“Les dones em van ensenyar a deixar de sentir-me culpable: jo no vaig decidir ser agredida”

“Tothom em mirava com si fos culpa meva, com si jo ho hagués provocat. Em miraven amb horror, amb fàstic, amb culpa, com si fos la pitjor persona del món. Vaig sentir pànic, perquè vaig pensar que havia fet alguna cosa dolenta, però no entenia què era aquella cosa dolenta que havia fet”. Així explica Keilyn Andrea González, una jove hondurenya, com se sentia després d’haver patit abusos sexuals als 11 anys. Ho va oblidar, ho va bloquejar. No va ser fins molts anys després que aquella violència sexual va reaparèixer i, amb ella, la necessitat de reparació. Una necessitat que va convertir en crit públic: “Jo no tenia la culpa del que m’havia passat”.

El cas de la Keilyn no és estrany. Els mitjans de comunicació feia molts anys que denunciaven agressions i abusos sexuals quan van sorgir diferents moviments de dones, com el Yo Te Creo a Guatemala o el Me Too als EUA el 2017. Van ser dels primers espais en què les víctimes se sentien segures i acompanyades, els espais que van acollir milers de denúncies de dones que van començar a perdre la por i a sentir que elles no eren culpables ni estaven soles. La Keylin també va trencar el silenci gràcies a l’exemple d’altres dones, i va obrir el camí perquè la vergonya canviés de bàndol: “Un dia, amb la meva exparella, vaig recordar aquella agressió perquè ell va intentar fer el mateix. Aleshores vaig entendre que jo havia estat una víctima d'agressió sexual i que en aquell moment encara seguia sent una víctima”. Havien passat anys i la culpa continuava present: “Sentia que jo m'ho havia buscat, que mereixia el que m'havia passat, que potser van ser les meves males decisions, que potser estava tenint una mala actitud, però em vaig aturar i vaig començar a deixar de sentir culpa”.

El que sí que sabia la Keylin era que no podia recórrer a la justícia oficial, perquè el sistema judicial d’Hondures té baixos percentatges de condemnes a agressors i, en el seu cas, el delicte ja havia prescrit. El 2024, segons dades del ministeri públic hondureny recollides pel Centro de Derechos de Mujeres (CDM), es van presentar 3.350 denúncies de violència sexual contra dones i nenes. El 62% eren menors d’edat. Del total de denúncies presentades, només 298 van obtenir una resolució condemnatòria. D'acord amb l’enquesta de prevalença de l’Institut Nacional d’Estadística, 24 de cada 100 dones a Hondures han experimentat violència sexual almenys un cop a la vida.

El dèficit de resposta en els casos de violències sexuals, acompanyat de la violència institucional i la revictimització, fa que les dones lluitin per una reparació que no té a veure amb el sistema judicial punitiu que impera en la majoria de països. Per a la Keylin, va ser fonamental poder-se identificar amb altres dones: “El 2018, amb el boom del feminisme, vaig entendre que moltes altres dones havien tingut experiències semblants a la meva i sortien als carrers a alçar la veu pels seus drets”. Va ser passar de la individualitat a la col·lectivitat i trencar el silenci: “Elles també es mobilitzaven per dones que, com jo, no tenien el coneixement necessari per suportar aquestes situacions. Elles em van ensenyar a deixar de sentir-me culpable: jo no vaig decidir ser agredida. Aquestes coses van passar, van ser molt lamentables, però jo no les vaig decidir”.

De víctima a supervivent

Com la Keylin, les hondurenyes busquen alternatives a les propostes institucionals que els permetin deixar de ser víctimes i convertir-se en supervivents: “Ens hem adonat que no tenim accés a la justícia estatal, i per això busquem una justícia social”, explica Julissa Rivas, membre del col·lectiu hondureny Yo No Quiero Ser Violada. Una justícia, afegeix, que es materialitza no només en sobreviure, sinó en ser persones felices malgrat el que els ha passat. "I sobretot en organitzar-nos per evitar que a una altra companya li passi el mateix i, en cas que li passi, que pugui trobar espais on expressar-se i transcendir de víctima a supervivent".

