Jordània: un viatge de contrastos

AmannJordània és coneguda com la joia d'Orient Mitjà i no n'hi ha per a menys. És un dels destins més populars de la regió pels seus deserts, restes arqueològiques, paisatges majestuosos i una variada gastronomia. Comencem el nostre viatge per la capital del país: Amman, que té el teatre romà més gran d'Orient, fortificacions de l'Edat de Bronze, luxosos hotels, artesania i una gran oferta comercial, tot en una ciutat cosmopolita que avança dia a dia cap a la modernització.

El seu teatre romà, que es va construir el segle II dC, conté les restes més espectaculars de la cultura romana de la regió. Es va aixecar a la part baixa de la Ciutadella, i té una capacitat per a 6000 espectadors. En l'actualitat l'entrada és lliure i durant tot el dia hi ha un constant tràfec de turistes fascinats per la seva imponència. La Ciutadella –on es troba el teatre– és una antiga acròpoli romana que està situada en el cim d'un pujol amb vistes impressionants, des d'on es pot observar gran part de la ciutat. Aquest va ser el lloc que van triar per viure els primers habitants de la zona, i en l'actualitat són moltes les parelles que decideixen passar una tarda romàntica passejant al costat de les ruïnes que van construir els seus avantpassats. Els cafès, situats majoritàriament en les primeres plantes dels edificis, són el punt de reunió diari de molts habitants de la ciutat. Solen ser llocs íntims on la gent es dedica a escriure, jugar al backgammon o al dòmino, xerrar i sobretot fumar narguil en grans pipes d'aigua.

Gerasa, un tros de Roma a Jordània

Seguim el nostre viatge cap a Gerasa, la prova més fefaent de l'opulència romana a Orient i tot un viatge en el temps. La ciutat va ser creada perquè s'hi instal·lessin les tropes d'Alexandre Magne, i entre els segles I aC i II dC s'hi va construir amb una arquitectura enlluernadora, de la qual queden abundants exemples. Va arribar a tenir prop de 20.000 habitants i formava part de les deu ciutats que constituïen Decàpolis, que s'estenien per tota la frontera oriental de l'imperi romà. Els seus monuments més importants continuen estant en peu. Impressiona caminar pel cardo maximus entre les columnes corínties del temple dedicat a la deessa Àrtemis, l'acústica del Teatre del Sud o la impressionant plaça Oval.

Naturalesa i relax

Continuem cap a Hammamat Ma’in, una vall a les muntanyes de Madaba on l'aigua acumulada durant l'estació de pluges i escalfada per les fissures de lava subterrània, cau en forma de cascades a diverses fonts d'aigües termals per després seguir el seu curs i desembocar finalment al mar Mort. És possible banyar-se en tres d'aquestes cascades d'aigua termal calenta, no obstant això, algunes estan situades a l'interior d'un complex hoteler que ha construït un spa.

Mont Nebo i l'església de Madaba

Seguim el nostre itinerari per Jordània fins al mont Nebo on, segons la Bíblia, Moisès va albirar la terra promesa de Canaán abans de morir. En l'actualitat aquest és un dels principals destins religiosos del país amb una gran càrrega simbòlica i històrica. Al cim de la muntanya hi trobem un monument amb una serp enroscada a la creu, que simbolitza la serp que Moisès va portar al desert i la creu en la qual Jesús va ser crucificat. No gaire lluny, a la ciutat de Madaba, a l'interior de l'església ortodoxa grega de Sant Jordi trobem un mosaic que cobreix tot el terra de l'església. El seu dibuix, que mesurava originalment uns 94 m² i que avui dia només conserva una quarta part, conforma la representació cartogràfica més antiga de Jerusalem i Terra Santa, ja que data del segle VI.

El mar Mort

No hi ha gaires sensacions al món que resultin tan sorprenents com submergir-se a les aigües del mar Mort, el llac salat la riba del qual es troba a més de 400 metres per sota del nivell del mar, i que limita amb Jordània, Israel i Cisjordània. El seu elevat contingut en sal, que és fins a deu vegades superior al de l'oceà, és el secret que permet surar a les seves aigües, però, a més, quan ens hi submergim estem en el punt més baix de la terra.

Els viatgers que visiten el mar Mort acostumen a seguir el ritual d'untar-se el cos amb fang negre i esperar que assequi. Uns quinze o vint minuts és suficient. Es prossegueix amb un nou bany al mar, aquesta vegada per eliminar tota la capa de fang, tot i que també hi ha dutxes d'aigua dolça a la riba. Diuen que el resultat és una pell llisa i sedosa.

