Fa més de 160 anys Charles Darwin ja va explicar amb la seva teoria de la selecció natural de les espècies que els patrons genètics que perduraven eren aquells que proporcionaven als individus les característiques més adequades a la supervivència del medi ambient en el qual es troben. Es tracta d’un mecanisme d’adaptació mitjançant el qual els organismes fan front a les tensions i pressions del seu entorn. És un raonament que serveix de metàfora per explicar l’aparició d’un nou model de mascle tòxic adaptat a les circumstàncies socials dels nous temps. El moviment feminista i l’aparició de noves masculinitats ha posat el focus en els homes de conducta prepotent i dominant amb les dones. Han sigut identificats i assenyalats per l’entorn, principalment femení, que ha mostrat el seu rebuig a aquests predadors insaciables. Per tant, part dels coneguts com a fuck boys més perspicaços que han detectat aquesta pressió han hagut d’evolucionar per garantir la seva supervivència, passar més desapercebuts a les preses i mantenir el seu esperit de caça. L’estereotip del follador clàssic sense escrúpols s’ha hagut de refinar. I ara s’han començat a detectar. Se’ls anomena soft boys. No us deixeu enganyar per l’esponjositat del terme. Els soft boys són els antics fuck boys però camuflats. Són el llop amb la pell de xai. És la mutació de la masculinitat tòxica en l’era del #MeToo. El seu tarannà és tan confús i enganyós que han començat a aparèixer pàgines web, sobretot als Estats Units, per alertar la comunitat del seu modus operandi molt més sibil·lí, especialment a l’hora d’utilitzar les aplicacions del mòbil per lligar. El Saturday Night Live ja n’ha fet esquetxos per parodiar el seu estil i alguns comptes d’Instagram com @beam_me_up_softboi recullen missatges i conductes d’aquests individus per prevenir les víctimes. Hi ha articles de premsa que ja parlen d’una epidèmia.
Els soft boys han incrementat el seu nivell de manipulació i, sobretot, la creativitat. Ara que les dones no s’empassen els discursos de superioritat i domini, aquests nous organismes tenen l’aparença de còmplice incondicional. Asseguren ser aliats feministes. És el primer que diuen. De seguida t’expliquen fins a quin punt estan compromesos amb la causa. Proclamen que les dones salvaran el món i mostren el seu costat sensible perquè confiïs en ells, anunciant amb contundència que no tenen res a veure amb l’estereotip masculí. Van d’intel·lectuals i de seguida et faran saber les seves inquietuds musicals, literàries i artístiques. Sense que els hI demanis et parlaran d’artistes que els fascinen fins a l’èxtasi. Parlen molt de les seves emocions i escriuen missatges citant autors, versos de poemes i fragments de llibres. Tenen tendència a fer-se les víctimes. Expliquen que la seva condició de feministes i la seva elevada sensibilitat els han fet sentir rebutjats. Es mostren com homes vulnerables i romàntics que han patit, que això els ha fet tenir una part obscura i que necessiten algú que els tregui d’aquesta foscor. Aquest és el seu ganxo. Són hàbils en la conquesta. A l’inici són molt atents, educats i recorden a les seves víctimes que l’estan fent sentir bé. De quina manera es delaten? Arrogància intel·lectual, baixa tolerància als gustos culturals de les seves víctimes, ús de la frase “Jo no soc com els altres tios”. Poden agafar-te desprevinguda amb un gir sexual barroer quan menys t’ho esperes. Si els rebutges, involucionen ràpidament i reaccionen com un fuck boy tradicional. Si aconsegueixen el sexe que volien, després es treuen la víctima de sobre dient: “Soc una persona difícil i et faria mal”. Un fals discurs protector per allunyar-se i continuar la caça. Caldrà estar atents a futures mutacions per assegurar-se de la seva extinció.
