Recuperar 'Girls', escoltar Mishima i altres recomanacions per la setmana que ve

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He celebrat els 10 anys de l’estrena de Girls. En el seu moment no vam ser conscients de la importància que tindria aquesta sèrie creada per Lena Dunham. Cal reconèixer que, tot i els seus defectes, Girls va ser pionera a l’hora de posar dones joves al centre d’una història, amb les seves imperfeccions i neures, en què vam poder emmirallar-nos i descobrir, per fi, que les dones no hem de ser sempre perfectes.

He comprat el llibre Heartburn, de Nora Ephron, en un viatge a Londres. Visitar llibreries en altres ciutats és una afició que recomano, i aquesta vegada, a part d’una pila de llibres infantils, m’he endut la versió original d’aquest llibre, que narra amb l’humor àcid i punyent que caracteritzava Ephron la desfeta d’un matrimoni.

He disfrutat molt del primer episodi del podcast Tokipop que la companya de l’ARA Alejandra Palés fa amb un altre crac, el Frederic Vincent. Es va poder veure en directe al bar restaurant Jok, un espai preciós on vam prendre còctels mentre escoltàvem les històries fantàstiques d’estrelles i freaks de la cultura pop.

He celebrat el retorn de Better call Saul, una d’aquelles sèries que van de menys a més. La vaig començar amb mandra però el personatge de Jimmy McGill, amb la seva cara dura però ple de tendresa, i sobretot el personatge de Kim Wexler, que comença com una secundària i acaba feta tota una protagonista, em van fascinar i em moro de ganes de retrobar-m’hi.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Aprofitaré la setmana per escoltar el nou disc de Mishima. S’ha fet llarga l’espera entre Ara i res (2017) i el nou L’aigua clara, cinc anys de silenci d’una de les bandes clau del pop cantat en català d’aquest segle. Cançons detallistes, melodies meloses, arranjaments d’orfebreria i lletres d’una maduresa universal. Fa més de vint anys que la fórmula els ha funcionat divinament, perquè el catàleg d’himnes que tenen és ric i ampli.

Llegiré algunes de les novetats que hagi comprat per Sant Jordi, però tinc reservada una bona estona per tornar al meu escriptor favorit: Manuel Vázquez Montalbán. Aquest any en fa cinquanta de la publicació del primer Carvalho, el gran detectiu de Barcelona, i això ho ha aprofitat l’editorial Planeta per reeditar Yo maté a Kennedy, el llibre que va inaugurar la sèrie. El pròleg, a més, va a càrrec d’un altre dels grans autors de la ciutat: Miqui Otero.

Actualitzaré el navegador per veure si hi ha noves comparatives entre Emmanuel Macron i Michael Scott, l’immortal cap de l’empresa paperera Dunder Mifflin a la versió nord-americana de The Office. L’usuari de Twitter David Mosquera (@renaldinhos ) ha recopilat un llarguíssim fil de fotografies en què els dos estadistes s’assemblen perillosament. Només per a fanàtics de la millor sèrie de comèdia de tots els temps (o de la política francesa).

Veuré la sèrie britànica In my skin. Fa dies que la tinc pendent i veig que absolutament tothom en parla. Les meves sèries preferides acostumen a ser angleses i aquesta ficció de la BBC, que ressegueix els drames adolescents d’una noia de classe obrera, amb un entorn hostil i múltiples problemes a casa, fa pinta que m’agradarà. El guió és de Kayleigh Llewellyn, de la mateixa escola d’humor negre que Phoebe Waller-Bridge, i va ser nominada al Bafta i es pot veure a Filmin.