Uadi Rum, el planeta Mart

Seguim el nostre viatge i agafem la carretera que travessa el desert de Jordània i que discorre paral·lela a un riu sec. De sobte, com si tot el paisatge erosionat concentrés la seva energia en una sola formació geològica, apareixen uns murs verticals, infranquejables, de roca pura. És la vall desèrtica de Uadi Rum. La sorra, d'un blanc refulgent, reflecteix tot el que toca. El sol colpeja a martellades; la mirada amb prou feines pot sobrepassar la base d'aquests immensos blocs de granit, basalt i gres que s'aixequen sobre el desert.

Al costat de la font d'Abu Aina instal·lem la tenda de campanya per passar la primera nit. Un ramat de cabres s'atapeeix sota l'ombra que li ofereix l'únic arbre a quilòmetres vista. Cau ràpidament la nit i la via làctia ens envolta. Milers d'estrelles adornen el firmament. Estem sols, aclaparats davant tanta bellesa.

Al costat de la font d'Abu Ain a la sortida del sol, un nou paisatge s'obre davant nostre. Els precipicis de centenars de metres d'altura, tenyits de vermell intens, semblen vaixells oxidats encallats, cadascun amb el seu nom. En posar-nos a caminar veiem com s'enfonsen els passos en la sorra deixant una llarga successió de cràters darrere nostre. Diuen que el desert obliga a netejar l'ànima, la purifica d'asprors i esborralls fins a deixar només l'essència.

Les petjades d'uns camells, un vendaval de vent o un 4x4 replet de turistes esborraran aviat les nostres petjades. Res quedarà de la nostra empremta com la de tots els altres que ens van precedir. L'imponent paisatge de Uadi Rum ha vist desfilar egipcis, israelites, nabateus, romans, caravanes de nòmades, exèrcits despistats, otomans, les guerrilles àrabs amb les quals va lluitar Lawrence d'Aràbia i fins i tot espies europeus... Però pràcticament cap d'ells no van deixar rastre: algunes inscripcions en àrab, grec i hebreu, un temple nabateu i uns petròglifs de camell a la roca. Aquí, les imponents muntanyes no cedeixen, s'imposa el mineral, i aquesta lluna blanca encastada en la planxa cobalt del cel. La seva geografia, de colossal similitud a la del planeta Mart, va captivar alguns directors de Hollywood, com Ridley Scott, que va convertir aquest paisatge en un plató per a donar vida a Mart en la pel·lícula del 2005 en què Matt Damon interpreta un astronauta abandonat a la seva sort al planeta vermell. Molts hotelers van veure un filó en aquella pel·lícula i van convertir alguns campaments de haimes marrons, amuntegades, i vingudes a menys, en glamuroses tendes amb finestrals transparents d'estil espacial, i les van equipar amb tota mena de luxes. Quan cau el sol la sensació de pau que se sent des del seu interior, resguardats del fred i el vent, és extrema.

Petra, una joia oculta

Procedents d'Aràbia, els nabateus es van instal·lar a Petra el segle IV aC i van aprofitar que hi havia aigua a la zona, a més de la protecció de les muntanyes, per crear un imperi comercial, ja que es va convertir en una parada obligada de les rutes comercials que anaven des del golf d'Aràbia i el mar Roig fins a la mar Mediterrània.

L'assentament arqueològic de Petra es troba en una vall estreta i el seu accés principal transita pel llit d'un torrent, el Siq. El viatger segueix el seu fosc i sinuós traçat sota parets de roca de cent cinquanta metres al llarg de més d'un quilòmetre. A vegades, pràcticament es poden tocar totes dues parets amb els braços estesos.

Després d'una última corba, apareix el Kashneh, el tresor de Petra, el monument més famós, esculpit en la mateixa roca de la muntanya. Ha aparegut des d'un àlbum de Tintín fins a la tercera pel·lícula d'Indiana Jones. Se'l va batejar com a tresor per les riqueses que se suposava que hi havia amagades en l'urna massissa que el corona.

Una vegada passat el Khasneh el camí s'eixampla i s'obre la vall. Hi trobem tombes excavades, el gran teatre, i l'avinguda de columnes que va cap a la part superior on esperen el Gran Temple.

I encara n'hi ha més, perquè pels diferents flancs hi ha escales penjades sobre el buit. A cada replà hi apareix una nova sorpresa: un obelisc, un altar per al sacrifici. Al costat s'hi ha instal·lat recentment un bar sota una haima regentat per un jove beduí. Són extremadament amables, munten a cavall, parlen de llibertat, dels seus ancestres o d'esperits lliures mentre et conviden a assaborir un te quan la tarda comença a caure.