Emma Thompson: "Em van rentar el cervell massa aviat"

El primer que crida l'atenció d’Emma Thompson són els seus cabells blancs, un to molt més elegant del que s’atreviria a escollir una persona de 63 anys. A la seva cabellera l’acompanya un somriure ampli i una mirada astuta que suggereixen tant un enginy irònic com la voluntat de fer broma. Tanmateix, Thompson comença la videotrucada improvisant una maniobra estil MacGyver per cobrir el monitor de l’ordinador amb un tros de paper i cinta adhesiva per no veure’s a la pantalla. “L’única cosa que no suporto de Zoom és haver de veure’m la cara –diu–. Així que si no et fa res, em tapo”.

Som davant d’un parell de pantalles d’ordinador per parlar del que potser és el seu paper més revelador. A la pel·lícula Good luck to you, Leo Grande [traduïda a Espanya com Buena suerte, Leo Grande], que arriba el dia 2 de setembre als cinemes, Thompson s’hi troba emocionalment neguitosa i físicament despullada, i no d’una manera sexi amb il·luminació tènue. Al llargmetratge dirigit per Sophie Hyde l’actriu britànica hi interpreta la Nancy, una antiga mestra d’una escola religiosa que s’acaba de quedar viuda i que mai ha tingut un orgasme. El personatge, que era una dona devota i una mare responsable, es penedeix de tot el que no va viure i contracta un treballador sexual –un home molt més jove interpretat per Daryl McCormack (Peaky Blinders)– perquè li doni el plaer que busca. El públic acompanya aquesta dona amb qui és tan fàcil identificar-se i la qual, en paraules de Thompson, “ha creuat tots els límits que ha tingut a la seva vida”, mentre s’enfronta a aquest monumental acte de rebel·lia. “Sí, pren la decisió més extraordinària, la de fer alguna cosa molt inusual, valenta i revolucionària”, assenyala Thompson des de la seva oficina al nord de Londres.

Un repte enorme

La intèrpret va afrontar el repte amb el qual anomena “un terror sa”. Coneixia el personatge: tenien la mateixa edat, els mateixos antecedents, el mateix impuls per fer les coses bé. “Només un tros de paper i l’atzar em separen d’ella”, bromeja. No obstant, el paper li exigia revelar un nivell de vulnerabilitat emocional i física al qual no estava acostumada (per preparar-se per a aquesta cinta íntima i sexualment positiva que es desenvolupa gairebé tota en una habitació d’hotel, Thompson, McCormack i Hyde van estar alguns assajos treballant despullats). Tot i comptar amb una llarga carrera de més de quatre dècades i haver rebut elogis tant per la seva qualitat com per la irreverència –que li ha donat dos premis de l’Acadèmia, un per interpretació (Retorn a Howards End) i un altre per autoria (Sentit i sensibilitat)–, Thompson només ha aparegut despullada davant la càmera una vegada: a la comèdia de 1990 El sorprenent Dexter, amb Jeff Goldblum.

Diu que no era prou prima per aconseguir aquest tipus de papers en els quals les persones es despullen, tot i que durant un temps va intentar conquistar el complex món de les dietes: morint de gana com totes les altres dones joves que clamaven per papers a la pantalla gran, aviat es va adonar que era “absurd”. “No és just dir: «No, tinc aquest cos de forma natural». És deshonest i fa que altres dones se sentin com una merda”, diu. Si vols que el món canviï, i vols que la iconografia del cos femení canviï, llavors el millor que pots fer és formar part del canvi. Val més que siguis diferent”.

Per a Leo Grande, la decisió de despullar-se va ser seva i, tot i que ho va fer amb por, Thompson diu que creu que “sense això, la pel·lícula no hauria estat el mateix”. Així i tot, el moment en el qual va haver de quedar-se despullada completament davant d’un mirall amb una mirada serena i d’acceptació, com demanava l’escena, va ser el més difícil que ha fet mai. “Si soc sincera, mai estaré contenta amb el meu cos –assegura–. Em van rentar el cervell massa aviat. No puc desfer aquestes vies neuronals”.

Tanmateix, el que sí que pot és parlar de sexe i de la complexitat del plaer femení. “No puc tenir un orgasme del no-res. Necessito temps i carinyo. No pots anar corrent al clítoris i donarli copets i esperar que això sigui suficient per aconseguir l’objectiu. Això no funcionarà, nois. Ells pensen: «Si toco aquest botonet, la dona explotarà com en un castell de focs artificials i serà meravellós»”.

