De l’Antiga Grècia a 'Frankenstein': com ha evolucionat la recerca de la felicitat

Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

Cresos no va comprendre el sentit d'aquestes paraules fins molt de temps després, quan derrotat pel rei de Pèrsia va ser condemnat a morir en una foguera. Al capdamunt de la pira, al recordar Soló, es va posar a plorar.

Heus aquí, sintetitzada, la reflexió grega sobre la felicitat. No hi ha prou cèntims al món per garantir-nos una vida feliç. Tots, pobres i rics, estem exposats als successos fortuïts de la vida. Eurípides ho ressalta: “La prosperitat ens pot proporcionar benestar, però no ens garanteix la felicitat” (Medea).

A les primeres pàgines de l'Ètica a Nicòmac, Aristòtil resumeix així la perspectiva grega: "Tot el que fem ho fem aspirant a algun bé i al bé més alt de tots, tots coincidim a donar-li el nom d'eudaimonia (felicitat)”. Aquest terme, eudaimonia, significa, literalment, “estar habitat per un bon daimon”, és a dir, per una deïtat benèvola. La felicitat, llavors, seria un do que rebem del cel. Però Aristòtil, tot i acceptar la rellevància d’aquest do, mira de fer-lo accessible, en la mida del possible, a la decisió intel·ligent de l'home mitjançant la recerca del que hi ha en comú en les diverses formes de felicitat. La seva resposta és una teoria de la virtut estable: les activitats que s'ajusten a la virtut, contribueixen a la felicitat, les contràries, ens n'allunyen. Per “virtut” entenia l’excel·lència en la realització d’una funció, que, en el cas de l’humà, seria l’excel·lència en la realització d’una vida humana.

La felicitat accessible a l'home és una felicitat humana, molt allunyada de la que gaudeixen els benaurats déus. Tomàs d'Aquino incideix en aquesta qüestió: La nostra felicitat és una “felicitat a mida” i ni tan sols la tenim assegurada. No ens és accessible la beatitud perfecta.

Les ètiques hel·lenístiques busquen l’excel·lència humana en la vida d’acord amb la naturalesa, convençudes que en la nostra naturalesa ha de trobar-se la clau de la nostra felicitat. Però mirant de viure de manera natural, totes acaben imposant a la natura un “deure ésser”. Els cínics assajaran la vida silvestre. Els epicuristes buscaran el coneixement dels límits naturals del dolor i del desig i en aquesta recerca faran de la vida retirada una utopia que en el cas de Diògenes d'Oenoanda pren aquesta forma: "Quan ningú domini, la vida dels déus es transformarà en vida humana. A tot arreu regnarà la justícia i l’estima mútua, i no hi haurà necessitat ni de muralles ni de lleis. Com tot el necessari ve de la terra, tots llaurarem i cultivarem i cuidarem el ramat i ens dedicarem a l’estudi de la filosofia”. L'estoïcisme (avui convertit en una filosofia tova d'autoajuda) entén que viure d’acord amb la natura és equivalent a viure d'acord amb la raó divina que regeix el món. La felicitat no és cap altra cosa que l'harmonia entre la nostra voluntat i la raó. Malgrat les seves diferències, totes aquestes escoles coincideixen en afirmar que només la virtut ens pot acostar a la felicitat. Més encara: si som virtuosos res no hem de témer, encara que fóssim sotmesos al bou de Falaris, ni un lament sortiria de la nostra boca. Falaris va ser un tirà que tancava els seus enemics a l’interior d'un bou de bronze sota el qual s'encenia una foguera. Plotí també ens assegura que la ciència més elevada, la del Bé, està a disposició del savi fins i tot dins d’aquest bou.

Què és la felicitat?

