Gràcies a la Lluna, a la Terra hi ha or i platí

The New York TimesDOS PLANETÒLEGS creuen que han trobat una bona explicació de la inclinació de l’òrbita lunar. A més, sorprenentment, la seva teoria també explicaria per què hi ha or i platí a l’escorça terrestre, a una profunditat perfectament explotable. Es creu que la Lluna es va formar en una col·lisió devastadora de dimensions colossals que es va produir al començament de la història del Sistema Solar, quan un intrús interplanetari de la mida de Mart va topar amb la Terra i va provocar que una anella de runa passés a voltar entorn de l’Equador. Aquesta runa es va compactar i va acabar formant la Lluna.

Quan va néixer, la Lluna es trobava força a prop de la Terra, probablement a uns 32.000 km de distància. Des de llavors, a causa de les forces de marea de la Terra i la Lluna, l’òrbita lunar s’ha anat eixamplant lentament, descrivint una trajectòria en espiral. En fer-ho, l’atracció de la Terra es redueix i la del Sol esdevé més dominant.

Actualment la Lluna és a uns 385.000 km de distància de la Terra. A hores d’ara la gravetat del Sol hauria d’haver fet que l’òrbita lunar es col·loqués en el mateix pla que les òrbites dels planetes, però no ha sigut així: l’òrbita de la Lluna està torçada uns 5 graus. “Que la inclinació lunar sigui tan petita ens reafirma que la idea bàsica de la formació de la Lluna a partir d’un disc equatorial de runa que orbitava al voltant de la prototerra és encertada -afirma Kaveh Pahlevan, planetòleg de l’Observatori de la Costa Blava, situat a Niça-. Però hi ha d’haver més coses”.

MINIPLANETES ENTORN DE LA LLUNA

En un article publicat a Nature, Pahlevan i Alessandro Morbidelli, un col·lega seu de l’Observatori, postulen que si bé és cert que la Lluna es va formar al pla equatorial de la Terra, més tard uns quants cossos de grans dimensions (potser tan grans com la Lluna) que travessaven el Sistema Solar Interior a tota velocitat van passar repetidament molt a prop del satèl·lit durant unes quantes desenes de milions d’anys.

Això va fer inclinar l’òrbita de la Lluna. Una sèrie de simulacions informàtiques indiquen que la idea és plausible. “Aquest mecanisme funciona sota un ventall molt ampli de condicions físiques”. En últim terme, és probable que aquests miniplanetes acabessin sortint disparats a fora del Sistema Solar, engolits pel Sol o estavellats contra la Terra o contra altres planetes.

Les cicatrius de l’impacte d’un objecte -o més- de la grandària de la Lluna sobre la Terra haurien desaparegut fa temps pels canvis originats pels moviments tectònics en la superfície. Però es creu que també va topar amb els miniplanetes que voltaven entorn de la lluna. Això explicaria la presència d’or, platí i altres metalls preciosos a l’escorça terrestre, malgrat que són absents a la Lluna. Tanmateix, els metalls que hi havia a la Terra primitiva s’haurien d’haver enfonsat cap a l’interior del planeta. Per aquest motiu els planetòlegs creuen que, després del naixement de la Lluna, les col·lisions posteriors van aportar si fa o no fa l’últim 1% de la massa de la Terra i van recobrir el planeta d’una capa de metalls preciosos.

Les simulacions informàtiques revelen que la probabilitat que aquests cossos impactessin contra la Lluna és baixa. En el passat altres científics, entre els quals hi ha Canup, havien proposat explicacions diferents per a la inclinació lunar. “Diria que aquelles es basaven en processos definitivament més complexos i necessitaven que es donessin conjunts de condicions força concrets per confirmar-se -explica Canup-. Crec que amb aquesta explicació l’han encertada perquè el mecanisme és molt senzill”, conclou.