Ricard Sayeras Quera: "Vaig actuar dues hores i mitja amb una costella fissurada"

BarcelonaRicard Sayeras Quera (Figueres, 1961) és una de les 6.600 persones involucrades en les representacions de la temporada de Pastorets arreu de Catalunya. Des de finals dels vuitanta que cada Nadal puja a l'escenari per interpretar El primer Nadal dels pastors, l'obra que va escriure mossèn Rossend Fortunet per dur-la a escena a Figueres. Ha fet molts personatges i transmet passió per una tradició que, per a molts, és la primera escola de teatre. "Un Nadal sense Pastorets no seria Nadal", assegura després de reconèixer que mai s'ha plantejat deixar-ho.

Com és el Nadal d'un integrant dels Pastorets?

— Molt intens. Sobretot els dies previs perquè tenim tots els assajos i els has de compaginar amb els dinars d'empresa, amb els sopars d'amics, amb els de la colla... A Figueres fa molts anys que el dia de Nadal ja no fem funció, en fem per Sant Esteve. Jo em quedo sense postres perquè quan s'ha acabat el segon plat, corrents cap al teatre a maquillar-me.

¿Del dinar de Sant Esteve només en fuig vostè? ¿O també hi participen altres membres de la família?

— La meva filla! Que va debutar fent de Nen Jesús amb sis mesos.

Ostres! M'imagino que és un dels moments més especials que ha viscut dalt de l'escenari...

— Sens dubte, poder fer els Pastorets de parella amb la meva filla [s'emociona]. Recordo que quan devia tenir un parell d'anys va venir amb la meva dona i eren en una llotja assegudes amb uns amics. Hi ha una escena en què els dimonis em persegueixen i ella cridava i plorava: "Papa, papa!" Tot el teatre de Figueres descollonant-se de riure, perquè la meva filla veia que els dimonis perseguien el seu pare.

I des de llavors ella també ha format part de la companyia, no?

— Sí. Tenim el virus inoculat a les venes i llavors ja està, som ionquis de Pastorets.

¿Recorda alguna funció especialment complicada?

— Per sort no n'he tingut gaires, de moments difícils. Una vegada, en una escena en què s'assimila que hi ha un ruc que em dona una patacada, jo vaig saltar amb tanta mala bava que vaig caure i em vaig donar un cop. Vaig actuar tota l'obra, dues hores i mitja, amb una costella fissurada. Però bé, tampoc va ser tan difícil...

Home, deunidó. Si això no és ser un actor compromès...

— Va ser dolorós, però tinc companys que han aguantat l'obra en situacions familiars complicades. L'any després de la pandèmia també va ser difícil. Havíem d'anar amb mascareta dins del vestidor, llavors sortíem a l'escenari sense; fer-nos PCR abans d'entrar... Vam posar-hi tots el coll perquè sortís tan bé com fos possible. En una de les últimes funcions, a mi ja no em tocava perquè anàvem per grups, em va trucar la meva filla quan faltaven 20 minuts per començar l'obra. Em diu: "Papa, has de pujar perquè el que havia de fer el teu paper ha donat positiu. I no tenim ningú més". Jo estava al sofà de casa, mirant la tele amb l'Anna Maria, la meva dona, i corrents agafa la bossa i puja cap a dalt.

M'imagino que el caliu del públic tampoc el vau notar gaire aquell any, amb les restriccions.

— També va ser complicat per a ells, estant en dues files separades, veient la funció amb la mascareta... Estic molt agraït a la gent que va venir. També tenien ganes de sortir de casa i d'esbargir-se i anar al teatre.

Després de tants anys, ¿tant el públic com els intèrprets no us canseu de fer el mateix?

— No. Almenys jo no. Seria diferent si haguéssim de fer temporada. Recordo que una vegada ens va venir a veure un senyor que ens va proposar fer temporada a l'agost a Madrid. Estem parlant dels anys noranta. T'imagines? Els Pastorets a Madrid i a l'agost! Aquell home no va tornar mai més i allà es va quedar la idea.

¿Abans d'actuar havia assistit de públic en alguna funció?

