Les ‘kellys’ja no són invisibles

BarcelonaSón les 5.45 del matí. El despertador de la Nani Sánchez no té pietat. És hora de llevar-se, dutxar-se, vestir-se, agafar el cotxe i anar a la feina. Viu a trenta minuts de l’hotel de Mallorca on treballa de cambrera de pisos o kelly, el particular acrònim que el col·lectiu ha extret de las que limpian los hoteles. Li agrada arribar amb temps per fer un cafè al bar del costat abans de començar a les 7.00 la seva jornada laboral. La primera hora i mitja la dedica a netejar alguna de les zones comunes: el bar, la recepció, el restaurant... “Varia en funció del dia”, explica. A les 8.30 s’atura deu minuts per esmorzar. El menú: un entrepà, un cafè amb llet i els dos antiinflamatoris que pren des de fa tres anys i per prescripció mèdica. Se’ls ha d’empassar amb la panxa plena perquè si no li fan mal a l’estómac. “Jo, amb 45 anys, només pateixo de l’esquena; altres companyes, també dels genolls o de les mans”, detalla. A les 9 comença a fer les habitacions. Cada dia n’ha de deixar netes 19 abans de les 15.00. Les directrius que va rebre quan va començar a treballar a l’hotel -aquest mateix mes de juny- són clares: per una habitació de dos clients no es pot perdre més de 12 minuts. Aquest temps s’escurça si és individual i s’allarga si és una suite. “El que et pots trobar quan obres una habitació, però, sempre és una sorpresa”, apunta. En un altre allotjament on també feia de cambrera de pisos -relata- una clienta es va posar malalta i, l’endemà, va haver de netejar els excrements que hi havia repartits pel llit, les parets o el terra. Més comú, a causa de la zona on treballa, és trobar les seqüeles de llargues nits de borratxera. “Si deixo alguna habitació per fer, però, és perquè el client m’ho demana o perquè a la porta hi ha el cartell de «No molesteu»”, deixa clar.

Acabades les habitacions i, per tant, després de moure desenes de mobles pesants, d’aixecar nombrosos matalassos i d’arrossegar el carro passadís amunt i avall, ha de llençar les copes o ampolles que els clients han deixat a l’habitació i portar la roba que s’ha de rentar. Perquè la seva esquena aguanti el mateix ritme l’endemà, en el menú del sopar hi inclou dos antiinflamatoris més.

Tot i que l’actual contracte de Sánchez és de només tres mesos -s’acaba el 31 d’agost-, la seva experiència com a kelly és de 27 anys, mentre que el nombre d’anys cotitzats es redueix a 19. Va començar a treballar de cambrera de pisos als 17 anys en un hotel de Palma, després d’estar uns mesos fent d’ajudant de tintoreria en el mateix allotjament. “Vaig fer el canvi perquè tenia un horari seguit i cobrava una mica més”, recorda. La seva jornada laboral seguia la mateixa estructura que l’actual: a primera hora netejava les zones comunes i, la resta, 24 habitacions diàries. “Mai ens van fixar un temps màxim per habitació, però no feia falta perquè si superaves els 10 minuts no acabaves la feina”, diu. Va estar-hi uns 17 anys amb un contracte fix discontinu. Treballava 40 hores setmanals de març a novembre, més les hores que cobria cada cop que faltava alguna de les seves companyes. A l’hivern, durant els primers anys, cobrava l’atur (pràcticament la mateixa quantitat que el seu sou: l’equivalent a uns 1.100 euros mensuals) i, després -quan el govern va canviar la llei-, l’ajuda familiar (uns 600 euros al mes). Els anys que trobava una feina mentre estava a l’atur -normalment de perruquera- l’acceptava amb la condició que al març tornava a l’hotel. “M’agrada la meva professió. És molt reconfortant quan veus un client entrar a l’habitació i felicitar-te”.

“Em deien que amb 44 anys era gran”

Quan va deixar la feina perquè les condicions laborals s’anaven degradant, va decidir buscar-ne una altra per a tot l’any “a la Península”. Es va separar del seu fill, que es va quedar amb la seva família, i va anar a provar sort a Màlaga. Allà va treballar de comercial i en una botiga de videojocs -per sous que no arribaven als 1.000 euros- fins que li van oferir una feina de kelly en un hotel per a tot l’any i per 1.200 euros al mes. “L’organització era un caos. De les quatre cambreres només jo tenia experiència, cada dia quedaven habitacions sense fer i la governanta, que tampoc tenia experiència, era la germana del director”. Va aguantar cinc mesos. Després va treballar venent pizzes i de relacions públiques fins que va decidir deixar l’habitació que compartia amb el seu fill -que ja havia anat a viure amb ella- d’un pis a Màlaga i tornar tots dos a Palma, amb la resta de la seva família. “Just en aquell moment em van trucar de dos hotels de Sevilla i d’un de Barcelona, però tenia por que no tornés a funcionar i vaig decidir mantenir els meus plans”, explica.

