El que és més bell d’un imperi és la seva caiguda

EL QUE ÉS MÉS BELL D’UN IMPERI ÉS LA SEVA CAIGUDA. O així ho ha comprès l’art, permanentment fascinat per la destrucció del que semblava incommovible. Seria gairebé impossible conservar el record de les obres dedicades a la caiguda de l’Imperi Romà. Al segle XX la cinematografia va ampliar enormement els exemples previs de la literatura i la pintura. Dels altres grans imperis, des del napoleònic fins al hitlerià, també ha interessat més la demolició que la construcció. És com si el final d’un imperi ens proporcionés la catarsi necessària per aspirar a una futura vida lliure.

Sovint, enmig de la plenitud imperial, els poetes i els filòsofs, per tranquil·litzar-se respecte a la condició humana, viatgen imaginàriament cap a la decadència de l’imperi. Així va passar a la mateixa Roma, fins i tot al moment àlgid d’August. L’imperi, malgrat la seva grandiositat aparent, aixafa la llibertat espiritual dels individus i el pensament poètic necessita melancòlicament escapar-se cap a la senzillesa d’una vida sense grandiloqüència.

No sóc gaire amant de la novel·la històrica ni de la pintura historicista, però, visitant la New York Historical Society, em va impressionar el cicle de cinc grans quadres anomenats El curs de l’imperi que havia pintat a la primera meitat del segle XIX el pintor d’origen anglès Thomas Cole. Sobretot Destrucció, on una estàtua colossal, situada a la dreta del quadre, s’erigia en el fantasmagòric director d’orquestra de l’Apocalipsi. Era una d’aquelles pintures romàntiques que saturava la mirada per la imponent quantitat de detalls. Però, quan tancaves els ulls, tot es feia més evident: el que és més bell d’un imperi és la seva caiguda.