Luis Eduardo Aute, la nit abans d’‘Al alba’ i altres cançons
Érem a casa seva, al carrer General Díaz Porlier, barri de Salamanca, Madrid. Mig asseguts, mig estirats, en una mena de mig sofà, mig futon, i amb mig whisky en la cerimònia de les meitats de la vida. Luis Eduardo Aute m’explicava com va compondre Al Alba, el seu himne, quan a les ciutats d’himnes prohibits en calien d’alternatius. Era l’any 1978, només Rosa León havia enregistrat la cançó i els amics l’encoratjàvem perquè la gravés ell. Ho va fer, dins l’elapé Albanta -un indret imaginari que conté la paraula alba -, al costat d’un dels millors músics de la història del pop-rock espanyol, Teddy Bautista, el que el va saber llegir més bé, al costat de l’elegantíssima guitarra de Luis Mendo.
Commocionat per les penes de mort de setembre de 1975, volia plasmar-les des del seu millor àmbit de domini: la poesia més lírica i la balada amorosa. Una cançó d’amor, un diàleg estimat-estimada sobre execucions a la sortida del sol, però ni una denotació que pogués enviar el text a la censura, tot i que tan connotativa que se li entengués tot: la por de la matinada, les dalles, els voltors, la nit més llarga que s’hauria d’allargassar eternament per evitar el desenllaç tràgic.
Agafa la guitarra i me la canta, “què et sembla?”. Poca cosa li podia dir, quan l’emoció ja se m’havia cruspit. La Rosa, militant del partit comunista, l’entonava traient la veu i incentivant la consigna, quina força! La força de l’Eduardo havia de ser de signe contrari, el sottovoce i la intimitat musical d’una modulació harmònica que hauria signat còmodament el baladista Schumann, que jo li deia que estava tan sonat com ell. “Mou la veu com mous -commous!- la melodia!”. De vegades parlàvem en català, perquè el seu pare era de Barcelona, l’havia après, no oblidaria mai que va viure a Gràcia, fins i tot evocaria aquella estada en una cançó, Somnis de la plaça Rovira.
“Un passat com un barri/ de futur sense espills,/ on van viure els meus avis,/ on van néixer els seus fills./ Tinc records del meu pare/ quan després del treball/ ens baixàvem a beure/ les orxates d’en Vall...”
Quan me’n va fer una preestrena, ja no érem a Díaz Porlier, sinó al seu nou xalet, una vil·la on el carrer Jorge Juan desemboca en un parc pel qual es passejaven aus exòtiques. Tenia un estudi annex amb molta llum, gairebé una peixera, per poder pintar sense electricitat. En una època, recreava el nu femení amb les seves amigues de model, fins que va arribar Imanol Arias i li va fer posar un xal al retrat de Pastora Vega. També hi componia, aprofitant l’acústica calculada. Allà vaig escoltar de cap a peus el que seria el disc Slowly, les cançons que havia volgut escriure en anglès. Tenia facilitat pels idiomes i conservava fins i tot el tagal d’infància, que havia après de la mare, amb una assistenta que era com de la família.
Teníem una amistat bonica, de començament a final.
El començament, aquell 1978, va ser sorprenent. Vaig escriure una crítica de les seves 24 Canciones Breves al costat d’un psiquiatre, perquè em semblava que allà hi havia tot Freud i encara més de Melanie Klein, els seus anys d’agorafòbia, de por escènica en tota la puritat de l’expressió. Havia fet el més difícil, triomfar d’entrada col·locant cançons de qualitat al hit parade, amb la veu de moda de Massiel, Aleluya i Rosas en el mar, i caure en picat reeditant aquells textos sobre Eros i Thanatos, inquietuds i angoixes, lèxic d’anatomia patològica i la implacable autocrítica Autotango del cantauto r. Em va trucar i, en comptes de dir-me el nom del porc, em va donar les gràcies, vam quedar per veure’ns i aquell article estrafolari va ser el pròleg del seu primer recopilatori de cançons, Canciones, 1980.
El final, 2016, van ser aquells últims petons a cada galta al camerino del Palau, després de la seva última actuació. “Agafa l’AVE i vine, que t’ensenyaré material nou, cançons i quadres.” I jo, “encantat de la vida, però pactem com sempre que menjarem de restaurant, que a casa teva ja diu bé el Sisa que no s’hi menja calent”.
Entre la primera i l’última nota de l’amistat, em convida a compartir backstage de concerts memorables, i als tres recitals que fa al Palau l’any 1989 em dedica La belleza cada dia per si és que vull anar-hi cada dia amb una companyia diferent. La dedicatòria és tan generosa que me l’estalvio, com generós va ser el pròleg que em va escriure pel meu únic llibre de ficció. L’Eduardo era tremendament generós amb tothom, i em consta a quanta gent ajudava a tirar endavant amb préstecs que eren subsidis d’atur que sabia que no li rescabalarien mai.
Un cop em va atrapar amb una consulta exprés. Al final del recital a la plaça de la catedral de Barcelona, per les festes de la Mercè de 1988, m’etziba abans del darrer bis que li sembla que una manera de mostrar el seu amor per Catalunya és demanar públicament el dret d’autodeterminació. “Si ho sents, endavant”. “És clar que ho sento, bé que vaig néixer a les Filipines i mig soc d’aquí”. I ho va amollar abans de Las cuatro y diez, que tothom cantava amb els encenedors fent d’espelma.