Guerreres K-pop: entre admiració i alarma
El consum televisiu i cinematogràfic de fenòmens globals no només ha entretingut generacions, sinó que ha construït cultura compartida i identitat. Als vuitanta vam créixer amb Les Tortugues Ninja, E.T. o Star Wars; als noranta, amb Harry Potter i Pokémon. La generació Z va viure l’esclat de Frozen i els adolescents s’enamoraven amb High School Musical. Aquests universos, lluny de ser simples entreteniments, modelen el caràcter de cada generació i ens ajuden a comprendre’n els valors i codis culturals. Per això cal observar-los amb mirada crítica, perquè contribueixen a la formació de l’autopercepció i de les aspiracions de les futures generacions.
Actualment assistim a un autèntic fenomen amb Les Guerreres K-pop, que continua acumulant rècords de visualitzacions després d’haver assolit, l’estiu passat, 33 milions de visites en un sol cap de setmana i entrar al top 10 de Netflix en 93 països. Les seves tres protagonistes, cantants de l’univers K-pop, s’han convertit en ídols per a moltes nenes. Però, tot i semblar referents inofensius o empoderadors, són realment els millors miralls on reflectir-se?
Que siguin heroïnes femenines encarregades de salvar el món ja suposa un canvi respecte al superheroi masculí tradicional. A més, s’emparen en l’amistat per oposar-se a l’individualisme típic del gènere, encara que la resolució del conflicte continuï basant-se en la violència. També és rellevant que siguin heroïnes racialitzades, habitualment absents en aquest tipus de relats, especialment si recordem que la pel·lícula es va estrenar en un context de deportacions massives als Estats Units sota les polítiques de Trump.
La qüestió més controvertida, però, és l’ideal de bellesa que transmeten, absolutament alineat amb el corrent K-beauty: una filosofia de cura personal viralitzada que intensifica la pressió per assolir una bellesa totalment idealitzada. Les protagonistes mostren cossos extremadament prims, coherents amb les dietes severes que han de seguir moltes artistes de K-pop, que sovint no superen les 300 calories diàries i poden rebre penalitzacions si guanyen pes. La indústria de les dietes i els productes d’aprimament és un sector econòmic de pes a Corea del Sud, i això explica que els missatges centrals d’aquesta cultura siguin “sigues preciosa” i “sigues prima”.
En diversos moments, la pel·lícula mostra les protagonistes fent ingesta compulsiva de menjar brossa després de la pressió dels concerts, un comportament propi de l’atracament alimentari. Aquest patró també s’ha descrit en cantants de K-pop com a resultat de la fam acumulada, l’estrès crònic, l’autoexigència extrema i la manca de descans emocional.
Els nois tenen un paper determinant en la trama, ja que són els antagonistes, fet que accentua encara més la bretxa entre sexes. Tot i això, les protagonistes perden l’autocontrol quan ells es mostren de manera seductora. Un element significatiu de la K-beauty és que ha trencat amb la idea tradicional de masculinitat: per primera vegada, els homes normatius no han de ser necessàriament occidentals, ni associats a la força o la rudesa, sinó que poden cuidar-se, preocupar-se per l’aspecte i buscar una pell perfecta sense que això posi en dubte la seva identitat masculina. Ara bé, aquesta ruptura no implica alliberament: la K-beauty sotmet tant homes com dones a un sistema ultracapitalista que troba en la inseguretat estètica una oportunitat per expandir mercats i multiplicar consumidors.
No podem permetre que els trastorns alimentaris es normalitzin ni que la pressió estètica premi encara més l’accelerador, mentre els casos entre la joventut creixen silenciosament i ningú n’aixeca la veu.