El nostre és un confinament amb nens. La Irina, d’11 anys, i el Marco, de 28 mesos. El meu fill gran, que acaba de fer els 18, viu amb la seva mare, però va i ve molt sovint. Ha girat tot al voltant dels nens. La Cris i jo trobem a faltar tenir espais per a nosaltres, espais de treball, creatius. Ja vindran. És una mica muntanya russa.
Què estàs llegint?
M’ha agradat molt Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols. Està extraordinàriament ben escrit, ben estructurat i el contingut m’ha semblat d’una sensibilitat acollonant. Una gran descoberta. I ara estic amb Màquines com jo, d’Ian McEwan, sobre la intel·ligència artificial. Hi estic molt enganxat perquè connecta amb això que ens ha passat una mica a tots, tenir idees sobre temes distòpics, la sensació de viure en un capítol de Black mirror.
Què t’endús del confinament?
Coses molt petites. Aquestes setmanes he connectat molt amb el concepte de resistència íntima que Josep Maria Esquirol desenvolupa en el seu llibre. Em sembla un títol molt bonic. Davant de tant de soroll, a casa de sobte hem dis- frutat cuidant-nos. Abans un diumenge a la tarda sense un pla molt ben articulat era l’abisme. Ara aquest diumenge sabrem perfectament què fer, no serà aclaparador, no tindrem la sen- sació que necessitem gaire per omplir-lo. No calia tant.