Bob Dylan, el retorn
Feia vuit anys que no editava cap disc amb cançons noves, tot i que en aquest temps ha ampliat encara més la seva llegenda al guanyar el Nobel de literatura. Finalment, el dia 19 publica Rough and rowdy ways. Ho aprofitem per fer un repàs a la seva extraordinària trajectòria.
É s un d’aquells personatges que apareixen cada 300 o 400 anys. Leonard Cohen no exagerava quan parlava de Bob Dylan, probablement la figura més rellevant de la història de la música popular tal com la coneixem avui. Sorrut, esquerp, antipàtic, complex, contradictori. Fins i tot impostor, com el definia Truman Capote. Dylan, l’home que sempre ha estat allà, va néixer a Duluth un 24 de maig, però va construir la seva identitat adolescent a un centenar de quilòmetres, a Hibbing, una població rural de Minnesota. Dedicat a la mineria, era el clàssic indret on mai no hi passava res: “Feia massa fred per ser rebel allà”, recordava Dylan a No direction home, el documental sobre la seva vida dirigit per Martin Scorsese. Allà va créixer entre sis cordes i dues certeses: que l’obsessionava la música de Hank Williams, Johnny Ray o Muddy Waters i que fugiria d’aquell poble tan aviat com fos possible.
El portaveu de tota una generació
1941 - 1964
El mite va començar a forjar-se a Minneapolis el mateix dia en què el jove Dylan acabava l’institut. Es va matricular a la universitat, però dedicar-se a la música era l’objectiu a curt termini. Es va familiaritzar amb la literatura beat (sobretot Jack Kerouac), el folk de John Jacob Niles i Odetta i va canviar d’identitat: Robert Allen Zimmerman, el seu nom real, ara era Bob Dylan, autoimposat més per afinitat sonora amb Dylan Thomas que pels seus versos. No va ser l’únic canvi. Va substituir la guitarra elèctrica de l’adolescència per una d’acústica i va viatjar a Nova York. Era l’any 1961.
Tenia 20 anys i volia fer cançons com Woody Guthrie, a qui versionava compulsivament: “Escoltar-lo és un ensenyament de vida, ell era més radical que ningú altre”, explicava. Barbamec i pretensiós, va instal·lar-se al Greenwich Village, llar de la bohèmia i l’efervescència política. En aquell ambient inspirador va aconseguir passar de ser un artista mediocre a fer coses interessants en temps rècord, i ràpidament va aconseguir un cert renom entre l’escena de cantautors de la ciutat. N’era un més, a l’ombra de figures com Dave Van Ronk, Peter La Farge, Joan Baez o Pete Seeger, fins que el 1962 va topar amb John Hammond, el seu descobridor, que va oferir-li un contracte amb Columbia Records. Encara és la discogràfica amb la qual treballa avui dia.
Només tres anys després, Bob Dylan era una estrella internacional que havia publicat quatre discos d’altíssima qualitat i alguns dels himnes més importants de la cançó protesta dels seixanta. Va reproduir de manera quasi sacramental la tradició folk nord-americana i va crear textos de denúncia excepcionals que van connectar amb una generació amb ànsia d’aconseguir millores socials als Estats Units. En aquell context era el Dylan més nu, armat només amb la guitarra. Harmònica i veu, va convertir-se en el cantautor bandera, en la nova veu jove a qui seguia l’Amèrica rebel. Blowin’ in the wind, The times they are a-changin, A hard rain’s a-gonna fall ’ i Don’t think twice, it’s all right van ser èxits a tot el món i seixanta anys després segueixen sent versos que anuncien revolucions.
Però aviat aquesta fama va deixar de ser una prioritat per a Dylan. L’home que havia actuat en la marxa pels drets civils a Washington va decidir abandonar el paper de líder contracultural i portar la seva carrera per altres bandes: “Mai vaig tenir gaire en comú amb aquella gent a la qual se suposava que estava representant”, escriuria, anys després, a la seva autobiografia, Crónicas, Volumen I (2004).
