Benvolguda capitana dels exèrcits (o benvolgut capità), goso escriure’t un any més perquè sé que per aquestes dates comences a mobilitzar els teus efectius. I sé que ets imparable. I que et tinc una mica de por per haver-te de dir que no. Però aquest any ho vull aconseguir. Ja sé que et sortiràs amb la teva i t’he de confessar que, en el fons, admiro la teva eficàcia, la teva capacitat de mobilització, la teva energia, el teu lideratge, la teva iniciativa i la teva determinació. I la resistència. Admiro que any rere any siguis allà, al peu del canó, tu o alguna de les teves soldats. I intueixo que algun d’aquests dies, tard o d’hora, rebré el missatge grupal que tant odio. I que hauré de ser forta per mantenir-me inamovible en les meves conviccions. Em costarà però no defalliré. No vull defallir.

Quan rebi el teu missatge recordant-me que s’acaba el curs i que estaria bé fer un regal a la mestra, he decidit dir-te que no. Em sap molt de greu però no vull escoltar el debat de cada any sobre el collaret, la bossa de platja o la tovallola. I encara menys el val per a un spa o una nit d’hotel. Sobretot perquè crec que hi ha moltes mares i alguns pares que també es mereixen un massatge relaxant. Ni vull sentir parlar dels diners que hem de posar i com te’ls hem de donar. No vull provocar-te cap disgust, però normalment a la mestra li ve més de gust una abraçada i rebre una postal a l’estiu. Una postal que jo no escriuré però que observaré amb ulls amorosos mentre la redacten. Amb estima t’ho dic: soc filla de mestra i sé de què parlo. No he vist mai la meva mare parlar de fulards ni braçalets que li han regalat a l’escola. Però, tot i que ja està jubilada, encara ara em parla de coses boniques que li van dir pares i mares. Dels comiats afectuosos, de les gràcies sinceres, de les abraçades després de vivències difícils et prometo que se’n recorda.

Del teu missatge, però, em preocupa una altra cosa. La tirania que suposa per a tanta gent. Persones a qui això de comprar el regal els fa mandra, però no gosen dir que no per por de semblar descontentes o desagraïdes. A més, les criatures acaben anant amunt i avall amb diners a la motxilla, ens hem de trobar per passar comptes, i la gent s’escapoleix per no formar part del destacament suposadament privilegiat que quedarà per comprar l’obsequi. Pensa’t-ho bé, benvolguda capitana dels exèrcits: ¿estàs segura que vols fer un obsequi en què bona part dels participants ni tan sols saben què es regala? Disculpa l’acte de sinceritat, però has de saber que molts soldats diuen que sí perquè tenen por que el seu fill quedi exclòs de l’acte de lliurament de l’obsequi, que la nena no pugui participar en una postal que tothom signa, i que a la criatura li sembli que, per no participar en aquell regal, està exercint un acte de rebuig a la mestra i se senti malament. Benvolguda capitana dels exèrcits, si de veritat vols fer-li un regal, fes-li tu sola, discretament i amb amor. Però no ens hi emboliquis tots a la vegada, perquè la gent no sap dir que no i té por de semblar desagraïda. Disculpa’m, capità o capitana dels exèrcits. No m’ho tinguis en compte. Espero que entenguis que cadascú té la seva manera d’estimar la mestra, i no sempre la manera de demostrar-ho culmina amb un regal.