Si la setmana passada parlàvem dels primers peluixos de la història i del sexe que els hi atribuïm de manera inconscient, avui ens centrarem en un cas paradigmàtic. En anglès, un ós de peluix és un teddy bear i el nom amaga una història sorprenent que explica l’èxit d’aquesta joguina infantil que ocupa bona part de les habitacions de criatures d’arreu del món. La bestiola farcida va néixer el 1902 i va ser creada pràcticament de manera simultània per dues persones. El nord-americà Morris Michtom i, com vam dir diumenge passat, l’alemany Richard Steiff, sota la supervisió de la seva tia Margarete Steiff.

El nom de Teddy se li va atribuir arran d’un incident que va viure el president dels Estats Units Theodore Roosevelt, a qui popularment molta gent s’hi referia com a Teddy, tot i que ell ho odiava. El novembre del 1902, Roosevelt va viatjar a Mississipí per resoldre una disputa fronterera amb Louisiana. El seu amfitrió, el governador Andrew H. Longino, va aprofitar la visita presidencial per convidar-lo a una cacera. Com que els tres primers dies els altres membres del partit ja havien caçat bèsties i es tractava d’una competició, els assistents de Roosevelt van començar a amoïnar-se per la derrota del president, que encara no havia matat cap animal. Es van avançar amb un grup de gossos i van començar a perseguir un ós. El van encerclar, el van colpejar i estabornir i el van lligar a un arbre. Després van localitzar al president perquè, amb facilitat, disparés a la pobra bèstia. Quan Roosevelt va veure aquella atrocitat pensada perquè ell fes trampes, s’hi va negar. Ho va considerar un gest antiesportiu i un acte de crueltat. Com que l’ós havia quedat malferit va ordenar que el matessin perquè deixés de patir. La història va transcendir entre els participants de la cacera i dies més tard, el 16 de novembre del 1902, Clifford Berryman, autor de les vinyetes de sàtira política del Washington Post, va recrear aquella història. Segons documenten els arxius oficials de l’Associació Theodore Roosevelt, en la primera vinyeta de Berryman, l’ós era un mascle ferotge i tenia una interpretació simbòlica. El president havia anat a Mississipí a resoldre un conflicte fronterer i va acabar declinant enfrontar-se a un ós lligat per un home amb cara de dolent. El dibuix va tenir molt impacte i diversos mitjans van reproduir-lo a les seves pàgines. En vinyetes successives, però, Berryman va anar modificant la forma de l’ós, convertint-lo en un cadell bufó i atemorit que despertava la compassió d’un valent i noble president. I d’aquí va néixer el vincle entre Theodore i els óssos. El dibuix de l’osset es va fer tan popular que va estimular l’enginy d’un botiguer de llaminadures de Brooklyn. Morris Michtom va fer cosir a la seva dona un parell d’aquells óssos, els va col·locar a l’aparador de la botiga i els va batejar com a Teddy’s Bear, l’osset d’en Teddy, en honor al president. Van tenir tant d’èxit que va començar a fabricar-los en sèrie amb l’ajuda d’una empresa anomenada Butler Brothers i creant la Ideal Novelty and Toy Company.

El 1903, a la fira del joguet de Leipzig, l’alemany Steiff va presentar el seu ós. L’animaló va tenir poc èxit entre els compradors europeus però va triomfar entre els nord-americans, que estaven experimentant el furor per la joguina. El 1906, la moda dels óssos de peluix estava en ple apogeu als Estats Units. Els nens en volien i s’escrivien contes infantils i cançons amb ossets protagonistes. Roosevelt va utilitzar un ós com a mascota en la seva candidatura per a la reelecció, però el seu teddy bear va superar qualsevol vincle polític per caminar sol cap a l’èxit mundial.