Era el cantautor més popular dels Estats Units i va renunciar a la fórmula de l’èxit. Aquesta decisió va ser l’inici de la llegenda esmunyedissa i indomable que s’avançava a tot i a tothom: un dels artistes més brillants que mai ha conegut l’home.
Anys de discos que el fan llegenda
1965 - 2000
E xplica Howard Sounes, autor de la biografia més completa escrita sobre Dylan, que la seva reputació no rau en l’èxit comercial: tot i haver venut més de cinquanta-cinc milions de discos, queda molt lluny dels Beatles, per exemple, amb sis-cents milions. El triomf de Bob Dylan és l’abast inigualable de l’obra, amb quatre-centes cinquanta composicions originals, la manera com es manté en l’avantguarda sent rigorosament respectuós amb el passat i la capacitat de les seves cançons per mantenir la vigència quasi sense despentinar-se. És indiscutible que va canviar la música popular, com van fer-ho els mateixos Beatles, Elvis Presley o Frank Sinatra, però la seva longevitat a primera línia és el que no resisteix cap comparació amb ningú.
Amb el seu famós període elèctric, després d’abandonar el folk protesta, va demostrar un inconformisme del qual encara fa gala avui. La trilogia Bringing it all back home, Highway 61 revisited i Blonde on blonde és una transició al rock d’algú que simplement fa el que vol, quan vol i de la manera que vol, sense que li importin números ni registres. Una declaració d’intencions en què Dylan deixaria una nova carretada d’himnes i un dels períodes més brillants de la seva trajectòria.
Visionari, és dels primers a apostar pel vídeo musical (l’icònic clip Subterranean homesick blues ) i inventa el gènere del documental musical (Don’t look back, dirigit per D.A. Pennebaker). La dècada dels seixanta va acabar per a Dylan amb un accident de motocicleta del que encara avui se saben pocs detalls. Sounes defensa que va ser una caiguda de poca transcendència amb la qual va aprofitar per descansar i preparar els següents passos a fer.
El músic va estar-se vuit anys sense sortir de gira, tot i que va publicar diversos discos i cançons tan conegudes com Forever young i Knockin’ on Heaven’s door. Llavors va arribar un fet traumàtic que ho va sacsejar tot: la separació conjugal de la seva dona, Shirley Marlin, el 1972. D’aquella ruptura en sortirien dos dels millors i més aclamats discos de tots els temps: Blood on the tracks i Desire. Cançons plenes d’ira i melancolia d’un artista en absolut estat de gràcia. Una etapa que va completar amb la icònica caravana itinerant Rolling thunder revue. Si el Dylan polític havia influït en un determinat estil de persona, ara abraçava un espectre molt més ampli de persones: va deixar una petjada perceptible, decisiva i inesborrable en molts dels músics que van venir després. Tota la seva obra representa un valor incalculable -“És com un pou sense fons”, que diria Lou Reed-, però els discos d’aquesta època són els que cal remarcar especialment.
Carles Sanjosé, Sanjosex, és un dels incomptables cantautors marcats per les cançons i el carisma de Dylan: “Veu la vida com una aventura en què cal fugir de les convencions i investigar nous camins. D’aquí que la repetició no tingui sentit per a ell”, descriu. Així s’expliquen altres períodes menys naturals i algun fracàs comercial, com la seva època religiosa: “S’enfronta a la vida amb tot el sentiment del món. Ho sent amb molta força i lluita per explicar-ho de la millor manera que troba”, recorda Sanjosex.
Èxits i fracassos a banda, sempre va un pas per davant de la resta. També quan forma els Traveling Wilburys, un supergrup amb George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison i Tom Petty. Amb ells va publicar dos discos per pura diversió i necessària oxigenació.
