Càmera oculta per a 'nannies', la nova neurosi parental
En els últims mesos circula per les xarxes socials una nova modalitat de vídeos gravats amb càmera oculta. Són imatges de mainaderes controlades via telemàtica pels pares de les criatures, sobretot dels Estats Units, que pengen a Instagram o a X escenes domèstiques que han enregistrat: “He trobat la mainadera comportant-se així amb el meu fill”. Les imatges no semblen especialment problemàtiques. Són pròpies de la quotidianitat de fer-se càrrec d’un nen petit. Una noia donant el menjar a una criatura o una senyora cantant una cançó amb una nena d’un parell d’anys que està asseguda sobre el marbre de la cuina. Són escenes que, aparentment, no tenen res d’especial. Però si mires els comentaris, descobreixes la intenció. Uns es mostren favorables a l’actitud de la cangur: “Quina escena més tendra! Quina sort trobar una nanny així!” D’altres es mostren indignats: “Si fos el meu fill jo ja hauria acomiadat aquesta dona”. Els vídeos pretenen fer una avaluació de la mainadera delegant el judici a l’audiència. Com si les opinions servissin a aquells pares per validar la seva percepció o, senzillament, decidir si confiar o no en aquella treballadora. Els vídeos enregistrats amb càmera oculta ja no són un suposat sistema de protecció dels nens. Ara són una protecció de l’ansietat dels pares.
Aquesta setmana, The Cut, la revista digital de New York Magazine, ha dedicat un reportatge a la transformació del treball de les mainaderes, sotmeses a una pressió creixent i insuportable marcada per la desconfiança, la hipervigilància i el control tecnològic. A Nova York, l’ofici de mainadera, de nanny, té una llarga tradició vinculada a la història i l’estructura social de la ciutat. Tot i la precarietat del sector, amb sous irregulars i poca protecció laboral, solen ser persones amb formació i anys d’experiència, avalades per agències especialitzades o amb cartes de recomanació de diverses famílies. No són un simple suport ocasional de noies que ho fan com una feina extra.
L''elimination communication'
The Cut recull el testimoni de les mainaderes: càmeres en totes les habitacions, cotxets amb dispositius electrònics per supervisar la ruta, prohibició de sortir al carrer durant una jornada de vuit hores per evitar perills, contractes en què s’especifiquen les cançons i el to de veu que han d’utilitzar en cada moment. Una mainadera explica que va ser acomiadada per haver-se aturat a comprar-se menjar i provocar el pànic de la mare quan va veure que es desviava unes desenes de metres de la ruta pactada. Hi ha pares que interrompen tota l'estona els jocs espontanis per imposar activitats pedagògiques indicades o que es presenten a l’hora de dinar per supervisar el procés de la ingesta. Alguns obliguen a mantenir pràctiques conductuals com l'elimination communication en bebès de poques setmanes. Han d’observar els microsenyals del nadó per detectar si està a punt de fer pipí o caca i així no cal posar-li bolquers. En el moment oportú, només s’ha de portar el nounat a una gibrelleta.
Mentre els pares exerceixen un control extrem sobre les mainaderes, adopten formes de criança sense límits amb els seus fills. Les cangurs tenen plena responsabilitat però sota la desautorització constant. Si abans la seva feina era cuidar infants, ara han de gestionar les inseguretats, l’ansietat i les contradiccions de les famílies. Són executores disciplinades de la neurosi parental. Moltes estan optant per canviar de feina.
Si aquesta tendència s’intensifica, es normalitzarà l’educació en la hipervigilància, les criatures trobaran natural el control i la desconfiança de l’altre, entendran que l’autonomia és sospitosa i que no hi ha espai per a la intimitat. Una criança que reprodueix el panòptic de Foucault, on l’autoritat s’interioritza. És desolador imaginar com creixeran aquestes generacions.