Knockout
Diumenge 17/09/2021

Unes fotografies inesperades

3 min
Unes fotografies inesperades

A finals d’agost, a la glacera Hooker, una de les glaceres que pengen del vessant del mont Cook, la muntanya més alta de Nova Zelanda, s’hi va fer una troballa d’aquelles que porten com un projectil un trosset del passat al present. Chris Hill, un escalador que estava recorrent la zona, va descobrir una motxilla perduda amb una càmera fotogràfica a dins. Se la va emportar a casa, va fer revelar el carret que hi havia dins i va publicar les imatges a Facebook per intentar localitzar el seu propietari. Després d’uns quants dies donant voltes per les xarxes socials van identificar-ne els protagonistes. Un dels nois de la foto, assegut en una barana d’un refugi, amb cabells llargs, ulleres de sol, gorra i el somriure relaxat de qui és allà on vol ser, era Steve Robinson i va morir poc després en una allau de neu, quan un tros de gel es va desprendre de la muntanya. La foto l’havia fet el seu company d’escalada, Richard Stiles, que va sobreviure a l’allau. A la glacera Hooker Stiles hi va perdre el seu bon amic i la motxilla. Era l’any 1997. Gairebé un quart de segle més tard, Stiles ha recuperat el material, les fotografies i l’impacte nítid d’un record que havia quedat borrós per culpa del pas del temps i la necessitat de diluir el trauma. “De manera inesperada ha tornat una part de la meva vida que creia que havia quedat molt enrere -explica Stiles en un reportatge que el diari The Guardian ha dedicat a aquesta història-. Hi ha alguna cosa que va quedar capturada en aquell instant i que havia quedat enterrada durant un quart de segle. Després, amb una mica de cura i una mica de sort, ha pres vida altre cop”. Ara Stiles treballa de metge a la localitat australiana de Lithgow. No és que hagués oblidat el seu amic. Al contrari. Assegura que ha sigut una presència constant en la seva vida. Però admet que, tot i l’emoció, recuperar les imatges d’aquell dia li ha remogut les emocions i l’ha trasbalsat. A la mare i la germana de Steve Robinson les fotografies també les han commogut. Són les últimes imatges de l’Steve en vida, content, tranquil i gaudint del que feia. Però a la vegada les pertorba veure la imatge del seu fill i germà feliç, inconscient del fet que aquell era el seu últim dia de vida.

El poder de la imatge pot ser emocionant i cruel a la vegada. Stiles va abandonar aquella glacera fa vint-i-quatre anys devastat perquè hi deixava un dels seus millors amics. Segurament els records que conservava d’aquells dies d’escalada poc tenien a veure amb els instants que ara reflecteixen les fotografies. La mare i la germana de Robinson ni tan sols tenien una imatge definida del que estava vivint el seu familiar el dia de l’accident. Els havia quedat, sobretot, el trauma de la trucada de Stiles per comunicar-los la catàstrofe.

El desglaç ha permès recuperar la càmera per casualitat i, com una perdigonada, les fotos han esquinçat el record per definir, amb tonalitats vintage i una mica de gra, algunes de les escenes més intranscendents i plàcides d’aquells dies. Aquelles escenes convencionals d’un dia d’escalada han tornat un quart de segle després i han adquirit un significat diferent. La felicitat a l’abisme de la desgràcia. La il·lusió abans del perill. La rutina prèvia al trauma. I la por inevitable que el malaurat desglaç que ha deixat al descobert la motxilla i la càmera impliqui també trobar el cos de Steve Robinson després de tant de temps. “No se’ns acudeix un lloc millor per a ell on descansar en pau. Esperem que es quedi allà sempre. És un lloc magnífic”. Certament, perquè el paisatge com a homenatge pòstum sempre serà una imatge més bonica que la notícia de la troballa del cadàver en un diari.

stats