Són les cinc del matí i un cor de coloms, gallines i tords anticipen la llum que venç la foscor de la nit. L’esbart es pronuncia a l’uníson. És un despertador eficaç al qual el Fahad fa cas. Al ritme dels càntics plega la seva manta, la mosquitera i el matalàs estès sobre la gespa a l’empara de deu eucaliptus alineats al pati de la seva escola de música, situada al peu de les muntanyes de Sinjar, a l’oest del Kurdistan iraquià.

El Fahad prepara cafè, obre les finestres de l’aula principal i encén la bomba d’aigua per començar a regar el jardí. Ordena els detalls de les classes de tenbur abans que arribin els primers alumnes. Ha calgut fer un llarg i dolorós camí per poder arribar fins aquí.

La música i els yazidites

Abans de tenir consciència i memòria, el Fahad ja escoltava música perquè, segons explica, la seva mare mai no va deixar de cantar-li cançons durant els mesos que va durar l’embaràs. Aquest músic i professor kurd yazidita va aprendre a tocar de petit el tenbur sinjalià, un instrument musical de set cordes, construït amb fustes dels massissos de Sinjar que entre els yaziditas es considera sagrat.

La música és un pilar fonamental de la comunitat yazidita, que s’ha forjat amb els cants de les mares, ha crescut amb les melodies que entonaven els pares, germans i germanes en les celebracions quotidianes i s’aixopluga en la mort amb la música dels veïns i familiars. La música els acompanya fins al final.

Per això, en cada casa yazidita sempre hi ha en un racó de la sala un tenbur al costat del daf, la pandereta. Els dos instruments acompanyen i avancen les harmonies i el ritme dels relats orals de la història d’aquesta comunitat. Aquests relats són importants perquè els yazidites són una minoria etnicoreligiosa -originària d’una zona del nord-oest de l’Iraq però que per la seva històrica persecució ha hagut de buscar refugi a Armènia, Síria, Turquia i ara també a Europa- que no té cap text de referència que reculli un relat únic sobre la seva història i les seves creences, que combinen elements de diverses religions. Al llarg dels anys, doncs, el relat de la seva història i identitat s’ha transmès oralment al compàs de les melodies del tenbur i el ritme del daf.

Els yazidites recorden haver patit un total de 74 genocidis al llarg de la seva història. L’últim és recent. El 2017 una comissió de les Nacions Unides va considerar un nou genocidi la persecució i els assassinats massius -més de 5.000 morts- perpetrats per Estat Islàmic entre el 2014 i el 2016. “O us convertiu a l’islam o morireu”, va ser l’ultimàtum, que es va convertir en persecució i en posterior genocidi.

Supervivents d’un genocidi

Milers de persones van ser executades en massa, afusellades, enterrades en fosses comunes o van morir de set i fam a les muntanyes en un intent desesperat d’escapar. Mes de set mil dones i nenes van ser segrestades i esclavitzades sexualment. Els nens que van sobreviure a la fam i a les tortures van ser reclutats com a soldats a les files del Daeix i forçats a convertir-se a l’islam; se’ls va ensenyar àrab i se’ls va prohibir parlar el seu kurd nadiu.

Al poble de Fahad Herbo hi vivien unes 30.000 persones fins a aquell fatídic agost del 2014. El dia 2 d’aquell mes a la matinada la seva vida i la de la seva família va canviar per a sempre.

L’artilleria de l’Estat Islàmic feia tremolar la perifèria de la seva localitat i els peixmergues (la força armada kurda) ja no tenien marge de defensa. El pare del Fahad va entrar a l’habitació on era tota la família reunida i els va dir: “Ens en anem a les muntanyes”. Van fugir amb el que portaven posat i sense mirar enrere -condició sine qua non de tot desplaçament forçós-. Aquella nit va començar un èxode que durar cinc anys llargs.

La primera parada va ser el cementiri de Garbara, al peu de les muntanyes de Sinjar. El lloc va servir com a refugi per a milers de persones. Allà, recorda el Fahad, ell i la seva família van dormir entre tombes, amb el cel com a sostre, la terra com a matalàs i les seves mateixes sabates de coixí. Amb les primeres llums de l’albada van tornar a sentir trets i explosions. Des de la carretera, al peu de les muntanyes, els terroristes llançaven granades i morters que primer van impactar en la filera de cotxes, després en els murs del cementiri i finalment van destruir el monestir que hi havia. Enmig de la pols i les estelles dels projectils es van veure forçats a continuar la seva marxa perseguits per la por a cada pas. Després d’una extensa jornada de camí sota la sufocant calor d’agost, van creuar la cadena de turons en direcció a Síria fins a trobar en un vessant de la muntanya una figuera. Sota la seva ombra van resistir dotze dies.

El Fahad reconstrueix ara cada pas traçat, la història tràgica viscuda, la por, la fugida, de nou la por, la falta d’aigua i menjar, la desesperació, la recerca de refugi, el dolor a l’adonar-se amb lucidesa que ho havien perdut tot.

