Bones històries que ens expliquen la història

No ho dubteu: alguns dels que arriben a la feina amb cara de son o diuen que aquest vespre no els va bé quedar per sopar perquè estan exhaustos, o que aquests dies prefereixen anar a esmorzar sols -ei!, que amb vosaltres em trobo molt a gust conversant, però de tant en tant sol també s’hi està bé-, i marxen, amb un llibre sota el braç estan submergits en una història que els transporta a l’època en què els esclaus construïen les piràmides egípcies per guanyar-se l’eternitat o bé a la terrible experiència dels soldats que passaven fred i gana mesos sencers arraulits a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial.

La novel·la històrica té atrapats milions de lectors arreu del món. Seguir les vivències i les peripècies d’un o diversos protagonistes en un context totalment diferent del nostre i que tanmateix va existir, servides per bons narradors, enganxa lectors arreu i de totes les edats.

De la prehistòria a la Transició

Aquest Sant Jordi l’ARA ha decidit abocar-se de ple en la novel·la històrica, amb aquest ampli suplement que recull una tria rellevant d’aquest gènere -no l’única possible, esclar-, des dels inicis de la humanitat, la prehistòria, període narrat magistralment per l’escriptora nord-americana Jean M. Auel, fins a la Transició; d’aquest període prestem especial atenció als fets del 23-F, que van fer-nos témer un retorn a la dictadura i que Javier Cercas ha narrat amb precisió.

Al llarg de les pròximes pàgines recorrem la història universal a través d’obres d’escriptors de renom, inclosos historiadors que han fet el salt a la novel·la i s’hi han trobat com un peix a l’aigua. Recollim, també, comentaris d’experts que no només intenten esbrinar per què una determinada obra, més enllà de la seva qualitat literària, ha tingut una gran repercussió, sinó també en quins elements poua, i fins a quin punt és fidel als fets i escenaris sobre els quals es basa. També ens diuen la seva d’obres que formen part de la primera divisió de la literatura universal, i ens en descobreixen d’altres de poc o gens conegudes, editors i lectors apassionats d’aquest gènere en auge, que ha suplert el menysteniment -ara, en part, esmenat- dels historiadors per la vida quotidiana de la gent. I és que gràcies a nombroses novel·les sabem com vestien, què menjaven, per quins motius reien i ploraven, com s’entretenien -si és que ho feien: el lleure generalitzat és cosa de fa quatre dies- les generacions que ens han precedit.

El lector de novel·la històrica pot ser que trobi a faltar a les pàgines que segueixen alguna obra que l’ha entusiasmat. És immensa la producció en aquest camp, especialment en les últimes dècades. Aquest mateix Sant Jordi hi ha una allau de novetats. Com que no podíem ser exhaustius, hem prioritzat els principals episodis històrics mundials, i hem escollit algunes de les novel·les que els han explicat millor, tant bestsellers com títols per a minories o textos heterodoxos.

Els ingredients de la novel·la històrica

Realitat i ficció són dos conceptes que s’entrellacen i que tot sovint es confabulen i s’uneixen. Del passat també costa saber què és realitat i què és ficció. Quins personatges històrics són realitat i quins inventats? (El 2008, segons una enquesta publicada al Regne Unit, la quarta part dels anglesos pensaven que Winston Churchill era un personatge de ficció!) I, dels que són reals, quines dosis d’inventiva inclou allò que se’ns ha explicat? El que fan els novel·listes, doncs, és explicar-nos històries d’una història que ja ens ha arribat relatada.