Hi ha un moment a la pel·lícula en què la Nancy i el Leo es posen a ballar a l’habitació de l’hotel al ritme d’Always alright d’Alabama Shakes. S’estan veient per segona vegada, una trobada que ve acompanyada d’una llista d’actes sexuals en els quals la Nancy vol submergir- se. Se suposa que el ball ha d’alleugerir tot el seu estrès de professora organitzada i complidora. El personatge interpretat per McCormack li rodeja el coll amb els braços i es balanceja amb els ulls tancats quan una mirada, de gratitud i nostàlgia, creua el rostre de la Nancy, juntament amb una mica de preocupació.

Per a la guionista, Katy Brand, que va actuar amb Thompson a La mainadera màgica i el gran bum! i va imaginar l’actriu com a Nancy mentre escrivia el primer esborrany, aquella mirada és l’objectiu de tota la pel·lícula.

“Ho és tot –assegura Brand–. Ella sent que la seva joventut està perduda i s’adona del tipus de desenvolupament sexual orgànic i natural que podria haver tingut, si no hagués conegut el seu marit. També s’adona no només de tot el que podria haver estat, sinó del que podria ser a partir d’ara”.

Brand no és la primera dona jove que escriu un guió específicament per a Thomspon. Mindy Kaling també ho va fer a Late night, fent gala de l’amor que sent per Thompson des que tenia 11 anys. L’escriptora Jemima Khan li va dir a Thompson que sempre havia volgut que fos la seva mare, així que li va escriure un paper a What’s love got to do with it?, que encara no s’ha estrenat.

“Crec que el que l’Emma li dona a tothom i el que et provoca en persona, i també a través de la pantalla, és que sempre, d’alguna manera, et fa sentir que la tens al costat –comenta Brand–. I crec que realment la gent hi respon. Ella es trobarà amb tu a un nivell molt humà”. La productora Lindsay Doran coneix Thompson des de fa dècades. Doran la va contractar perquè escrivís Sentit i sensibilitat després de veure Thompson, l’efímer programa de televisió de la BBC que ella va escriure i va protagonitzar. Les dues van col·laborar a les pel·lícules del personatge Nanny McPhee, i estan treballant en la versió musical, en la qual Thompson s’encarrega del guió i escriu les cançons juntament amb Gary Clark (Sing Street).

Per a la productora, la pel·lícula és l’epítom d’un guionista que comprèn de veritat la seva actriu.

“Em va semblar que la Katy coneixia l’instrument i sabia el que l’instrument era capaç de fer en uns segons –diu Doran–. I no és només això, aquí seré dramàtica. I aquí seré graciosa i allà emotiva. Tot s’aconsegueix veure a la cara molt ràpid, i literalment pots dir «allà hi ha aquest sentiment, aquí hi ha l’emoció»”.

A la crítica de Leo Grande per al The New York Times, Lisa Kennedy va qualificar Thompson de “summament àgil amb les ocurrències i revelacions del guió”, mentre que Harper’s Bazaar va dir que Thompson era “un tresor atemporal per al qual està pendent la nominació a l’Oscar”.

Sense opció a l'Oscar

Com que als Estats Units no s’ha projectat als cinemes sinó que es va estrenar directament al servei de streaming Hulu, Leo Grande no pot optar als Oscar, una realitat amb la qual la directora Sophie Hyde no està contenta. A causa d’un canvi en les normes de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques, que ha reinstaurat el requisit d’abans de la pandèmia d’haver-se emès en sales de cine durant set dies, Buena suerte, Leo Grande no pot optar als Oscar. “És decepcionant –diu Hyde–. Entenc el desig de protegir en certa manera el cinema, però també crec que el món ha canviat molt. L’any passat, una pel·lícula d’una plataforma de streaming va guanyar el premi a la millor pel·lícula”.

Per la seva banda, Thompson té una visió optimista sobre tot aquest assumpte. “Crec que, com que pot ser que la gent tingui un rerefons lleugerament més purità a la seva vida, pot ser més fàcil que comparteixi una cosa tan íntima a casa i després apagui la tele i es prepari una bona tassa de te molt dolent –diu rient–. Només els anglesos sabem preparar un bon te”.

Copyright The New York Times