“Sense la música d’avui, les nostres ànimes no despertarien demà”, diu el Fahad, que es penja el seu tenbur a l’espatlla i comença a refer el camí cap a la figuera. Mentre busca aquell arbre que els va donar recer en la seva fugida s’endinsa en la seva memòria. Recordava, diu, aquell arbre menys frondós i més petit. Tant de bo la seva enorme ombra d’avui els hagués resguardat igual aquell estiu de fa cinc anys, comenta.

A l’asseure’s en una pedra al costat del tronc rememora la tarda que van albirar com un comboi de camions i cotxes pujava per les estretes carreteres de terra des de la veïna Síria. Les forces armades kurdes de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, el país veí també en guerra, van conformar un corredor humanitari que els va permetre baixar de les muntanyes i buscar refugi als pobles fronterers amb Rojava

L’exili i el desarrelament

A la casa d’uns familiars a la ciutat de Qamishli van trobar un lloc segur per processar tot el dolor viscut. Van pensar que aquesta fugida de matinada es prolongaria un parell de dies; que després tot tornaria a una certa normalitat, però les seves expectatives van ser desmantellades per la barbàrie i la destrucció que els terroristes van deixar al seu pas. “No sabíem que passaríem tants anys lluny de casa nostra”, diu.

El Fahad no va entendre llavors per què el seu món estava sent devastat. Tenia la profunda sensació d’haver perdut una vida i no tenir forces per a construir-ne una de nova.

La seva il·lusió era ser metge, i per això es va esforçar al màxim a l’escola, perquè el seu objectiu era tenir bones notes i sol·licitar una beca per poder estudiar medicina; però aquell somni era cada vegada més remot en el desolador exili.

Lluny de la seva terra, el dolor del desarrelament només va ser alleujat per la música. A l’exili va començar a recuperar la connexió amb els sons i cants que el van criar de petit. “Vaig arribar a creure que amb la música curaria les meves ferides i dolors espirituals i els de la meva gent”, diu el Fahad, perquè l’angoixa i felicitat sempre troben una cançó que els expressi.

Mentre era a la casa dels familiars a Qamishli, temps després, va llegir a Facebook un reportatge [publicat inicialment en aquestes mateixes pàgines] sobre un músic kurd, Gani Mirzo, que havia portat instruments donats des de Barcelona i el País Basc fins a Rojava. Va enviar un missatge amb el desig de felicitar-lo i sol·licitar, si era possible, l’accés a algun d’aquells instruments.

L’intercanvi epistolar es va estendre en el temps. Van compartir música, projectes i va sorgir el desig comú de generar un espai on l’art permetés guarir les ferides provocades per la tragèdia de la guerra i el desplaçament forçós. Per obrir de nou les portes a la identitat cultural yazidita, negada, perseguida i violentada durant anys.

Després de 5 anys a l’exili i un cop vençut l’Estat Islàmic al Kurdistan iraquià, el Fahad i la seva família van decidir tornar a Tel Essir.

El retrobament amb la seva terra va ser desolador. A l’endinsar-se en el que havia estat el seu carrer van descobrir la seva casa destruïda. N’havien arrabassat fins i tot les portes i finestres. Entre la runa va trobar les restes dels seus instruments musicals. Destruïts. Eren les seves relíquies i no se les havia pogut endur durant la fugida urgent.

Recorda entre llàgrimes com en va recollir els trossos de fusta i les cordes en el que havia sigut la seva habitació. “Hi havia un silenci horrible. Tot estava destruït. Tot estava en ruïnes”, recorda.

Setmanes després, al pati de la casa del seu veí, el Fahad va mirar dins un pou d’aigua convertit en una macabra fossa comuna. Allà dins tres cossos esperaven ser recuperats i identificats per poder informar-ne les famílies i fer un funeral digne. Els supervivents i retornats calculen que hi ha més de cent fosses comunes que encara no han sigut obertes i, per tant, no s’ha pogut identificar i enterrar els cossos. Els crims contra el poble yazidita, de fet, encara continuen perquè encara hi ha milers de dones i nens separats de les seves famílies o desapareguts, i alguns encara estan amb els seus captors d’Estat Islàmic o amb aquells a qui van ser venuts.

Una escola amb suport de Barcelona

Dia rere dia, però, la vida va anar florint de nou i un cop instal·lat de nou a Tel Essir, Fahad va reprendre el contacte amb Gani Mirzo per projectar junts el que posteriorment es transformaria en una escola de música per a nenes i nens retornats, que s’acaba de materialitzar amb el suport de la fundació catalana privada Nou Cims.

Enmig de tota la desolació i els dols, el Fahad va buscar un espai que fos senzill i de fàcil accés. El va trobar al poble de Xana Sore, que és en una cruïlla de camins que uneixen el seu poble natal amb la ciutat de Sinjar, gairebé en ruïnes, i els pobles on les persones refugiades estan començant a retornar des dels camps de desplaçats en territori iraquià o en els que hi havia en alguns països veïns.

Avui, més de cinquanta nenes i nens que van tornar amb les seves famílies de l’exili, s’apleguen a l’escola de la Mirzo Music Fundation a la ciutat Xana Sore. No només és un espai d’aprenentatge musical i de promoció de la cultura i la identitat, també és un espai segur i sa de trobada per a la transformació social i per a la reconciliació.