Tres mesos després de tornar a les Balears i d’enviar desenes de currículums, al febrer la van trucar per treballar en un hotel de Palma que està obert tot l’any. Va començar a fer una substitució de tres mesos per 1.200 euros mensuals. S’encarregava de netejar 19 habitacions i, quan li tocaven els apartaments, 16. Va estar encadenant contractes intermitents de substitucions, baixes i temporades durant vuit anys fins que el setembre passat la governanta li va comunicar que, per fi, la farien fixa discontínua. “Estava molt contenta amb la feina i l’ambient”, diu. Poc dies després, però, la direcció va fer marxa enrere i va decidir no fer-li el contracte argumentant que amb 44 anys era “massa gran”. Al desembre, doncs, es va quedar altre cop a l’atur fins que fa gairebé un mes va trobar la feina que té ara. “Per dignitat, ja no em plantejo tornar a aquell hotel. A diferència d’ells, jo mai els vaig fallar”, explica mentre no pot evitar emocionar-se.

La Nani ha viscut en silenci durant aquests 27 anys l’estrès i els dolors físics provocats per la feina. Fins que un dia es va assabentar que dues companyes seves de Lloret de Mar havien creat un perfil de Facebook per donar a conèixer el calvari que viuen dia a dia. En paral·lel havia sortit publicat un llibre que parlava de les més de 100.000kellys que hi ha repartides pels hotels espanyols, segons dades dels sindicats. Titulat Las que limpian los hoteles, el seu autor, Ernest Cañada, relata la precarietat laboral que pateixen aquestes dones. En pocs mesos les kellys ja han revolucionat les xarxes. Han obert pàgines de Facebook a Catalunya, Madrid, Andalusia, les Canàries i les Balears, aquest últim liderat per la Nani. En la majoria, per accedir-hi, s’ha de tenir l’aprovació de l’administradora per evitar “espies” i, de retruc, represàlies a la feina, tal com ja ha passat en alguna ocasió. També s’han constituït en una associació i tenen Twitter (@las_kellys) i un blog ( laskellys.wordpress.com ), que els han acabat d’ajudar a sortir de l’anonimat.

“Fins ara era un col·lectiu invisible perquè fan la feina quan ningú les veu i, alhora, s’encarreguen d’esborrar el pas dels clients per les habitacions. A més, ocupen el nivell més baix en la jerarquia del sector turístic”, explica Francesc Núñez, sociòleg i director del màster d’humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). El ressò que estan aconseguint -afegeix- es deu, en part, a la singularitat del col·lectiu, que aconsegueix trencar les emocions del dia a dia de la societat: “Són dones, fan feines relativament noves, dures i mal pagades, i tenen contractes laborals temporals i precaris. Tot plegat les situa en una posició social desprotegida”, alerta. El repte de les kellys, doncs, és aconseguir que aquesta revolució, que està en plena efervescència, es consolidi. “És difícil predir què passarà, al seu favor tenen que són un col·lectiu molt nombrós”, apunta Núñez.

De moment el seu blog ja té gairebé 5.000 seguidors (o més ben dit, seguidores, perquè s’intueix pels comentaris que la majoria són dones). A més de recollir les manifestacions, jornades o trobades amb polítics per aconseguir millorar les seves condicions laborals, la pàgina web també els serveix per fer teràpia. Comparteixen històries de tot tipus, com la d’una cambrera d’un hotel de Las Palmas de Gran Canària que denuncia l’assetjament que reben ella i les seves companyes per part de la governanta. “Ens insulta i ens amenaça de fer-nos fora, i tot amb el suport de la direcció de l’hotel”, relata. O la d’una altra dona a qui han fet fora per posar-se un dia malalta. L’argument utilitzat per l’empresa és que no ha superat el període de prova. “Mentre era al metge em van trucar, no vaig poder respondre i em van dir que els hi tornés la trucada tan aviat com pogués. La urgència era que m’acomiadaven. El més greu, però, és que després de gairebé un mes treballat encara no havia signat el contracte”, explica. Crida l’atenció que la majoria d’elles signen el seu testimoni amb un nom de pila o un pseudònim.

Sancions i amenaces de perdre la feina

“Tenen por de perdre la feina i per això aguanten el que calgui”, explica Isabel Rodríguez, la portaveu de les kellys de Barcelona, que té 54 anys. De fet, fer-los fotografies mentre treballen és una missió impossible i moltes s’amaguen quan veuen periodistes. La Isabel fa 21 anys que és cambrera de pisos en un conegut hotel de cinc estrelles de la ciutat. Té contracte indefinit. Comença la jornada laboral a les 8.00 i l’acaba a les 16.00. Després d’una reunió d’uns 15 minuts per explicar-los quins clients arriben i quins marxen i d’agafar els productes i el material que necessitarà, comença a netejar les 24 habitacions diàries que ha de fer juntament amb la seva companya. “Són tres habitacions per hora, encara que hi hagi llits supletoris, bressols o quatre o cinc persones en una habitació per a dos”, explica. A més de fer els llits, ha de netejar el vàter i la banyera, treure la roba bruta, recollir les escombraries, reposar els productes que el client es troba al lavabo -que cada cop són més- o passar l’aspiradora. “Abans ens feien fregar el terra de genolls i arrossegàvem carros de més de cinquanta quilos, però a base de queixar-nos hem aconseguit que això ja no passi”, diu. La falta de temps fa que la majoria de dies, quan arriben les quatre de la tarda, quedin habitacions per fer. “Aquesta és ara la meva lluita. Al meu contracte no hi diu que haig de fer 24 habitacions al dia sinó una jornada de vuit hores”, reivindica. Ja fa deu anys que va optar per plantar-se i marxar acabades les seves vuit hores encara que quedessin habitacions per fer. La decisió, però, va tenir conseqüències. “Vaig començar a rebre sancions de tres dies sense feina i sou i amenaces que em posarien sola a treballar”.

