Fer autoestop per les ferides de l'antiga URSS: "El perill més gran és que en molts països la gent condueix molt malament"

BarcelonaEn Miki Kisenvole (Sabadell, 1993) sempre ha de buscar anar per camins on no tothom vol passar. Ara fa pocs anys, es trobava a prop del pont sobre l’estret de Kertx que uneix Rússia i la península de Crimea, la faraònica obra de Vladímir Putin per assegurar-se que Crimea sigui russa. Pensava que ningú l’ajudaria a travessar el pont fent autoestop, però sorprenentment, aquells que el van portar van ser uns policies. “Fer autoestop és una aventura, a mi m’agrada perquè cada dia és diferent, però també perquè conec millor els llocs on vaig”, defensa. En Miki és un home curiós de mena que parla nou idiomes i ha liderat el naixement d’una colla castellera a Estocolm, ha estudiat Relacions internacionals i ha fet d’observador internacional en eleccions. Ara publica Guía del autoestopista soviético (Plataforma editorial) on explica les seves aventures unint algunes de les seves passions: les fronteres, l’antiga Unió Soviètica, els racons del planeta convertits en forats diplomàtics, les estàtues de Lenin i l’autoestop.

En Miki, nom real, gaudeix viatjant a dit i respon les preguntes de l’ARA des de la Xina, on es troba actualment. Kisenvole, cognom que és un pseudònim, va entrar al món d’aquesta forma de viatjar gràcies a la seva parella polonesa Dorota. “No és que ella fes sovint autoestop, però a Polònia és molt més popular fer-ho. Fa uns anys ens vam quedar penjats a l'Etna, a Sicília. Tocava esperar hores sense autobús i vam decidir provar-ho. Jo creia que no funcionaria, però vam trigar pocs minuts en trobar algú. Van ser molt simpàtics i ens vam estalviar 6 euros. I jo aquí vaig al·lucinar, perquè no m'ho havia plantejat mai. I em va semblar un superpoder. Era una forma de conèixer millor la gent i els països, de viatjar estalviant. Només calia un tros de cartró i un retolador”.

I així va començar a interessar-se en una forma de viatge que l’ha dut per tot el món, de l’Amèrica del Sud als Balcans, de la Xina a Ucraïna. “Tenia un blog explicant els viatges, però per fer el llibre vaig voler centrar-me en una regió i vaig decidir fer-ho sobre l’antiga Unió Soviètica, ja que havia visitat tots els seus estats i també zones no reconegudes, com Abkhàzia, Transnístria o l’Alt Karabakh”, zona on va ser uns mesos abans del retorn de la guerra que acabaria amb la derrota armènia. “El que em fascina d’aquesta zona és la diversitat que hi ha, però també la uniformitat, ja que van ser el mateix estat durant molt de temps i es nota. Era visitant una mesquita al Tadjikistan i vaig adonar-me que quan la meva mare tenia l’edat que jo tinc ara, aquell territori era el mateix país que Riga o Tallin, que són ciutats totalment occidentals europees. És fascinant conèixer les diferents cultures i idiomes, però a la vegada veure els mateixos blocs de pisos, els mateixos noms de carrers, els mateixos murals i estàtues. Es nota que durant molt de temps va ser un país únic amb molta tendència a la uniformitat. Em fascina entendre el passat en els viatges. Per exemple, amb el menjar. Alguns plats els trobes en molts llocs. Tu pots ser a Lituània o Letònia, però saps que trobaràs un bon lloc per fer un plov, un plat de l’Àsia central”.

Durant els seus viatges en Miki ha analitzat la realitat tot vivint anècdotes, com el conductor que el va portar de Moldàvia a Romania després de desviar-se una mica de la ruta, ja que com més gent tenia al cotxe, més tabac i vodka podia creuar sense pagar taxes. Els viatges li han permès entendre llocs complicats com Abkhàzia, regió que amb el suport de Moscou no vol ser part de Geòrgia. "Crec que parlant amb la gent d'allà fent autoestop he entès millor la realitat que no pas amb el professor del màster en relacions internacionals que vaig estudiar a Polònia". En Miki ha vist com la història mai para quieta, ja que molts russos que escapen del seu país ara van a viure en països de l’Àsia central on tenen visat i són més barats. "I apugen els preus dels pisos, creant problemes a la gent local" explica. A les repúbliques bàltiques, parlant amb la gent entenia les tensions amb les comunitats russòfones de Letònia i Estònia, o com és viure a Kaliningrad, la ciutat russa aïllada al nord de Polònia.

