Esterilitzacions forçades i massacres al final de la guerra

ELS ÚLTIMS DEU ANYS DE GUERRA AL PERÚ PORTEN LA CARA TATUADA D’ALBERTO FUJIMORI. El seu mandat presidencial (1990-2000) es va centrar en la lluita contra Sendero Luminoso, amb polítiques que el van convertir en el primer president de l’Amèrica Llatina sentenciat per haver comès delictes de lesa humanitat. El Tribunal Constitucional peruà va dictar una sentència en la qual condemnava a 25 anys de presó Fujimori per la creació d’un esquadró de la mort autodenominat Comando de Liberación Nacional (Colina). Operava secretament a les ciutats on es preveia que hi havia més presència de suposats integrants de Sendero Luminoso: Lima, Ayacucho i Huancavelica.

Durant la investigació judicial contra l’expresident, la fiscalia va determinar que el grup Colina va cometre 50 assassinats en 15 mesos d’activitat. Fujimori es va declarar innocent durant un judici en què va pronunciar un discurs de dues hores seguides sense interrupcions: “Vaig haver de governar des de l’infern; cap president havia rebut un país pitjor. Transcorreguts els anys puc dir amb convicció que la meva estratègia de pacificació va ser la correcta”. La fiscalia, però, va obtenir prou proves per demostrar la responsabilitat directa d’Alberto Fujimori en dos casos concrets que van deixar 25 morts. El primer d’aquests casos es coneix com la Matança de Barrios Altos, una zona de Lima on el grup Colina va assassinar 15 veïns quan feien una barbacoa. L’activitat s’havia organitzat per recaptar fons i millorar el clavegueram de la comunitat, però els militars van creure que era una activitat de terroristes.

El segon cas que va fer seure Fujimori al banc dels acusats va ser la desaparició de nou estudiants i un professor a la residència universitària La Cantuta de Lima. El grup Colina hi va entrar a la matinada per segrestar i després assassinar el grup estudiantil sota una política que el govern va justificar “dins de la lluita antiterrorista”.

En aquests últims anys de la guerra entre Sendero Luminoso i militars peruans, Alberto Fujimori va aprovar una política d’esterilitzacions forçades durant el seu govern sota el nom oficial de Programa de Salut Reproductiva i Planejament Familiar.

SENSE CONSENTIMENT

Segons Liz Meléndez, directora del Comitè de l’Amèrica Llatina i el Carib per a la Defensa dels Drets de la Dona (Cladem), les víctimes eren sotmeses a procediments sense el seu consentiment, o fins i tot sota enganys. Les cirurgies es feien als departaments i províncies més pobres del país, especialment a les zones amb més presència de Sendero Luminoso. Una comissió especial creada el 2001 va determinar que 331.600 dones van ser sotmeses a una esterilització forçosa sota aquesta política del govern. Actualment, almenys 2.000 d’aquestes dones han formalitzat la denúncia davant els jutjats.

La Rudencinda n’és una. Aquesta dona va arribar a l’hospital a Cusco perquè atenguessin d’una grip el seu tercer fill. Allà, segons va explicar a la fiscalia, la doctora li va dir que havia de practicar-li “una lligadura de trompes”. Com que ella s’hi va negar, van fer que la policia portés el seu marit i, després de diverses hores de coacció, el van obligar a signar l’autorització. “Quan es va negar a signar el van voler detenir -explica la Rudencinda-. Em vaig espantar molt i em vaig escapar […]. L’obstetre em va seguir i em va agafar, em va tirar a una llitera, em van lligar els peus i les mans, em van posar una injecció, em van operar […] i la ferida es va infectar”.

Però els testimoniatges de dones com la Rudencinda no han sigut suficients per a la Fiscalia Supraprovincial de Lima, que el gener del 2014 va descartar la responsabilitat de Fujimori i de tres exministres de Salut en el cas. Segons l’argument dels fiscals, aquestes esterilitzacions van formar part d’una política de control de natalitat aprovada pel Congrés que es va exposar de manera pública.

Les víctimes d’aquestes esterilitzacions forçades es mantenen en alerta davant la possibilitat que els seus casos es reobrin, tal com han sol·licitat diferents organitzacions de drets humans que des de fa una dècada batallen davant el sistema de justícia peruà. “Ens han destrossat els nostres cossos”, explica Ermandina García, una dona de 60 anys i mans fortes mentre ven fruita en un mercat d’Ayacucho amb ajuda de les seves dues filles. “Abans cosia, feia els meus brodats i els venia, i treballava en el que fos, però ara no puc alçar ni un cubell d’aigua. Ja no puc caminar ràpid o anar lluny. Però aquí seguim en peu de guerra”.