REPORTATGE
Diumenge12/07/2020

Alienígenes de ficció

La ciència-ficció en el cinema i la literatura ha imaginat un munt de possibilitats per als habitants d’altres planetes, des d’éssers semblants als humans fins a consciències líquides i gegantines

Toni Pou
i Toni Pou

A la sèrie Star Trek, els habitants del planeta Vulcà es distingeixen dels humans per les celles i, sobretot, per les orelles acabades en punxa, mentre que els klingon, originaris del planeta Qo’noS, es caracteritzen per una sèrie de protuberàncies al front. A Solaris, la novel·la de Stanislaw Lem adaptada tres cops al cinema, hi ha un planeta cobert per un oceà conscient que representa una forma de vida amb una capacitat psíquica superior a la dels humans. La caracterització humanoide dels habitants d’altres planetes a Star Trek obeïa a les limitacions tècniques que forcen la televisió a materialitzar visualment els personatges, alhora que responia a la necessitat que els humans poguessin interactuar de tu a tu amb aquests éssers per generar les situacions dramàtiques que s’esperen a la televisió. “Si la interacció televisiva ha de ser diferent de la batalla, l’aparença dels extraterrestres ha de ser semblant perquè l’espectador s’hi pugui veure reflectit”, diu Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia. La superconsciència líquida de Solaris, en canvi, és una mostra que la literatura està limitada per poc més que la imaginació i la tècnica de qui escriu.

Entre els extrems de Star Trek i Solaris hi ha un reguitzell de formes de vida alienígenes que s’han concebut des de la ficció, com per exemple els dwellers que apareixen a la novel·la El algebrista de l’escocès Iain Banks, editada en castellà per La Factoría de Ideas, uns éssers que floten des de fa milers de milions d’anys en planetes gasosos i viuen instal·lats en la lentitud extrema. A grans trets, el perfil d’un extraterrestre fictici respon a una de les quatre combinacions de trets morfològics i de caràcter següents: pot ser humanoide o no tenir forma humana, i pot ser hostil o afable. Ara bé, en general, “acostumem a imaginar el que tenim més a mà i la majoria d’extraterrestres no humanoides de la ficció tenen característiques d’animals com els rèptils o els insectes”, explica Sara Martín, professora de literatura anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en ciència-ficció. La pel·lícula Alien és un bon exemple d’aquesta inspiració entomològica, tot i que el fet que la bèstia conservi trets antropomòrfics demostra la dificultat d’allunyar-se dels referents immediats a l’hora d’imaginar la vida en altres planetes.

Cargando
No hay anuncios

Àliens hostils i la Guerra Freda

Pel que fa al comportament dels extraterrestres respecte a la humanitat, hi ha moltes diferències entre el cinema i la literatura. El cinema, liderat per la indústria nord-americana, va començar a imaginar alienígenes de manera habitual als anys cinquanta, en plena Guerra Freda. “En aquesta època els extraterrestres es representaven hostils, com una amenaça al model americà, en la línia de La guerra dels mons de H.G. Wells -publicada com a novel·la el 1898-”, explica Jordi Sánchez Navarro, director dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya i expert en cinema fantàstic. “Això va canviar radicalment l’any 1977 amb la pel·lícula Encontres a la tercera fase, on Steven Spielberg va transformar completament la visió dels extraterrestres”, constata Sánchez Navarro. “Aquí ja no hi ha hostilitat -diu- sinó dues civilitzacions que es busquen”.

Cargando
No hay anuncios

La figura de l’extraterrestre amable continuaria als anys vuitanta amb E.T., l’extraterrestre, un alienígena humanoide imaginat pel mateix Spielberg, i Contact, la novel·la de Carl Sagan que més endavant Robert Zemeckis adaptaria al cinema, on els alienígenes són, segons Sánchez Navarro, “figures paternals o gairebé divines”. Curiosament, el mateix Spielberg trencaria amb aquesta tendència que ell mateix havia inaugurat quan, després dels atemptats de l’11-S, va dirigir una adaptació de La guerra dels mons que s’estrenaria el 2005. “La imatge de les Torres Bessones caient va marcar molt l’estètica que va utilitzar Spielberg per representar la invasió”, explica Sánchez Navarro.

Cargando
No hay anuncios

Des del punt de vista morfològic, per les mateixes raons que Star Trek, el cine ha representat tradicionalment els extraterrestres com a humanoides o capaços d’adoptar la forma humana quan s’infiltren a la Terra. A parer de Sánchez Navarro, “potser la pel·lícula que s’escapa més d’aquesta tendència és La cosa ”, dirigida per John Carpenter i estrenada el 1982. En aquest cas, l’alienígena que descobreixen els humans a l’Antàrtida té la capacitat d’adoptar qualsevol forma i convertir-se tant en un gos com en un humà.

