La piscina camina paral·lela a l’habitatge i també a la costa que té més a tocar. Llarga i estreta, persegueix la mateixa mimesi amb el paisatge que la casa a la qual acompanya. L’equip de GCA Architects responsable del projecte la va concebre de microciment per potenciar la seva naturalitat i perquè el seu color fos el de la mar fosca, profunda, d’aquest indret elevat de Formentera. Emmarcada per un muret de pedra de la mateixa illa, agafa la imatge d’una gran bassa en la qual es reflecteixen totes les tonalitats del cel, segons les hores del dia i d’una nit que aquí es veu especialment oberta, però també segons el temps i els temporals. Així, aquesta piscina que porta aigua fins al seu límit i que funciona amb un sistema d’aigua salina, té el color del mar però també el del cel. Això, en un rectangle que, d’allargat que és, arriba a semblar una línia que, poèticament, tendeix a confondre’s amb l’horitzó.
Habitar la terra i captar-ne l’energia
Casa a Formentera, obra de GCA Architects
La llum travessa els espais entre les petites branques i les bigues de savina dels porxos. Fa retxes de claror i ombres a terra. Hi passa l’aire. Una finestra petita deixa entrar un raig de llum que banya el capçal d’un llit fet d’obra. En aquesta casa, que mai no assoleix gaire alçada, les cobertes són planes. Té molts volums, però discrets. El jardí està molt poc enjardinat, és tan auster com la vegetació del lloc. Quan hi ha vent, la pentina fort. Pedra en territori rocós. Terra arenosa en un terreny sovint polsós.
L’arquitectura vernacla mai no ha anat contra els elements. Materials, tècniques constructives, volums, distribució i orientació s’han adaptat tradicionalment al lloc perseguint tant benestar com a cadascú i en cada època li sigui possible tenir. Avui, que mirem cap a Formentera per recórrer un habitatge unifamiliar, obra de GCA Architects -en concret, de l’equip dirigit per l’arquitecte Josep Juanpere-, ens trobem amb un exemple d’actualització d’aquesta arquitectura vernacla. Saps que no hi ha estat sempre perquè té el confort i altres recursos molt propis de la contemporaneïtat i de les possibilitats, però es fa evident que no renuncia a recollir el més savi de la tradició.
Som a Formentera, en un indret de gran força natural. A poc més d’un centenar de metres del tall esquerp de la costa, a una certa altura, la casa habita un paratge obert en tots els sentits. Està obert al mar, a contemplar les calmes però també a rebre els forts temporals. Sense grans murs de tancament de la parcel·la, sinó amb una continuïtat natural amb el camp obert, i només amb uns murets baixos i de la mateixa pedra del lloc, la casa s’ha de protegir a ella mateixa. Per això les finestres són petites -tot i que estratègicament situades-, els portals es tanquen amb fusta massisa i les parets són gruixudes, d’un gruix que es percep a cada un dels finestrons, que semblen refugiar-se a dintre.
També són estratègies de protecció de la llum solar. De la mateixa manera que aquesta casa rep els forts vents, també està generosament banyada pel sol, que és el que fa -molt sol- la immensa majoria dels dies de primavera i estiu a l’illa. Aquest paratge no té gaires arbres, és molt auster, sec i pedregós, així que és la casa la que crea les seves pròpies ombres: a l’interior de l’habitatge -que, com sap la gent del lloc, de dia a l’estiu es procura tenir ben tancat- i també a l’exterior, amb el seguit de porxos aixecats per gaudir de la pau a les nombroses hores mortes de qui tria com a vacances el ritme lent i la serenor de Formentera -o si més no, d’una part de Formentera-. Això sense oblidar una altra estratègia que es fa evident en aquest projecte de GCA: la casa genera racons d’ombra per a ella mateixa.
Qüestió de proporcions i composició
Perseguint la màxima de la integració en el paisatge natural, aquesta casa té l’horitzontalitat de l’arquitectura vernacla de les Pitiüses. També en guarda les proporcions: els volums, molt senzills, són més aviat petits, i la casa es fa gran amb la suma de volums. “El fet de fragmentar la casa li dona una escala més humana. També vam jugar amb la composició, les reculades dels volums i les diferents alçades. Amb això s’aconsegueix no tenir mai un gran volum”, diu l’arquitecta Míriam Hidalgo, una de les responsables del projecte de GCA Architects.
De fet, és aquest joc de volums que van endavant i enrere els uns respecte dels altres -un, lleugerament més baix; l’altre, una mica més alt, mai de gran alçada- el recurs que crea racons d’ombra a l’exterior, depenent de l’hora del dia i la temporada de l’any. Sempre hi ha un racó, o un espai més o menys gran, on estar a l’ombra. Sempre n’hi ha molts altres per gaudir del sol.
Entre el cos principal, que reuneix en una suma de volums els espais col·lectius i el dormitori principal, i un cos auxiliar per a convidats, la casa es compon d’una manera natural per no imposar-se al paisatge. És evident que s’hi vol fondre. Així, envoltada per la vegetació del lloc i algunes plantes de secà que són l’únic però precís enjardinament, la casa habita la terra i en capta l’energia. En una combinació exquisida de parets de pedra en sec -com les de la façana del volum destinat als convidats o els murets que acompanyen el camí entre diferents volums i que enjardinen mínimament la natura pròpia del lloc- i d’altres amb un revestiment que pren el to arenós de la zona, tot desprèn l’aire natural d’una arquitectura que, de formenterenca que és, té també ressons de l’Àfrica.
Es tracta de construir amb allò que tens al lloc, les pedres de l’excavació de la pròpia obra, la terra o una barreja de la roca d’un paisatge ben rocós. Es tracta d’aprofitar les savines formentereres, de reciclar i adaptar les portes. Es tracta de seguir la senzillesa constructiva de l’illa i, en el cas de GCA, convertir la casa en un luxe que es deixa per als interiors, amb mobiliari fet a mida. Mentrestant, a fora, es respira Formentera.