Per comprendre una mica més la generació Z, cal conèixer una paraula crucial del seu vocabulari, coquettecore, una tendència del 2022 de TikTok que ara ha emergit amb molta força. Malgrat la flaire hiperfemenina i infantilitzant, és contrària a les proclames masclistes que la percebin com a fleuma i la vulguin sexualitzar. En aquesta estètica hi proliferen elements de roba infantil antiga com grans llaços, puntes o sabates mary-jane, fusionats amb detalls d’època com cotilles, mànigues amb volum i perles, que, al seu torn, s’entrellacen amb el món de la reialesa i el del ballet a través de tuls i colors pastel. Però ser coquette no és tan sols una indumentària, sinó també un comportament, com prendre el te amb pastes en tassetes de porcellana, llegir novel·les de Jane Austen i les germanes Brönte o gaudir de pel·lícules com Maria Antonieta, El cisne negro o Barbie.

De fet, d’un temps ençà, s’empra amb freqüència el mot core en substitució de la paraula tendència, per parlar de modes emergents. La coquette pertany a una gran família de cores, que requereixen temps i paciència per comprendre els límits entre elles. Per la banda de la rememoració d’èpoques passades, com l’era victoriana o el rococó, hi ha la regencycore, incentivada per la sèrie Els Bridgerton, que, al seu torn, també va posar de moda el món de la reialesa amb The Crown i va donar pas a la royalcore, amb derivades com la princesscore, la queencore i la knightcore.

Pel vessant historicista també es troba una altra tendència nostàlgica, la grandmacore, que proposa una versió glamurosa de la roba de les nostres àvies, com peces antigues, jerseis de punt gruixut o mocadors al cap. Però, avís a navegants: si ens basem tan sols en el mocador, correm el risc de confondre’ns amb la italiancore o l’europecore, que recreen la imatge d’unes vacances estivals de luxe, com si fóssim la Grace Kelly en un descapotable per la Côte d'Azur, amb els cabells protegits del vent. Ull també amb el color rosa característic de la coquette, que també pot fer-nos creure que estem davant la balletcore o la barbiecore.

La cottagecore també té moltes similituds amb la coquette, malgrat que la primera posa més accent en el vessant historicista amb tints romàntics, amb una visió idealitzada de la vida al camp, entès com un espai de pau i autenticitat. Un tret que també comparteix amb la farmcore, inspirada pels grangers, a tocar estilísticament de la cowboycore. L’amor per la natura idealitzada també es troba en la goblincore, basada en l’hipotètic univers dels follets del bosc, i la fairycore, inspirada en les fades. Dues tendències molt properes entre elles però que, mentre la primera té més de farmcore i cottagecore, la segona és més coquette.

És difícil arribar en aquest punt de l’article sense, primer, no perdre’s en l’explicació i, segon, sentir-se profundament imbècil. I això és el que em va passar en llegir els innumerables articles de les principals revistes i portals de moda que, a més d’oferir manuals d’estil de la perfecta coquette, aportaven justificacions sociològiques per donar consistència al suflé. Amb això no nego l’existència de tendències, moltes de les quals requereixen distància històrica per identificar-les i comprendre-les. Però se’m fa estrany que d’aquí a deu anys recordem aquesta precipitació de cores, ja que, lluny de ser una resposta al context, neixen artificialment de la necessitat bulímica dels mitjans de comunicació i la indústria de generar novetats constants que segueixin engruixint fins a l’infinit la necessitat de compra.