Laia Bové: "A Catalunya sempre era l'única patinadora racialitzada"

BarcelonaLaia Bové (Barcelona, 1985) és una persona que flueix. Acostumada a una vida entre Barcelona i els Estats Units (fa anys que es va instal·lar a Florida), està sempre oberta a noves experiències. Ha sigut patinadora sobre gel professional, professora de ioga i ara fa el salt a la literatura amb Saber tornar (La Campana), una novel·la sobre dos personatges –una jove catalana que viu a Chicago i un noi que ha hagut de tornar a casa els pares per una lesió– que busquen el seu lloc al món. Ens trobem en un bar i, poc abans de començar la conversa, el cambrer, mirant-li els cabells afros, li diu: “Uau, quina cabellera”. Ella somriu amb la resignació d’algú que ha hagut de sentir massa vegades un comentari com aquell, i respon amablement: “Bé, sí, no necessito fer-m’hi gaire cosa”.

Acabes de publicar la teva primera novel·la, Saber tornar. Com passes del patinatge a l'escriptura?

— Escric des de ben petita. Vaig anar a una escola on la cultura era realment important. Sempre m'havia agradat escriure, però com que amb 17 anys em vaig començar a dedicar al patinatge sobre gel de forma professional vaig deixar l'escriptura una mica apartada. Va ser a partir de començar a fer de professora de ioga que ho vaig recuperar, perquè les plataformes amb les quals treballava em van demanar articles per acompanyar les classes. Quan t'hi poses, comences a conèixer gent que també es dedica a escriure. Fa cinc anys, una amiga em va dir "has pensat en escriure una novel·la?". Ella em va explicar que al novembre, als Estats Units, es fa una cosa que es diu NaNoWriMo (National Novel Writing Month): uns senyors es van adonar que si cada dia durant un mes escrivien 1.000 paraules, a final de mes en tindrien 50.000, que és l'equivalent a un manuscrit. Vaig decidir posar-m'hi per adquirir l'hàbit d'escriure cada dia. En aquell moment estava escrivint una novel·la de ciència-ficció als Estats Units, però quan vaig tornar a Catalunya a passar un temps em vaig adonar que volia escriure alguna cosa que fos més quotidiana.

A la novel·la, la protagonista, la Jana, viu als Estats Units i torna a Catalunya, com tu. Quines coses de la teva vida has incorporat a la història?

— Tot i que pot ser que sembli que la Jana soc jo, la història no és autobiogràfica en absolut. Jo vaig i vinc dels Estats Units però a Chicago, que és on viu la Jana, només hi he anat dos cops, i una era per fer una escala. Hi ha paral·lelismes, evidentment. Però m'he adonat que són uns personatges molt universals i en els quals molta gent es veu reflectida.

La Jana, al principi del llibre, busca la perfecció.

— Això és el que em separa d'ella. Als Estats Units es parla molt de la gent tipus A, gent que és molt organitzada, que treballa molt i és molt eficient. Jo soc el contrari: jo treballo el mínim indispensable, m'agrada molt estar relaxada. De fet, em va costar molt escriure el personatge sense que semblés que estava desequilibrada. Ho veig en molta gent del meu voltant: viuen unes vides molt estressants i busquen la perfecció. Jo fa molts anys que sé que la perfecció no existeix. I, de fet, si em dediqués a fer les coses perfectament una de les coses que no hauria fet hauria sigut escriure una novel·la, perquè no l'hauria acabat mai.

El món del ioga és molt donat a la cerca de la perfecció?

— I el del patinatge. En el món del patinatge sobre gel se t'exigeix perfecció física, que és una cosa que no és real. A mi se'm va vendre que era un esport en què havies de ser perfecta i havies de complaure els jutges i els entrenadors, i somriure. En realitat, cadascú ho fa com ho fa i hauries de poder practicar aquest esport sense que fos perfecte. Perfecció comparada amb què?

Aquesta exigència de la perfecció l'has viscuda més aquí o als Estats Units?

— Crec que és un fenomen global, ho veig a tot arreu amb formes diferents. Als Estats Units potser la gent vol més una casa gran i un cotxe, i aquí la gent vol una segona residència o una primera, tenint en compte la situació actual de l'habitatge, i tenir temps per sortir al sol a fer un cafè. Són coses diferents, però que ens porten a viure vides que no són les que realment voldríem viure, perquè ens fa la sensació que si no fem això o allò altre quedarem enrere.

Com vas entrar en el món del patinatge sobre gel?

