In-Edit: Una història d’èxit barcelonina

BarcelonaLa 23a edició del Festival In-Edit, entre el 23 d’octubre i el 2 de novembre, porta als cinemes Aribau de Barcelona 71 documentals musicals en un total de 115 projeccions. En aquesta edició debuten Astrid Rousse en la direcció executiva i Toni L. Querol en l’artística. Uri Altell, un dels fundadors, continua expandint un projecte que no ha deixat de créixer des de la seva primera edició.

La nova direcció bicèfala manté l’ADN de l’In-Edit: històries que incideixen en la força de la música com a creadora d’identitats individuals i col·lectives, mostrades en la majestuositat i intimitat de la gran pantalla. Una cita cultural imprescindible de la tardor barcelonina de la qual n’extraiem tres propostes, d’àmbit estatal, nacional i local, respectivament.

Homenatge a Antonio Flores

Quan Alba Flores va fer 33 anys, l’edat en què va morir el seu pare Antonio, va sentir la necessitat de fer-hi les paus i homenatjar-lo. “Com un permís per sobreviure’l”, diu Elena Molina, la cineasta que ha codirigit el documental junt amb Isaki Lacuesta, i que comparteix trets biogràfics amb Alba: “Les dues vam néixer a Madrid, el mateix any, i jo també vaig perdre el pare molt jove”. Lacuesta resumeix així el projecte: “És la història d’una filla que busca el seu pare. Això no hi era al principi. Va sorgir mentre treballàvem”.

Alba Flores és l’eix, la impulsora i la productora del documental. “Una enorme artista i persona”, diu Elena. “Una dona esplèndida”, rebla Isaki. Entre tots dos han treballat un material “molt sensible” que ha teixit un relat d’una enorme càrrega emotiva. “Cada conversa era una catarsi. El que busques sempre quan rodes, aquí passava tota l’estona”, explica Lacuesta. El muntatge, capitanejat per Mamen Díaz, ha anat modulant i graduant tot aquest cabal emocional per evitar que es desbordés. “Moltes converses les han tingut davant la càmera per primera vegada. La família més mediàtica d’Espanya necessita el públic per comunicar-se”, reflexiona Lacuesta.

Es tracta d’un projecte personal i familiar i, per tant, universal, “perquè tots tenim absències i preguntes sense respondre”. Elena afegeix que transiten per llocs que fan mal, però que “es mostra la llum d’Antonio, és una celebració de la seva vida”. Isaki concreta: “Era un home amb pulsió de vida i pulsió de mort, que parlava amb molta claredat de les seves addiccions. Et preguntes quins són els límits morals d’entrar a la vida íntima d’algú que ja no hi és”.

La mitologia envolta la vida i la mort d’Antonio Flores. Molina i Lacuesta s’hi endinsen, guiats per Alba i pel material d’un arxiu audiovisual immens, format per fotos, textos, discos, dibuixos, gràfics, cançons i pel·lícules. Flores para Antonio explora les múltiples facetes d’un artista d’enorme talent que va morir en circumstàncies tràgiques, al cim de la seva creativitat i del seu èxit, deixant molt per dir.

La gesta de Dausà

El 26 d’octubre s’estrena La gran bogeria, just un dia abans del primer aniversari del concert amb què Joan Dausà va aconseguir omplir el Palacio Vistalegre de Madrid. Aquest era el repte, sorgit de l’eufòria d’haver fet un ple absolut al Palau Sant Jordi de Barcelona el gener del 2024.

“Volíem ordenar una mica tot el que vam viure, com qui torna de vacances, amb to de comèdia romàntica, lleugera i divertida. Explicar el com, no el què”, declara el seu protagonista. La majoria del públic el formaven catalans que havien acceptat el desafiament llançat en directe de fer una expedició a Madrid, en un “joc amb un punt d’èpica”.

El documental recull el sentiment de comunitat, la il·lusió i l’energia que van envoltar aquella fita, un repte sense rerefons polític, sinó “normalitzador”, però amb alè de “fet històric”. 11.000 persones cantant en català a Madrid té dimensió de gesta, només equiparable a la de grans noms com Serrat o Llach. “Són moments diferents, no es pot comparar”, puntualitza Dausà.

El cantant de Sant Feliu de Llobregat destaca com a “especialment emotiva”, la intervenció de Víctor Manuel: “He crescut sentint-lo a ell i a altres representants de la cançó d’autor espanyola, per això em sento molt proper a ells i molt còmode cantant en castellà”.

I ara què? Quina serà la pròxima bogeria?. “La gira de l’any que ve, amb nou repertori i molt ambiciosa, pretén traslladar l’esperit del Sant Jordi i Vistalegre a cada concert que fem al territori català”, avança. Londres o París poden esperar.

Univers Nubla

Dins la secció “Sons de Barcelona” destaca el documental que David Picó, escriptor i músic, ha dedicat a Víctor Nubla, artista singular de múltiples capes, que va morir fa cinc anys. “És una declaració d’amor a un amic mort. Però ja des de molt abans en volia fer un documental. I el volia fer amb esperit Nubla”. El títol és ja una declaració de principis, Mètode Victor Nubla d’interpretació de Victor Nubla: “L’univers del Nubla és molt gran i el documental és un tast d’aquest univers”. El format és també fidel a l’essència del seu inspirador, amb estètica de fanzine i “pulsió punk”.

Víctor Nubla va ser un músic i escriptor extraordinàriament prolífic. Però també productor, gestor cultural, àcrata... “És una figura fascinant, perquè es manté fidel a tot un univers molt ric i no vol passar de la contracultura al que anomenem cultura, perquè arrasaria amb tot el que ell vol fer i vol dir”, assegura el director.

L’objectiu de Picó és despertar interès per un personatge de referència en el món de l’underground europeu, que fins i tot persones que mai han tingut contacte amb la música experimental hi trobin coses inspiradores: “El Festival em proporciona una finestra més gran, la del cinema, per ensenyar una finestra petita, la de l’underground del Nubla, que quan l’obres mostra un univers infinit”.

Víctor Nubla era un home culte, amb moltíssimes referències, que “triturava amb voluntat de crear una cosa nova i no caure en tòpics”. Un artista que fugia permanentment de la classificació i el clixé, així com també de la nostàlgia. “Estava molt connectat al present i a artistes més joves que ell que emergien”, diu Picó.

Com a ésser humà, Nubla era “tímid però un gran connector”. El director considera que es protegia d’un món que sempre havia trobat estrany i sovint violent i antipàtic: “I ja que el món és sempre una interpretació del món, per què no interpretar-lo de forma còmica o fins i tot surrealista?”

I és precisament l’humor el que converteix algunes de les seves propostes, no sempre fàcilment assequibles, en obres “per a tots els públics”. Al marge del documental, Picó recomana el llibre pòstum Biografies il·lustres de personatges breus,com a porta d’entrada a l’univers Nubla.