— Hi havia anat un parell de vegades de petit, però poc. No sé si era l'àvia o alguna tia que, quan no ens aguantàvem ni el cap ni els peus, ens agafava a tots, que som cinc germans, i ens portava a veure Pastorets.

Després de tant de temps i tenir els diàlegs memoritzats, ¿us cal assajar gaire?

— A partir del 15 de setembre, cada divendres assagem i des de direcció ens van dient: "Avui assajarem tal escena, l'acte quart, el tercer..." Ens van donant el calendari i als que ja som veterans i més o menys ens ho sabem ens toca, potser, un assaig cada quinze dies o tres setmanes. De tant en tant, tenim assaig de cant, perquè la nostra obra és una sarsuela. Quan som només els veterans, la intenció és intentar buscar-li la punta al diàleg i mirar que no ens passi el que nosaltres en diem un Montalat. Era un senyor que els havia fet tots, i una vegada, fa molts anys, va sortir en una escena i va dir tots els papers ell. Va començar, i els sis papers que intervenien els va dir ell de corregut. Era molt gran, ja...

¿I la resta d'actors què feien?

— Badaven uns ulls com uns salers tots! Va estar deu minuts parlant i va dir les rèpliques de tothom. I res, quan va acabar, taló tancat, cap a dins i ja està. Així que la intenció és assajar perquè no ens passi això.

¿A banda d'actuar, realitza altres funcions al grup?

— El grup de Pastorets és una companyia inestable. Hi ha diversos grups de Figueres, que fan les seves obres, els seus assajos. Però jo, per feina, només em puc dedicar a fer Pastorets. Més o menys ja sabem que el dia 15 de setembre, a la que comença l'escola, tindrem una reunió de Pastorets i entre tots col·laborem perquè surti.

Quants sou actualment?

— Una cinquantena i una vintena de músics.

¿La gent nouvinguda de Figueres participa en l'obra?

— Sí, però costa... És una tradició que a ells els cau del cel.

Però ¿hi ha relleu generacional? ¿Els Pastorets tenen futur?

— En el cas dels Pastorets de Figueres, sí. Fa un temps ens vam adonar que sempre érem els mateixos i que això no podia ser. Vam començar a aprofitar les aules de teatre de l'Ajuntament i d'alguna altra escola de teatre que hi ha a Figueres, i vam començar a estirar mainada cap a nosaltres.

Quins creu que són els ingredients de l'èxit dels Pastorets? ¿Que després de tants anys continuïn omplint sales cada Nadal arreu del país?

— Tenen una mica d'humor, una mica de música, una mica de modernitat i, per descomptat, de tradició. Parlen de coses molt nostres. I després d'un àpat d'aquells en què estàs de canelons i de pollastre rostit fins a les orelles, seure dues hores i mitja o tres perquè et facin teatre és sensacional. És una manera de pair...

I si els que actuen són la teva família o els teus veïns, encara en gaudeixes amb més ganes, no?

— Exacte. A Figueres passa, però m'imagino que en pobles petits vas a veure aquell, vas a veure l'altre, la filla o el veí.

¿Creu que per a una part de la societat els Pastorets són considerats teatre de segona?

— Això ens va fer molt mal. Ve d'una sèrie d'intel·lectuals de teatre, sobretot de Barcelona, que van voler separar-se del que ells en deien la barretina i l'espardenya. Aquesta tendència ve als anys seixanta i va continuar les dècades posteriors. Tota aquesta gent sortien de segons quines escoltes de teatre, i potser fins a cert punt tenien raó de la manera com els havien dirigit, però quan actuaves d'una determinada manera en deien "fer Pastorets". Però els Pastorets han sigut l'escola de molta gent que ara és molt bona.

¿Ha compartit escenari amb algun actor o actriu que després s'hi hagi dedicat?

— He compartit l'escenari amb l'Àngels Bassas o el Mateo Amieva, que ara està al Cirque du Soleil. Doncs, hòstia, tampoc ho devem fer tan malament!

En el seu cas, ¿no ha volgut explorar més el vessant interpretatiu més enllà dels Pastorets?

— Per feina i la família no m'hi he pogut dedicar més. Quan em jubili!