Admetem que és més fàcil parlar de la felicitat que saber de què parlem quan en parlem. Aquest és el punt de partida de Kant. A parer seu, el que tenen en comú les aspiracions a la felicitat és exactament això: ser aspiracions sentimentals en el fons de les quals hi hauria alguna mistificació del plaer elevat a la condició de fi última de l'activitat humana. Ara bé, si es fa dependre la felicitat de la inconstància de la fortuna o de la volubilitat dels sentits, se’ns farà inabastable. Hem d’admetre que no sabem determinar amb certesa quines accions promouen la felicitat d'un ésser racional. Per tant, no trobarem un imperatiu que ens exigeixi fer el que ens fa feliços. La felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Sabem com proporcionar-nos plaers i benestars aïllats, però no com garantir-nos un estat permanent de felicitat.

Per explicar-nos que no hi ha manera d'embridar la felicitat, un hispanoromà del segle I, Higini, escriu aquesta faula. "Cura estava travessant un riu quan va trobar molta argila. La va agafar meditabunda i va començar a modelar una figura. Mentre reflexionava sobre el que feia, es va presentar Júpiter. Cura li va demanar que donés un esperit a la figura de fang, i ho va aconseguir fàcilment. En veure el fang animat, Cura va voler posar-li el seu nom, però Júpiter va assegurar que portaria el seu. Mentre discutien, es va aixecar Tel·lus, la Mare Terra, i va defensar que només a ella li corresponia donar el seu nom al nou ésser, ja que li havia donat el cos. Com que no es posaven d'acord, van demanar a Saturn, déu del temps, que fes de jutge. La seva sentència va ser aquesta: "Tu, Júpiter, ja que li vas donar l'esperit rebràs el seu esperit quan mori; Tel·lus, ja que li vas donar el cos, rebràs el seu cos; però com que Cura va ser qui el va modelar, serà d'ella mentre visqui. Pel que fa al seu nom, es dirà homo perquè ha estat fet d'humus.”

Heidegger va comentar aquesta faula a les seves classes, veient-la com un resum del seu Ésser i Temps. El fet que l'home sigui possessió de Cura per una sentència del temps el va fascinar. Som la síntesi de temps i Cura. I no hi ha descans possible. Som el que fem i ens fem fins i tot quan no fem res. Cura (Sorge) és el tret fonamental de la nostra existència. Existir és estar a càrrec del que ens fem. En aquest sentit, Heidegger s’oposa frontalment a l’intent de la modernitat de convertir la felicitat en una sinecura, en una vida satisfeta. L’aspiració a una vida despreocupada seria un signe d’inautenticitat.

I aquí topem amb Mary Shelley i Frankenstein.

El Dr. Frankenstein era un filantrop apassionat que es va proposar de crear l'home nou. Però la seva obra li va resultar avorrible. “Allunya de mi la teva immunda vista!”, li etzibà. La conseqüència d'aquest rebuig és l'alienació de la criatura, que, convertida en monstre, li crida al seu creador: "La desgràcia em va convertir en un malvat. Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós!"

La monstruosa criatura veu la felicitat com a condició de possibilitat de la virtut. No suporta la idea que, havent estat creat per viure, pugui morir sense haver viscut, que és el que dirà Rousseau de si mateix.

Mary Shelley ens diu que el monstre és monstre perquè pateix. Gràcies a aquesta convicció, una figura patibulària es guanya l'empatia del lector. És rebel perquè el món l’ha fet així. Els seus crims s'han d'imputar al xoc dels seus nobles sentiments amb una societat mal organitzada. Així s'inaugura la felicitat terapèutica del psicosocialisme que ens envolta, que ha transformat la eudaimonia en “felicitat nacional bruta”, volent així sobrepassar els límits del Producte Interior Brut (PIB). El 2005, Lord Layard of Highate, economista de l'ala aristocràtica del laborisme, va publicar Happiness: Lessons from a New Science. El 2011, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la resolució coneguda com a Happiness: Towards a holistic definition of development, que va donar lloc a diferents fórmules matemàtiques de la felicitat que caminen pels ministeris d’economia com gallines sense cap, però decidits a donar-li una victòria pòstuma a Creso.

Donat que hem abaratit tant la felicitat, crec que podem resumir així l’estat de la situació: Hi ha qui vol ser feliç i hi ha qui sap el que vol. El primer fracassa en el despatx del terapeuta i el segon a casa seva.