Desirée Bela-Lobedde: “A mi em passen coses per ser una dona negra que a tu, com a blanca, no et passaran”

BarcelonaDe Vilanova i la Geltrú, Desirée Bela-Lobedde (44 anys) firma el seu quart llibre dedicat al racisme, que ella ha patit en primera persona com a afrodescendent. A Ponte a punto para el antirracismo (Penguin Libros), l’activista fa una guia pràctica de com fugir d’expressions, comportaments i pensaments racistes i ofensius, encara que tots plegats pervisquin incrustats en l’ADN de la cultura nostrada.

Com va ser la seva infància de nena negra a la Vilanova i la Geltrú dels 80?

— La meva infància no és la típica d’una nena de família guineana, perquè ma mare és soltera, i com que treballava de sol a sol em cuidava una família. En realitat m’he criat com una nena de Tarifa, perquè la família de la meva mainadera era d’allà i jo vaig créixer amb tot l’accent de Tarifa, ballant flamenc, i tocant les castanyoles. Es desmunten les creences que hi ha sobre el que és ser una persona o una nena negra, oi? No vaig créixer influenciada per Guinea i la mainadera va aprendre a pentinar-me els cabells.

Recorda la primera topada amb el racisme?

— No, perquè hi he topat tothora, el que passa és que no saps que és racisme. Saps que t’estan atacant, però no saps com encarar-t’hi, si t’hi has d’encarar, si no, no saps res. Però recordo un dia al carrer en què dos nens em diuen negra i es posen a riure; aquí és la primera vegada que sento que aquí hi ha alguna cosa. Però el més fotut del racisme és que l’has de començar a gestionar abans de tenir les eines per gestionar-lo. La generació de la meva mare era una generació molt intersectada, va venir a treballar en ple franquisme i em va transmetre allò de "tu no posis problemes, tu calla, tu accepta". No tenia eines per educar-me en l’antiracisme com jo sí que he fet amb les meves filles. 

I hi ha un primer dia que diu "prou!", o encara calla?

— Encara hi ha dies que callo molt, perquè també ens hi va molt la salut mental i la salut emocional, oi? La Paula Hurtado, afrodescendent i psicòloga especialitzada en trauma racial, sempre diu que hem d’escollir les nostres batalles i no podem estar tot el dia traient el caràcter.

La batalla contra l’antiracisme, qui l’ha de liderar?

— Hi ha de ser tothom, perquè el racisme és transversal i ho impregna tot. Sento que posem molt el pes a l’escola, en què en molts casos els insults racistes es tracten com a coses de nens, i segurament l’escola no en té consciència i com que no hi ha problemes de racisme, no cal fer res ni s’han de tenir protocols. Però en el cas d’escoles que sí que comencen a fer aquesta feina d’educar en la igualtat, les criatures, quan arriben a casa seva, es troben amb un missatge contrari a l’antidiscriminació i l’antiracisme que reben a l’escola.

Vostè fa formació en l’antiracisme per a empreses. Què s’hi troba?

— Costa molt perquè a la majoria d’empreses no hi ha persones negres, i llavors no hi ha racisme, però el fet que no hi hagi persones negres ja és un símptoma. Hi ha força resistència i et diuen "això no ho necessitem, ara no és el moment", tot i que és veritat que des de l’assassinat de George Floyd el 2020 s’han creat molts departaments d’inclusió i diversitat. Però, moltes vegades, quan es parla de diversitat en empreses que no són estrangeres, ens quedem amb la diversitat sexual i de gènere i encara no s'ha incorporat la racialització dintre d’aquesta diversitat i s’ha d’incorporar.

Hi ha un radar per detectar racistes?

— És ben clar que hi ha comportaments tan condemnables, que la gent es pensa que no fa, que els fa creure que no són racistes. Però és com si ara diguéssim que el masclisme és només el feminicidi o el maltractament físic, quan sabem que hi ha tot un conjunt de costums que estan molt arrelats i que són molt subtils, que costen molt d’identificar i que necessitem formar-nos per identificar-los. No es tracta d’identificar-nos com a racistes, sinó d’entendre que tot el que aprenem ja ho porta incorporat, i que igual que ho porta la misogínia i el masclisme, també ho porta incorporat el racisme. Ja no és cap excusa escudar-se en la ignorància.