Explorar la diferència amb...

Tot i que en l’àmbit de la literatura no hi ha una trajectòria tan lineal, “la ciència-ficció clàssica ha dibuixat extraterrestres més antropomòrfics, una mena d’humans estranys”, explica Sergi Pérez, editor de Mai Més, una jove editorial especialitzada en fantasia i ciència-ficció. Una de les excepcions a aquesta tendència és la mateixa La guerra dels mons de Wells, en la qual els invasors tenen cossos molt fràgils que són gairebé tot cervell i necessiten una carcassa metàl·lica per protegir-se i desplaçar-se. “La ciència-ficció moderna, en canvi, s’ha interessat més per alienígenes tan diferents que el contacte és gairebé impossible, ja sigui perquè són massa petits o massa grans perquè els humans els entenguin com a vida, o perquè tenen una cultura tan diferent que dificulta establir-hi vincles”, diu Pérez.

Cargando
No hay anuncios

Un dels exemples més recents d’aquests alienígenes diferents el trobem en una novel·la curta del nord-americà Ted Chiang, publicada en castellà per Bibliópolis com La historia de tu vid a i adaptada al cinema el 2016 pel director Denis Villeneuve amb el títol d’ Arrival ( La llegada ). En aquesta història els extraterrestres són una mena de pops gegantins que es comuniquen amb filigranes de tinta suspeses en l’aire. Malgrat el seu aspecte monstruós, es tracta d’uns visitants benefactors que regalen el seu llenguatge a la humanitat, una eina que no només serveix per comunicar-se sinó que també permet sortir de la linealitat del temps per experimentar el passat i el futur de manera simultània. La trama de la novel·la es concentra especialment en el procés de descoberta d’aquest llenguatge per part dels humans. Una cosa semblant passa a la novel·la Embassy Town, de l’anglès China Miéville, de qui Mai Més ha publicat recentment La ciutat i la ciutat. En aquest cas, la història gira al voltant d’un espai on els habitants de diversos planetes es troben per dialogar a partir de llenguatges diferents.

Mai Més ha publicat també la novel·la ALBA, de la nord-americana Octavia E. Butler, en la qual la Terra ha quedat destruïda després d’una guerra global i una civilització extraterrestre, els oankali, rescata la protagonista supervivent, Lilith. Butler utilitza aquest argument per mostrar la dificultat de la Lilith per establir relació amb els seus captors, que disposen de tentacles urticants que es poden connectar amb altres organismes per comunicar-s’hi directament a través del sistema nerviós. La protagonista veu els oankali tan diferents que li fan fàstic i li produeixen un rebuig atàvic. L’autora, afroamericana d’origen humil, aprofita aquesta situació extrema per explorar els fonaments del racisme. “Les històries de contactes amb civilitzacions extraterrestres serveixen per entendre com ens relacionem amb els que són diferents”, explica Pérez. “Quan ens relacionem amb gent diferent que ja coneixem, ho fem amb prejudicis -afegeix-, però quan això ho portem al camp de l’imaginari i ens relacionem amb éssers desconeguts podem revisitar aquesta part de nosaltres deixant de banda els prejudicis”. En aquest sentit, com a curiositat, una de les autores publicades per Mai Més, Aliette de Bodard, deia que quan de petita llegia novel·les de contacte no es podia identificar mai amb els protagonistes, habitualment blancs i masculins, i s’acabava identificant més amb els extraterrestres.

Cargando
No hay anuncios

A banda d’explorar l’alteritat, les històries de contactes també han servit, segons Sara Martín, per “processar la culpa colonial, tal com passa a La guerra dels mons ”. “Els britànics havien envaït mig món i aquesta història reflexionava sobre la possibilitat de ser envaïts”, explica. En aquesta mateixa línia, a la novel·la de Robert Silverberg del 1969 que l’editorial La Factoría de Ideas va traduir al castellà com a Regreso a Belfagor, els humans han esclavitzat uns alienígenes que semblen elefants però que tenen llengua pròpia, cultura, sensibilitat i intel·ligència. Aquesta novel·la, que inclou moltes referències a El cor de les tenebres de Joseph Conrad, “és una història de redempció on es reflecteix la colonització de l’Àfrica”, diu Eloi Puig. “Perquè, al capdavall, tota la ciència-ficció serveix per reflexionar sobre el món actual”, afegeix Puig. A més de tot això, “el contacte amb una altra espècie intel·ligent no humana dona una mesura del que significa ser humà”, sosté Martín. “Aquestes històries també serveixen, per tant, per donar respostes a la pregunta «què vol dir ser humà»”, conclou la professora.