Per travessar les fronteres, en Miki ha aprofitat torneigs esportius per poder visitar Bielorússia, país que no ajudava amb els visats, però el 2019 permetia entrar a tothom que comprés entrades per als Jocs Europeus. "Calia aprofitar l'oportunitat, vaig comprar entrades per a un torneig on no vaig anar" diu, però va poder xerrar amb ciutadans que no solen rebre estrangers, en un estat massa hermètic. A més de l’autoestop, ha practicat el couchsurfing, la xarxa que permet trobar un llit o un sofà per estalviar. ¿Però és segur fer autoestop? En Miki defensa que sí. “La meva dona ha fet autoestop sola molts cops i no ha tingut problemes. De fet, li paren més cotxes, ja que moltes conductores volen portar una altra dona. O molts homes paren i li diuen que volen ajudar, que han vist una dona sola a la carretera i volen assegurar-se que arribi a la propera ciutat. Jo ho considero molt segur. Sí que he tingut alguns problemes de seguretat, però si comptes quantes vegades m'han portat en cotxe és obvi que algun cop tindràs algun problema, però no val la pena trencar-se el cap. Cal seny. No recomanaria anar a fer autoestop amb un Rolex al canell i amb 5.000 euros a la butxaca, perquè seria estúpid. De fet, el perill més gran és que en molts països les carreteres estan fatal i la gent condueix molt malament i pots tenir el perill d’un accident de trànsit”.

Una tàctica és “fer autoestop en àrees de servei, en lloc d'estar al mig de la carretera” o demanar tenir una foto de la matrícula del cotxe. “Explico que la meva mare pateix per la meva forma de viatjar i em demana una foto de la matrícula de cada cotxe. A vegades ni faig la foto o no l’envio, però si fos algú amb males intencions ja s’ho pensaria dos cops. Ara, en general el que trobes és gent amb curiositat, amb ganes de parlar. Les sorpreses solen ser positives”, afirma. “Fent autoestop passes moltes hores amb gent que confia en tu per ser estranger. Se solen obrir. Jo mostro curiositat i si per exemple soc en un país amb una dictadura, els pregunto si és veritat que porten anys amb el mateix president, ja que jo visc en un país on els presidents canvien”, explica.

Els ensurts hi són, però. Com el dia que era a Mèxic i es va aturar un camioner. “M’interessava per no passar la nit a la carretera, però de seguida vaig veure que feia coses rares. En un moment treu una bombeta, la desenrosca i posa una pols blanca a dins i una mica de líquid, llavors ho escalfa amb un encenedor, i s’ho posa al nas. I m’explica que va anar a l’escola amb un cap de la droga local que li ven material a bon preu. Que ell necessita fer-ho per aguantar tantes hores conduint. Em deia que el seu “patrón” el controlava per GPS i no els deixava descansar. Però és clar, anava drogat i anava ballant al volant, no va ser fàcil” admet.

Experiències lluny de casa, on no tothom l’entén perquè aquí ja no es fa autoestop. “A casa s’ha perdut. Ja no tenim tradició. I de fet, és reconegut internacionalment que a Itàlia, Catalunya, Grècia o Espanya funciona molt malament, l’autoestop. En altres llocs segueix sent popular, a casa no. Suposo que ha estat clau que ara tenim més carreteres i vies de tren que fa més fàcil arribar als llocs. Abans havies de fer autoestop perquè no hi havia altres possibilitats de transport. Ara les carreteres tenen tanques de seguretat i és complicat per a un cotxe parar. A més, pots accedir per internet als horaris i bitllets de bus de tot el món i poca gent pensa en fer autoestop”. En Miki i la seva dona sí. Segueixen fent-ho per la Xina. Qui sap si en sortirà un nou llibre.