— Doncs jo era del Club Super3 i el meu germà també i el van convidar pel seu aniversari a patinar al malauradament desaparegut Skating. Recordo que jo també hi vaig anar, però que no em van deixar patinar, i estava allà mirant. La meva mare em va dir: "Si no molestes gaire, venim la setmana que ve i patines tu". Em vaig portar molt bé, perquè volia patinar, m'havia impressionat. Durant molts anys hi anava de forma recreacional i va arribar un moment que ja vaig anar al Barça i vaig estar competint fins als 21 anys. A partir de llavors me'n vaig anar de tour, primer amb Holiday on ice i després amb Disney on ice i ja em vaig quedar als Estats Units, perquè em semblava un país interessant.

En quin moment i per què vas deixar el patinatge?

— No l'he deixat mai del tot. Als 25 vaig deixar de patinar professionalment en part perquè em van diagnosticar una malaltia crònica i era molt complicat estar de tour amb medicacions. A més, era un moment en què tampoc sabia ben bé què em passava. Quan em vaig instal·lar a Michigan vaig començar a fer d'entrenadora, però és el mateix espai tòxic que quan ets patinador.

En quin sentit és tòxic?

— És un esport que, en realitat, és un art i és molt difícil compaginar les dues coses i ser just amb els patinadors, que moltes vegades són nens. Crec que pots ser com tots els altres entrenadors i trinxar els nens o no fer-ho i llavors no ets bon entrenador. Va arribar un punt que no em valia la pena emocionalment i vaig dir "no vull saber res més del patinatge". Però fa un parell d'anys em van venir a buscar d'una companyia de patinatge que és només de gent racialitzada. Això m'ha curat moltíssim.

El món del patinatge està poc racialitzat?

— El patinatge sobre rodes és originalment negre, però el patinatge sobre gel no. Aquí a Catalunya en tots els espais on he estat quan jo patinava era l'única patinadora racialitzada que existia. Vaig haver d'anar a França per veure'n més. Als Estats Units també n'hi ha més, però el cànon de bellesa és tan imposat que és molt difícil veure-t'hi reflectit. Quan entres en un espai racialitzat t'adones que tots i totes hem viscut el mateix, que totes érem sempre els únics racialitzats a la pista de gel, que tots tenim experiències similars amb els jutges.

Abans de començar la conversa t'han fet un comentari sobre els teus cabells afros. Això et passa més a Catalunya o als Estats Units?

— Depèn dels espais. Que et toquin els cabells, per exemple, és surrealista. A mi mai em passaria pel cap tocar algú. De fet, com a professora de ioga jo no toco la gent, perquè què sé jo sobre el teu cos. Que per ignorància em vinguis a tocar els cabells em sembla fascinant.

En el llibre, la Jana, que també és negra, parla molt dels seus cabells i de com els ha de portar a la feina. Per què?

— És una cosa en què jo no hi he caigut: els meus cabells són afro i és així. Els porto com són. Però si treballes en ambients més corporatius, fins i tot actualment, no està ben vist portar els cabells afro. Si et fas trenes també hi ha comentaris. La qüestió és que la gent necessita fer comentaris. Tothom en fa molts sense que ningú ho demani o pregunti i sense pensar si estan afectant l'altra persona o no. Ens ho hauríem de replantejar.

Tu vas i vens dels Estats Units a Catalunya. Com és el retrobament amb Barcelona?

— Abans, quan feia més temps que no havia estat a Barcelona, el retrobament era més romàntic. Arribava aquí i deia "ai que bé, que bonic, la gent pels carrers, el caliu, tothom parla en català". Ara ja és més normal. Són dues cultures molt contrastants, però que alhora tenen coses en comú. Tinc la meva gent d'aquí i la meva gent d'allà. Una cosa que m'agrada molt és escriure'm cartes a mi mateixa que llegeixo quan torno. M'ajuda a saber on deixo les coses, per començar [riu]. Un parell de dies abans de volar ja començo a canviar l'horari i quan arribo a l'aeroport em poso en l'horari del lloc cap a on vaig.

A la contracoberta del llibre hi diu "el debut literari d'una jove autora que busca el seu món al lloc". L'has trobat?

— El nostre lloc al món ens el fem nosaltres mateixos i crec que, a vegades, ens sentim que estem en el lloc, però en realitat és un anar i venir. No sé si busco el meu lloc, em deixo endur bastant per l'experiència i pel que em passa al dia a dia. Crec que muntar-nos la vida sencera com si cada dia hagués de passar el que volem és molt romàntic. En realitat, la vida fa el que li dona la gana i l'únic que pots fer és adaptar-t'hi i tornar a començar si cal.

Has hagut de tornar a començar moltes vegades?

— Diria que forces. La nostra identitat canvia moltíssim a mesura que anem creixent. Durant parts de la meva vida m'he identificat com "la patinadora", en altres com "la profe de ioga". Ara ja dic "soc la Laia i faig el que faig avui i demà ja veurem". És molt més divertit.