Okinawa i l'art de viure: l'Ikigai

Les raons que em van fer arribar a Okinawa tenen la seva arrel en la decisió que va prendre la @mirinda_company d’il·lustrar la coberta de la meva novel·la Magōkoro amb la foto d’unes mans ancianes, obra de David Orr, que viu a l’esmentada illa japonesa. El David em va explicar emocionat que aquelles eren les mans de l’àvia centenària de la seva esposa, la Naoko. Ells ho vivien com un homenatge i jo com un senyal: allà és on aniria després del mes a les Filipines.

Volia passar només els dos primers dies i els dos últims a la ciutat de Naha. La resta del mes havia decidit traslladar-me a un poblet que m’havia recomanat el David, amb qui em trobaria en algun moment. Em vaig traslladar a Onna, doncs, a la regió de Seragaki, cap al nord de l’illa, un lloc apartat i tranquil, amb unes quantes cases, poques, a banda i banda de la carretera. Platges de sorra blanca i roques fosques que sobresortien de l’aigua aquí i allà com animals marins amagats.

Malgrat que el meu apartament a Mr. Kinjo disposava de cuina, no podia preparar cap recepta perquè no entenia res del que deien les etiquetes dels productes a cap botiga. Em vaig decidir per buscar un lloc on dinar al migdia. Almenys un plat calent; el clima de l’illa era fresc tirant a fred.

Vaig triar un restaurant adjunt a una terrisseria. Era com una casa encantada. Hi regnava el silenci i es va apoderar de mi la sensació que el temps estava detingut, com si en aquell lloc pogués trobar-me samurais o ninges, potser per la quantitat de dracs de ceràmica que el poblaven i el munt de xixa que el custodiaven.

Vaig entrar-hi, vaig saludar amb una reverència de seguida corresposta, em vaig asseure al tatami i vaig assenyalar la carta un bol de noodles amb vegetals. I això mateix vaig fer cada dia a la mateixa hora des de la meva arribada fins a la meva partida. Les jornades es van convertir, per aquest ordre, en la successió de passejos per platges plenes de cargols de mar errants –no havia vist mai tantes closques caminant–, l’hora dels noodles, l’escriptura, la pràctica del ioga, la lectura, la meditació. No estava coneixent un lloc, estava participant d’un estat de coses, d’una calma sostinguda pel silenci amb prou feines interromput per una cançó que sonava a través d’altaveus a tot el poble a les dotze, per assenyalar l’hora de dinar, i a les cinc de la tarda, per anunciar la sortida dels nens de l’escola. I també la sintonia del camió de les escombraries, una empipadora repetició dels tres primers compassos del Per a Elisa. Havia entrat en un bucle del qual només vaig sortir per trobar-me amb el David i la Naoko, que em van portar al cap Manzamo, al castell Shuri, a passejar per zones on els cirerers estaven florint, a boscos impenetrables i al parc de la Memòria, tan estremidor.

Pau i tranquil·litat

D’Okinawa em quedo, entre d’altres, amb una anècdota que respon a l’estat d’ikigai –propòsit de vida dels habitants de l’illa basat en la pau, la tranquil·litat i el bon veïnatge–. Vaig anar a dinar per última vegada a l’Hanamura Soba. Els propietaris s’havien pres la molèstia de preguntar-me fins quan m’hi quedaria. I ho havien anotat en un calendari. Quan va arribar l’hora de pagar, la propietària, la Yaeko, m’esperava amb un regal, una tassa del seu taller de terrissa. Per gestos em va fer entendre que estaven molt agraïts d’haver-me tingut allà totes aquelles setmanes. Per gestos em va fer entendre que esperaven que hi tornés. I mentrestant, parlava a poc a poc i ben clar en japonès, com si existís la possibilitat, després de tants dies, que jo pogués entendre el que deia. I sí, la veritat és que ho entenia.