La Isabel, que actualment és la delegada del comitè d’empresa, ho va recórrer tot a l’advocat del sindicat a què estava afiliada fins ara i l’empresa va acabar retirant totes les seves sancions, excepte una que va haver de complir perquè va portar fora de termini un paper a l’advocat. Actualment continua marxant a la seva hora i ho fa sense represàlies per part de l’empresa. “Les noies més joves, en canvi, es queden a acabar les habitacions perquè estan espantades, no volen quedar-se sense feina o sense la renovació del contracte”, lamenta la Isabel, que no pot evitar recordar amb un punt de resignació que no estan obligades a fer-ho, tot i que en el fons entén la seva por. Fa un parell d’anys, afegeix, l’empresa ha començat el que ella denomina una “nova moda”: establir, sense previ avís, jornades de nou hores afegint tres habitacions més per netejar. “D’aquesta manera s’estalvien personal”, denuncia.

Les hores acumulades com a kelly fan que els dolors de cervicals, les lumbàlgies, les ciàtiques i les tendinitis estiguin cada cop més presents en el cos de la Isabel, que, a més, ja fa deu anys que té diagnosticada una fibromiàlgia. Tot i així, no es planteja demanar la invalidesa perquè viu del seu sou, uns 1.200 euros al mes. “Quan acabo la jornada vaig directa al sofà”. Tampoc no ha pensat mai a canviar de feina perquè a casa seva depenen econòmicament d’ella però, sobretot, perquè li agrada el que fa. “Quan acabo una habitació i veig que bé que ha quedat, m’omple de satisfacció”. Tot i el context, admet que ella és afortunada perquè l’empresa per a la qual treballa és de les poques que tenen comitè. “On no n’hi ha, les treballadores estan explotades i obligades a fer jornades maratonianes de fins a 12 hores”.

Dia a dia les kellys van teixint la seva estratègia per aconseguir que les administracions escoltin les seves reivindicacions: la rebaixa de la càrrega de treball, la conciliació familiar, la jubilació als 60 anys o que siguin reconegudes com a malalties laborals les que més afecten el sector: tendinitis, lumbàlgia i mal de cervicals, de mans o de genolls. De moment el grup de Barcelona ja s’ha reunit amb diputats de diferents colors polítics del Parlament i ja han tingut una trobada amb el Col·lectiu Ronda perquè els assessori legalment. El següent pas és organitzar una gran manifestació a Barcelona i estudiar la creació del seu propi sindicat. “Els actuals ens han portat al punt on som ara. Per fi hem deixat de ser invisibles i ja no tenim aturador”, adverteix la Isabel.

El silenci de la patronal

La patronal, però, es resisteix a acceptar la pèrdua d’invisibilitat de les cambreres de pisos. De moment la seva resposta davant la rebel·lió de les kellys és el silenci. El gremi d’hotelers de Barcelona no “ha pogut atendre” la trucada de l’ARA argumentant que no tenien cap portaveu disponible com a mínim fins d’aquí una setmana. “És la lluita de David contra Goliat”, apunta Cristian Palazzi, cap de projectes de l’Observatori de Turisme Responsable de la Facultat de Turisme i Direcció Hotelera Sant Ignasi. Segons Palazzi, si es fa una fotografia general del sector, la patronal pot escudar-se en les grans inversions que ha fet els últims anys, un fet que invisibilitza, de nou, la feina de les kellys.

La patronal no pot culpar, però, la crisi econòmica de la precarietat laboral del col·lectiu. Del 2008 al 2015, les feines relacionades amb el sector turístic han augmentat fins a un 18%. A més, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al llarg del 2015 van visitar Espanya 68.100.000 turistes estrangers, un 4,9% més que l’any anterior. “El sector s’ha disparat com una bala, però les cambreres de pisos porten tots aquests anys sense veure com milloren les seves condicions laborals”, diu Palazzi. Seguint l’argument de Francesc Núñez, Palazzi alerta que la feina d’aquestes dones està plena d’exigències però no de reconeixements. “Tot plegat les aboca a una vulnerabilitat laboral”, alerta. Segons els experts, hi ha fórmules, però, per reduir aquest abús d’exigència, com ara incrementar les inspeccions laborals als hotels o sancionar els que incompleixin les normatives laborals. A l’espera, doncs, que algú mogui fitxa, la rebel·lió de les kellys dins i fora de les xarxes continua. El temps decidirà si la balança es decanta cap a David o segueix del cantó de Goliat.