota no va de sexe, va d'una persona que no sap dir perdó, para, espera un moment. De cop vaig passar a ser la noia que deia sempre polla, la que sempre parla del mateix. Però si et pares a escoltar-me, tinc tres anècdotes de polles i ja està.

S'aplica aquesta mirada reduccionista.

— Sí, i ara aquest tema m'ha arribat a cohibir, fins al punt que a vegades explicaria una anècdota i penso, no, passo, perquè no em ve de gust un altre cop haver de suportat tots els comentaris. Potser fa cinc anys que no he fet bromes de polles, però si aquestes coses que jo estic explicant les expliqués qualsevol dels meus companys no passaria absolutament res.

Aquest feedback el deus viure molt a les xarxes. Com ho portes?

— He passat una mica per tot. Les xarxes són una eina de treball per a una persona com jo, no puc no ser-hi. Jo tinc molta seguretat en mi mateixa, n'he tingut sempre, sé que soc bona fent el que faig, i quan llegia un comentari negatiu sempre m'havia sigut igual, però va arribar un moment que hi havia tants comentaris, bons i dolents, tanta interacció, que em va acabar afectant. No és agradable llegir un insult: encara que estiguis segura de tu mateixa, el cop te l'emportes. I quan reps mil cops al dia, doncs el més normal és que t'afecti. Això es va accentuar molt sortint a La resistencia, perquè vaig començar a arribar a tot Espanya i Sud-amèrica. Però després amb el temps m’he adonat que els comentaris negatius fan molt de soroll i els positius no. Hi ha molta més gent que fa likes que no que t’insulta.

Abans has dit que ets una persona molt introvertida, així que em crida l'atenció que escollissis l'stand-up comedy, que és una disciplina que et situa al centre dels focus.

— Sí, és una reflexió que faig de fa anys. Recordo que a la universitat quan havia de fer una presentació oral vomitava de nervis. Però he conegut molts còmics –que casualment són els que m'agraden– que són molt introvertits. L'stand-up a mi m'ha donat un espai de seguretat, a vegades dir segons què molt personal davant de cent desconeguts és més fàcil que dir-ho davant de cinc amics. Jo el primer dia que vaig pujar a un escenari vaig explicar que m’havia deixat el meu nòvio, va ser un moment d’obrir-me davant de gent que no coneixia de res i vaig descobrir que era un espai on podia dir coses que a mi em costen molt. Amb els anys he crescut i he fet teràpia, i segueixo tenint una personalitat introvertida però he canviat, i l’stand-up m’ha ajudat molt. Per exemple, fins fa dos anys sempre que actuava em prenia mínim dues cerveses, no podia actuar sense. Ara, en canvi, fa dos anys que actuo sense prendre gens d'alcohol, perquè s'havia convertit en una necessitat. Ara els nervis que tinc abans de sortir a l'escenari són molt més forts, però els gestiono d'una altra manera.

Ser introvertida afecta la manera com fas comèdia?

— Hi ha dos tipus de comèdia i hi ha dos tipus de còmics. Hi ha els que a l'escola ens pegaven, érem introvertits i marginats i hem trobat que l'única manera d'explicar les coses és agafar un micro i pujar a un escenari davant desconeguts. I després hi ha els graciosos de la classe, que són gent a qui li agrada estar al centre, fer el xou, li agrada pujar a l’escenari. Quan s'acaba el xou hi ha el còmic que baixa i es posa a la porta a saludar tothom i a fer-se fotos, i després estic jo, que m'amago darrere de la cortina i m'espero que se n'hagi anat tothom i me'n vaig a casa.

I quan pugeu a l'escenari les propostes són diferents?

— Sí, jo crec que sí. La comèdia que faig jo és molt personal. Hi ha altres tipus de comèdia que són xous molt genèrics que parlen de coses que hem viscut tots, com anar el dissabte a l'Ikea. Jo parlo de coses que només m'han passat a mi. Crec que la gent que hem estat marginats tenim uns dolors a dins que surten quan som a l'escenari.

Tu ja eres graciosa de petita?

— M'adonava que quan explicava alguna cosa que m'havia passat feia gràcia. Però no n'era gaire conscient. Era tímida, era introvertida, i sembla que això no hagi de casar amb ser graciosa. Quan vaig dir al meu grup que m'havia apuntat a un curs de monòlegs es pensaven que era una broma. Ni el meu nòvio d'aquell moment ni la meva família s'ho creien. Jo m'hi vaig apuntar més per la part d'aprendre a fer guió que no per fer monòlegs, però quan va arribar el dia de presentar el que havíem preparat va ser increïble. Recordo que el meu monòleg precisament anava de com soc de tímida i la primera frase que deia era un acudit. Recordo dir-lo i la gent va riure. Aquella sensació de veure la gent rient amb mi em va fer sentir alguna cosa molt especial i em vaig dir que faria això tota la vida. Amb tota la meva timidesa, amb tot el que em costava ser allà, ser capaç de fer riure va ser fantàstic. I des de llavors els acudits em protegeixen, fan que jo em relaxi.

Són el teu mur de protecció.

— Totalment. Si no hi ha acudits ja em poso nerviosa. A vegades estic en contextos seriosos i sento que haig de dir un acudit. M’ha passat alguna vegada en un tanatori que sento que els acudits em venen al cap i m’haig de reprimir. Soc negada, sí, soc molt negada socialment.

Ara tens dos espectacles a la vegada: Maricarmen, al Golem's Teatre, i Pare nostre que estàs en el sostre, a l'Espai Texas. No és difícil compaginar-ho?

— No. Pensa que al meu cap l'estructura funciona amb anècdotes, perquè són coses que m’han passat. Te les podria explicar ara mateix. A més no els tinc ni escrits, els monòlegs. Una de les claus de la naturalitat és que a l'escenari explico coses com te les estic explicant ara.