El procés de reparació de Julissa Rivas, que igual que la Keylin també va patir agressions sexuals, l’ha dut a convertir-se en una activista que lluita en contra de les violències sexuals. "Des de la resiliència d’atrevir-nos i ser felices", explica. Ella ho té clar, aquesta lluita ha de ser col·lectiva: “Organitzar-se és una forma de sobreviure, d'actuar i de ser la protagonista d’un canvi que en algun moment vam voler tenir i no vam poder”. Un canvi, afegeix, que es converteix en “un acte polític i de justícia per recuperar el cos, la llibertat i la vida”.

La reparació de les violències sexuals que proposen la Keylin i la Julissa sorgeix d’una justícia comunitària. És la justícia que també porten a terme a Guatemala. L’experiència dels processos judicials per les múltiples violències sexuals patides per les dones durant els enfrontaments civils i la dictadura va fer que les guatemalenques es reafirmessin en la necessitat de buscar vies de reparació en processos col·lectius. La justícia dels tribunals, asseguren, no defensa ni respecta els drets sexuals i reproductius (DSiR) de les dones i les diversitats. “És la llei dels homes, la llei del patriarcat, que continua generant humiliació, estigmatització, vergonya, culpa, responsabilitat i amenaces”, explica Elsa Rabanales, de l’organització guatemalenca Actoras de Cambio.

A Guatemala, segons diverses fonts, hi ha un 99% d'impunitat als tribunals per als casos de violències sexuals, i els DSiR i el dret a una vida lliure de violències són vulnerats per la falta d’una tipificació clara de determinats delictes, com ara l’assetjament sexual. Segons dades del 2024 de l’Institut Nacional d'Estadística de Guatemala, el 34,48% de les dones han patit al llarg de la seva vida algun tipus de violència sexual.

"Aquesta impunitat es trenca quan les dones diem prou i les supervivents de violació ens convertim en protagonistes dels festivals comunitaris i declarem públicament que som supervivents d’un crim comès per l’estat", diu la guatemalenca Liduvina Méndez Aquests festivals, que s’organitzen des del 2008, són processos que trenquen el silenci. “Aleshores les dones comencen a ser tingudes en compte, i són elles les que després treballen per a la recuperació d’altres dones”, diu Rabanales. Aquest és el procés que ha fet la Keylin a Hondures i que, com ella explica, la va dur a ser qui és avui: “Els cercles de suport són importants per deixar anar, i amb el coneixement que tinc avui puc ajudar altres dones a comprendre el que estan vivint i a sortir d'una situació per la qual jo també vaig passar”. Aquest acompanyament “és fonamental. Puc dir a una dona que jo també vaig ser víctima, però que això no ens defineix. A fora hi ha moltes coses bones, dones extraordinàries que ens estan brindant suport i afecte i ens recorden que no estem soles”, afegeix. Ella ho té clar i afirma taxativament: “El feminisme em va salvar, no hauria pogut sobreviure sense les dones que em van acompanyar i em van ajudar a ser qui soc avui”.

Cap llei ens parlarà de justícia

Com detalla Virginia Gálvez d’Actoras de Cambio, totes elles agafen camins alternatius que es converteixen en una justícia per a les dones fora de les instàncies oficials. Una justícia que va molt més enllà del càstig a l'agressor, perquè “el sentiment de justícia neix quan es fa justícia en cada àmbit de la vida que va ser trencat per la violència sexual”. En aquesta proposta, “la veu de l'autoritat patriarcal i colonial, encarnada en la figura del jutge, deixa de tenir un paper central”. “És un canvi de mirada i d'ordre simbòlic en què donem valor i autoritat al que sentim i al que fem nosaltres, entre dones, per construir justícia, en comptes d'esperar que l'estat, com a perpetrador, faci alguna cosa. És una pràctica política per sortir del drama de la humiliació i l'opressió”, sentencia Liduvina Méndez.