Si ho pensem, hem fet net amb moltes expressions denigrants contra les persones amb discapacitat, la gent gran i les dones, però encara tenim un vocabulari racista. Quan creu que ho abordarem?

— Mai, aquest és el problema, perquè sempre hi ha coses que són més importants i que passen per davant. Així fa 400 anys que hi som, amb "ara això no toca", "ara vosaltres no". Llavors, quan més hem d’esperar?, quantes vides més s’han de perdre perquè sigui el moment? És que no són només les crítiques al programa Negrers del Sense Ficció, és el discurs oficial que oblida com a últimes colònies espanyoles el Sàhara, i Guinea Equatorial, que va ser territori ocupat fins al 12 d’octubre del 1968, fa quatre dies.

Expliqui què és la fragilitat blanca.

— Parteix de la concepció errònia de què és racisme i designa la susceptibilitat de la persona blanca, a qui assenyales amb comportaments racistes en general, i que s’ho pren com un atac. Et diu: "M’has de dir que jo soc racista"?, però tu no li estàs dient que és racista, li estàs dient que això que ha dit ho és. S’entén si es compara amb el feminisme i un home li diu a una dona que si té la regla o que és una histèrica. 

Al llibre explica com un dia li va dir a una amiga blanca que no estava convidada.

— Sí, des de la broma, però és un atac a la fragilitat blanca [riu]. Per descomptat! Necessitem espais no mixtos per descansar d’estar tota l’estona envoltades de persones blanques. És esgotador! Moltes vegades aquests espais no mixtos són un dinar amb amigues a casa d'algú. Després, evidentment, sí que hi ha activitats que s’organitzen des del col·lectiu que també són no mixtes, com passa amb el feminisme.

Què li retreu al feminisme blanc?

— El primer reclam és que el feminisme blanc i hegemònic ha d’entendre que el gènere no és l’únic eix d’opressió per a moltes dones, ni tan sols per a dones blanques. N’hi ha que estan travessades per altres interseccions, per altres opressions, i no podem pensar que l’experiència de la dona blanca és l’experiència universal, perquè no ho és. A mi em passen coses per ser una dona negra que a tu, com a blanca, no et passaran mai. Això el feminisme ho ha de tenir en compte. Però el problema és que als Estats Units i a Anglaterra ja es van decantar pel racisme pel fet de no permetre el vot dels homes negres i, a Espanya, Concepción Arenal i totes les grans dones del feminisme van obviar les dones guineanes, que eren espanyoles. Pels drets de quines dones lluita aquest feminisme?

Se sent representada per una celebració com el 8-M?

— No, perquè quan parles del racisme el missatge que reps és "no, avui no és el dia". Mai és el dia.

A banda de racistes, hi ha daltònics racistes? Com veuen el món? 

— Són els que veuen el món sense colors, perquè creuen en la màxima expressió de l’antiracisme, és a dir, jo no veig colors, jo veig persones. Malament, si no veus colors. A mi em passen coses perquè soc una persona negra, i llavors, si tu no veus que jo soc una persona negra, ¿com pots identificar el que em passa i treballar perquè no em passi més?

És partidària de quotes?

— Totalment, com es fa amb les dones.

Hi ha racisme entre els no blancs?

— Dins de les comunitats racialitzades sobretot el que hi ha és el colorisme: com més a prop estàs de les persones blanques, més privilegis tens i, com més te n’allunyis i més fosca tinguis la pell, més opressions pateixes. Això passa per diferents qüestions que parteixen de la reproducció del model supremacista, i que no podem descontextualitzar i dir, esclar, és que ells ho són més. El que fem és repetir, reproduir aquestes opressions com ho fem les dones. També hi ha relacions masclistes, i no podem dir que les dones són més masclistes, oi?