Un col·leccionista de premis incansable
2001 - 2020
L es últimes batzegades del segle XX no van ser especialment prolífiques per a Dylan, que va patir una histoplasmosi a finals dels anys noranta. Tot i això, encara va publicar el brillant Time out of mind (1997), que li va donar l’últim Grammy al millor disc. El tombant de segle el va començar emportant-se l’Oscar a la millor cançó original -per Things have changed, de la pel·lícula Joves prodigiosos (2001)- i va seguir amb el Nobel de literatura el 2016. És l’única persona en tota la història que té aquestes dues distincions i els premis Grammy, Globus d’Or i Pulitzer.
L’obtenció del Nobel ha sigut el reconeixement més prestigiós i alhora polèmic que ha rebut. No només perquè era un músic qui rebia el guardó literari més important, sinó també per la decisió que va prendre de no assistir a la cerimònia d’entrega. En representació seva hi va enviar Patti Smith, que va interpretar una versió de A hard rain’s a-gonna fall, molt recordada perquè va oblidar part de la lletra. Ell mateix va reconèixer una sorpresa majúscula al saber que era el premiat: “Les meves possibilitats de guanyar eren tantes com les d’anar a la lluna”. Les crítiques més furibundes per la decisió de l’Acadèmia Sueca van arribar des de pàgines de The New York Times, sobretot en un article signat per Anna North, membre del consell editorial del diari: “De la mateixa manera que mai veuríem Zadie Smith entrant al saló de la fama del rock’n’roll, Bob Dylan no mereix el premi”. L’escriptor Rodrigo Fresán encara avui es pregunta quins eren els arguments dels detractors: “Si els poetes guanyen el Nobel, per què se l’hauria de deixar fora?” Per a l’autor argentí, la polèmica no és tant que Bob Dylan guanyés aquella edició sinó els oblits històrics del guardó: “Van aparèixer els fantasmes de tots els que mai l’han rebut. Cal indignar-se perquè no el tingui Nabokov, no perquè l’hagi guanyat ell”.
A banda del quasi mig miler de textos de cançons, també va publicar l’experimental Taràntula (1971), impregnat d’aroma beat, i la ja citada primera part de les seves memòries. Fresán, que ha estudiat amb profunditat l’obra de Dylan i n’ha traduït totes les lletres, creu que el pas del temps és el tema que més l’ha obsessionat, “sigui perquè canvia massa ràpid o massa lent”.
Ampliacions del museu de trofeus a banda, Dylan no ha parat quiet els últims anys. Gravant per pur plaer un disc íntegre de versions de Frank Sinatra o el que probablement és el més surrealista de la seva carrera: Christmas in the heart (2009), amb quinze nadales. I encara li ha quedat temps d’aconseguir ser l’artista més vell a arribar a un número 1 de vendes nord-americanes gràcies a Modern times.
La predilecció del músic pels directes tampoc s’ha apagat: la gira Never Ending Tour porta activa des del 1988, amb més de 3.000 concerts a l’esquena. Una desena a Catalunya, l’últim el 2018 al Liceu.
Bob Dylan torna el 2020. El de Minnesota prepara un dels últims valsos de la seva carrera amb Rough and rowdy ways, que es publicarà el 19 de juny. Serà el trenta-vuitè disc de la seva trajectòria, amb 79 anys complerts fa poc. És el primer treball discogràfic amb cançons pròpies des del 2012, temps que ha aprofitat per seguir de gira i gravar una trilogia de discos de versions: Shadows in the night (2014), amb temes de Frank Sinatra, i Fallen angels i Triplicate (2015 i 2017), de clàssics nord-americans.
A falta de pocs dies perquè arribi la nova referència, que constarà d’una desena de cançons, ha presentat diversos avançaments. Com sempre, navegant al marge de modes amb Murder most foul, primer senzill i una cançó narrativa i quasi crepuscular que gira al voltant de la figura i assassinat del president Kennedy. També ha ensenyat I contain multitudes, cantant un poema de Walt Whitman, i el blues clàssic False prophet. ¿Després d’aquest disc serà hora de jubilar-se? Seria d’esperar si parléssim d’una persona corrent, però Dylan no és una persona corrent. Probablement encara li quedin uns quants acords per afinar, al vell Bobby.