Quins ingredients necessita una novel·la per ser qualificada d’històrica? El debat està obert des de fa temps. Queda clar que és una obra que s’ha de basar en fets històrics “sense distorsionar-los”; a més, han d’haver passat uns anys, unes dècades, des que succeeixen els fets fins que es novel·len, un element essencial per guanyar una mínima perspectiva. “Qualsevol novel·la que parla del passat no és una novel·la històrica. El passat és un territori tan extens, tan inabastable, que un sol gènere literari no podria capturar-lo. La novel·la històrica ho pretén, encara que només ho aconsegueix en certa mesura. Sovint es diu que és la novel·la que tracta de fets del passat situats en un període i en uns indrets ben determinats, rigorosament reconstruïts i que expliquen fets certs o, més habitualment, fets possibles en els moments concrets on se situa la narració. Per això les novel·les, per ser d’aquest gènere, han d’haver estat fetes amb un rigorós treball de documentació”, opina Enric Calpena, comissari de les quatre edicions celebrades fins ara de Barcelona Novel·la Històrica i autor de Memòria de sang. “Una novel·la històrica no pot fer sortir Juli Cèsar com a contemporani de Crist, perquè no van viure a la mateixa època, ni una família medieval europea atipant-se de patates i pebrots, perquè aquests productes no van arribar a Europa fins al segle XVI i no es van popularitzar fins el XVII”, subratlla Calpena.

Però a la novel·la històrica hi ha un lloc per a la imaginació? Fins a quin punt ha de limitar la imaginació l’escriptor de novel·la històrica? Calpena proporciona un exemple que n’argumenta la resposta: “La sèrie Roma de HBO explica, entre altres coses, un fet conegut a través de Ciceró i d’altres autors contemporanis: Marc Antoni i cinquanta soldats de la 13a legió van ser assaltats per una gernació de partidaris del Senat quan s’encaminaven cap a la seu de la institució per intentar negociar amb Pompeu i els seus. Aquest fet seria l’últim intent d’evitar la Segona Guerra Civil romana. Doncs bé, els guionistes, sense canviar els fets, fan que els aldarulls que condueixen a la fugida de Marc Antoni siguin provocats per un conflicte anterior protagonitzat per un legionari fictici, Tito Pullo, per una discussió en un joc de cartes. En ser reconegut Pullo com a acompanyant de Marc Antoni, uns pinxos l’ataquen, cosa que és interpretada com un intent d’assassinat contra el lloctinent de Juli Cèsar. Simple i efectiu, els guionistes mantenen l’explicació clàssica al mateix temps que introdueixen els elements de ficció per fer avançar amb facilitat la trama de la sèrie”.

Daniel Fernández, president de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i editor d’Edhasa, especialitzada en aquest gènere, proporciona més elements que emmarquen el territori de la novel·la històrica: “Hi ha novel·les històriques que jo qualificaria d’historicistes, ja que utilitzen la història com a teló de fons, com un decorat de Hollywood”, diu Fernández. “En el món medieval, els casaments eren emparaulats, especialment entre nobles. L’amor romàntic, a l’època medieval, és per als contes o novel·les de ficció, no per a la novel·la històrica. A més, durant segles, els assassinats, les violacions, viure com a esclau… eren coses molt habituals, i una novel·la que esquivi tots aquests elements, que sigui tota de color de rosa, no és gaire creïble, o si més no no pot ser qualificada d’històrica”, afegeix. “Per sort, actualment es publica molt bona novel·la històrica, ben escrita i ben documentada”, remarca Fernández, que recorda com la primera novel·la històrica que va publicar el seu segell, Memòries d’Adrià, de Margarite Yourcenar, l’any 1976, va obtenir un gran èxit de públic, però no només per la qualitat del text, sinó també perquè Felipe González, aleshores la cara del canvi a Espanya, el va considerar el seu llibre de capçalera.

Edward Rutherfurd, un dels grans novel·listes de novel·la històrica, ambientades en grans ciutats, revela el “punt just” que ell troba que hi ha d’haver entre realitat i ficció: “Els esdeveniments històrics han de ser reals. Intento no fallar gens ni mica en la descripció del que va passar. En canvi, em sento completament lliure per inventar els personatges, però sempre imaginant el que podrien haver fet a la vida real”, explica.

Tot seguit us oferim un grapat de pàgines de novel·les ambientades en la història universal, prestant especial atenció a l’àmbit català.