Amb tot, la crítica al sistema judicial no implica que estiguin “en contra de les lleis, ni que es tracti de viure sense lleis". "Però cap llei ens parlarà de justícia”, remarca Elsa Rabanales. En la mateixa línia es manifesta Iris Romero, del col·lectiu hondureny Somos Muchas, per a qui també “cal obligar l'estat a assumir la seva responsabilitat i a respectar els drets sexuals i reproductius de totes les dones”. Ella també emmarca la seva lluita en la tradició feminista no punitivista, perquè “el punitivisme de la justícia oficial no ajuda a la reparació de les violències sexuals ni respecta els DSiR”. Hi ha un idea que es repeteix entre les defensores dels drets de les dones de Guatemala i Hondures: “Sabem que defensar els nostres drets no és prioritat per als governs, i la nostra manera de fer justícia també és obligar-los a fer que ho sigui”, insisteix Romero.

Amb tot, aquestes dones, com passa a Catalunya i a l’estat espanyol, no abandonen la justícia formal, encara que la resposta no sigui l’esperada. Així ha estat en els casos de M., que va denunciar els abusos sexuals comesos pel president del govern espanyol Adolfo Suárez, o de les dues extreballadores del cantant Julio Iglesias que el van denunciar per abusos i vexacions. Arribar als jutjats no sempre és la solució, i més si tenim en compte que “el punitivisme mai no ha estat un tret distintiu ni del feminisme autònom ni de l'esquerra”, com diu el col·lectiu Feministes per l’Autodefensa. Ara, afegeixen que “renunciar a utilitzar l'estat com a via de denúncia o de reparació abandona a la seva sort totes les dones que no tenen una xarxa feminista al seu voltant”. La importància de la xarxa va quedar exemplificada a finals del gener passat per l’actriu i cantant Jedet. Ella explicava que, tot i que el productor audiovisual Javier Pérez Santana fos condemnat per agressió sexual i vexacions, dubtava que la sentència fos reparadora. Assegurava que havia viscut tres anys molt difícils, amb impacte en totes les àrees de la seva vida, i que ho havia pogut suportar gràcies a la xarxa de dones que l’havien sostinguda. “Elles han estat el meu refugi, la meva força i la meva llar durant tot aquest temps”, deia la Jedet.

Que la xarxa de suport informal entre dones és un recurs clau per afrontar aquestes violències queda reflectit en l’última enquesta sobre les violències sexuals a Catalunya del 2024: en gairebé el 70% dels episodis registrats per l’enquesta, les dones havien compartit les seves vivències, principalment amb una amiga. I més del 90% deien que compartir-ho havia estat positiu. A Guatemala i Hondures van més enllà del fet de compartir i traslladen el trencament del silenci ocupant el carrer, amb la denúncia pública dels agressors: "Les noies que han viscut agressions sexuals poden escriure en un cartell el nom i el cognom del violador. Ets un violador, la justícia no et farà res, però les dones sabran que ets un violador. No és venjança ni denúncia formal, però és la nostra justícia", explica orgullosa Julissa Rivas.

El dret a l’avortament a Guatemala i Hondures és inexistent

Hondures i Guatemala tenen uns índexs alarmants d'embarassos de nenes i adolescents. A Guatemala, segons dades de l’Observatorio de Salud Sexual y Reproductivo, entre el gener i el novembre del 2025 es van registrar prop de 51.000 naixements d'adolescents d'entre 15 i 19 anys i gairebé 2.000 de nenes d'entre 10 i 14 anys. Organitzacions socials i de drets humans assenyalen que el primer pas per reduir aquestes xifres és ensenyar a les nenes i als nens a conèixer el seu cos i a posar límits, malgrat que a les aules d’aquests països no es pot parlar de violació, avortament o diversitat sexual. A Hondures la llei prohibeix l’educació sexual integral, i a les escoles de Guatemala només es pot ensenyar que "la normalitat és l’heterosexualitat". Lleis a les quals les entitats feministes troben esquerdes, com Yo No Quiero Ser Violada, que imparteix tallers en què “les dones aprenen que tenen dret a reclamar el seu cos com a territori i a defensar-lo”, explica Julissa Rivas. Això sí, sense parlar clar per evitar la penalització legislativa. I és que “les mateixes nenes no volen parlar de violació". "És una paraula que ningú vol sentir, però nosaltres parlem de prevenció de l'embaràs i totes ho entenen”, comenta satisfeta.

