Natasha Lyonne: “Que fàcil que és ser una adulta en comparació amb ser una adolescent problemàtica!“

Des del punt de vista de Natasha Lyonne, els novaiorquesos no paren de temptar la sort: ara esquiven un taxi groc, ara un Uber o una bicicleta que no es veia per culpa d’un camió aparcat en doble fila. “Ens adonem que, literalment, en tot moment tenim la mort rere la cantonada”, comenta. “Quan vas a peu a la feina, et dius: «Ostres, avui per poc no em moro sis vegades»”. Doncs bé, a Russian doll -la comèdia de Lyonne que triomfa a Netflix- el seu personatge mor una vegada rere l’altra. El misteri, però, no rau tant en la manera com ho fa, sinó en el perquè.

Lyonne interpreta el paper de la Nadia, una programadora a punt de fer els 36 que du una vida desordenada a l’East Village novaiorquès. La Nadia va a una festa d’aniversari organitzada en honor seu, en surt amb un home, l’atropella un taxi i acaba tornant al punt on havia començat, una vegada rere l’altra. Entre cada mort prematura, pentina la ciutat a la recerca de pistes com si fos un Philip Marlowe modern, revelant lliçons importants que ha de pair abans de poder continuar amb la seva... vida, diguem-ne.

Lyonne ha creat Russian doll juntament amb Amy Poehler i Leslye Headland i és la primera sèrie de l’actriu com a guionista i directora, una aposta segura al si del catàleg de Netflix, on aquest any acabarà de complir sentència encarnant la reclusa Nicky Nichols del Centre Penitenciari de Litchfield a Orange is the new black.

Però Lyonne també s’aventura fora de la seva zona de confort: ella i Maya Rudolph han signat recentment un acord que concedeix a Amazon Studios un dret preferencial sobre la seva productora, Animal Pictures. “Estic molt impacient i engrescada per poder donar a conèixer idees d’altra gent; estic una mica massa ficada en mi mateixa momentàniament”, comenta Lyonne.

En un estudi de fotografia del barri novaiorquès de Tribeca, Lyonne, que té 39 anys, conversa sobre allargar la seva llista de professions i deixar enrere una joventut problemàtica a mesura que es madura. A continuació, presentem alguns passatges retocats de la conversa.

Com va sorgir aquesta sèrie “autobiogràfica, però no ben bé”?

Un dia, l’Amy em va trucar sense més ni més i em va dir: “Saps què, des que et conec, sempre has sigut la noia més vella del món”. I jo li vaig dir: “És un compliment?” En fi, anem al gra: vam acabar creant una sèrie per a la NBC titulada Old soul [Ànima de vella], en què jo interpretava un personatge que es deia Nadia i l’Ellen Burstyn encarnava un personatge basat en la Ruth, la meva àvia en la vida real, que viu a Murray Hill i es passa gran part del dia al Borgata, un hotel casino d’Atlantic City, apostant generosament, tot i que ho fa gairebé exclusivament a les màquines escurabutxaques. Es fuma una cigarreta rere una altra, de la marca Carlton. Doncs quan ens van dir que no a la sèrie, es va convertir gairebé en una investigació pagada del que acabaria sent Russian doll.

Com és posar les pròpies idees sobre la taula en una sala de guionistes on tot són dones?

Resulta sorprenent que el primer que s’esfuma és l’estereotip de com som les dones. Totes les persones són vulnerables i complexes, però em fa l’efecte que les maneres com ho mostrem no es corresponen en absolut amb com s’han explicat les nostres històries tradicionalment.

Com us ho vau passar imaginant-vos maneres com podia morir la Nadia?

Em sembla que hi ha una mica de confusió sobre la importància de les seves morts. Era més aviat una història emocional sobre tocar fons. Al llarg d’un dia hi ha morts metafòriques de més o menys importància: hi ha les de més pes, en què sents que el teu món s’ensorra per problemes de salut o perquè una relació es desintegra, i després hi ha les morts menys importants, les del missatge de text que no t’han respost, amb el qual t’obsessiones, i, de cop i volta, sembla que estàs buida per dins.

I no oblidem els perills de travessar el carrer.

La veritat és que soc una autèntica vianant temerària. M’alegro pel medi ambient que ara hi hagi bicicletes per la ciutat, però és un caos. No saps si venen d’aquest costat o de l’altre. És massa descontrol. Aquell caminar elegant i mandrós a l’estil Richard Hell o Lou Reed per la ciutat mentre travesses el carrer girant el cap amb fatxenderia s’ha perdut. Han acabat amb tot aquell ritme de Manhattan.

A l’abril fas 40 anys. Faràs una festa?

Espero que hi hagi una festa. La veritat és que el tema estava parat perquè els preus de lloguer dels locals a Nova York són tan desorbitats que penso: “Que faig pinta de Rockefeller o què?” No bec ni res, o sigui que voldria alguna cosa que et faci sentir que flotes, però no sé com fer-ho. Només vull estar amb amics, que hi hagi bona música i estar tranquils. Estic tan contenta d’estar-me fent gran. Que fàcil que és ser una persona adulta en comparació amb ser una adolescent problemàtica!

‘Orange is the new black’ s’acaba aquest any. Ha de ser d’allò més traumàtic.

El que és increïble és que són escenes molt difícils d’interpretar i, arribats a aquest punt, et surten com si res pel sol fet que fa molt de temps que vivim a la pell d’aquestes persones. Tinc l’esperança que una bona colla de nosaltres continuem trobant algun lloc on fer escala per veure’ns de tant en tant. Ara tenim la nostra petita tribu, els nostres companys per a tota la vida. Però sí, serà molt emotiu.

Traducció: Ignasi Vancells Mora