Una educació sexual que també prohibeix parlar d’avortament. A Guatemala l’avortament només està permès en cas que la vida de la dona corri perill, i és estrictament il·legal en casos de preservació de la salut física i mental, violació, incest, malformació fetal, raons econòmiques o socials o per sol·licitud de les mateixes dones. Diferents articles de la Constitució detallen les penes de presó a què s'arrisquen les dones i les metgesses que cerquin o proporcionin serveis d'avortament. Cada any, a Guatemala, més d'un terç dels embarassos no planejats es resolen a través de l'avortament induït, segons l'estudi Embaràs no planejat i avortament insegur a Guatemala: causes i conseqüències del Guttmacher Institute, una organització que treballa en defensa de la salut i els drets sexuals i reproductius a tot el món.

A Hondures la situació és pitjor: és un dels sis països de l'Amèrica Llatina que prohibeixen i penalitzen l’avortament en totes les circumstàncies. Des del 2021 aquesta prohibició està recollida a la Constitució per impedir que es legalitzi en el futur. El Codi Penal hondureny defineix l'avortament com “la mort d'un ésser humà en qualsevol moment de l'embaràs o durant el part”. Les penes oscil·len entre tres i deu anys de presó. La llei deixa la porta oberta a judicialitzar també les dones que arriben als hospitals públics per avortaments espontanis i altres emergències obstètriques. Una situació que pot empitjorar amb el nou govern sorgit de les eleccions del novembre del 2025: les defensores dels drets de les dones apunten no només al programa electoral, sinó també al simbolisme que el president, Nasry Asfura, prengués possessió amb la bandera pro vida al costat. Per a l’hondurenya Iris Romero, “en contextos tan violents i restrictius no només és important la despenalització penal sinó també la social, perquè encara persisteix un estigma i perjudicis contra les dones que avorten”. Sobre aquesta penalització social parla amb contundència Marcela Lara, de la col·lectiva hondurenya La Ilimitada: “La veritable violència és no poder avortar en un país que ens obliga a parir”.

El cas és que les dones continuen avortant, sense les condicions sanitàries necessàries i suportant l’estigma que recau sobre elles, i és tanta la penalització social i penal de l’avortament que es fa difícil parlar-ne amb les entitats feministes d’aquests països. És un tema tabú que, quan surt a la conversa, es deriva ràpidament. La por a dir res que les pugui implicar o delatar impedeix que hi puguem aprofundir. Tot i aquest secretisme, alguna entitat s’atreveix a parlar-ne des de l’anonimat perquè, malgrat tot, hi ha organitzacions i algunes clíniques on les dones poden acudir. Ens expliquen que el secretisme és fonamental, perquè si s'arriba a saber que alguna dona ha avortat, fins i tot la família ho llegirà com l’assassinat d’un ésser viu. "A causa de la influència de les religions, és possible que la gent es mostri violenta, i pot arribar a linxar la persona que està ajudant", afegeixen.

Davant uns estats que no les acompanyen i als quals tampoc reclamen justícia, elles lluiten per una reparació individual i social que respecti els DSiR i acabi amb la impunitat dels agressors. Una impunitat, diu Suli Rodríguez, del CDM, que "no es mesura només per si hi ha condemna o no: invisibilitzar la violència o que determinats comportaments no es reconeguin com a violència també és impunitat". Per a elles, “el silenci és complicitat". "Volem que el silenci deixi de ser la norma”, afegeix. Allò de "que la vergonya canviï de bàndol" fa temps que es materialitza a Hondures i Guatemala.