L’espai i el temps
QUI DOMINA L’ESPAI I EL TEMPS DOMINA LES NOSTRES VIDES. Això ho sabien els senyors que posaven els castells dalt dels turons i tancaven els pobles entre muralles. Ho sabien les religions, que aixecaven campanars i minarets per veure i ser vistos per la comunitat i marcar les hores. Ho sap l’encarregat de la fàbrica i ho saben molt bé els experts en management i en economia de l’atenció.
Però això, que és una obvietat, ho oblidem cada dia quan insistim a canviar les nostres vides personals i col·lectives sense intervenir sobre l’espai i el temps en què transcorren. Volem fer més coses, volem arribar a més llocs. Multipliquem les temporalitats amb què ens relacionem i diversifiquem els espais físics i virtuals per on transitem. Però sigui com sigui quedem atrapats en el que Heidegger en deia la concepció vulgar del temps i de l’espai: és a dir, el temps com una línia recta que es pot estirar com un xiclet i l’espai com un contenidor buit que es pot omplir de més i més coses.
No vivim en el temps, sinó que som temps. I no vivim en l’espai, sinó que som espai. Això és molt diferent que dir que som un compost d’ànima i cos situat en un determinat punt de l’espai i del temps. Que som temps i espai vol dir que la nostra experiència del món és la que crea i desplega les coordenades espaciotemporals que li donen sentit.
En les nostres societats actuals hi ha molta activitat i molt poca experiència. Molta circulació i molt poca transformació. La raó és precisament aquesta: no qüestionem l’espai i el temps. Només hi circulem i els omplim, fins a saturar-los.
Un dels principals fronts de la crisi del nostre temps és la saturació i la impotència que assetgen, avui, la tasca educativa i l’acció cultural. Per què es fan tantes coses i serveixen tan poc? El temps i l’espai de la producció i del consum capitalista es deixen omplir de projectes i de productes, d’activitats i de propostes. Però si no alterem les coordenades de l’experiència, el que estem fent, finalment, només reprodueix la realitat.
Els il·lustrats dels segles XVIII i XIX confiaven en la potència emancipadora de l’educació i de l’experiència estètica no pels seus continguts adoctrinadors, sinó per la seva capacitat de redefinir sensibilitats. Fer-nos una altra sensibilitat: és l’aposta cultural emancipadora, des de la Il·lustració fins a Gilles Deleuze. I la sensibilitat és, precisament, l’experiència de l’espai i el temps i la possibilitat de transformar-la. La nostra sensibilitat, avui, està saturada: d’informació, de comunicació, d’activitat, d’oferta, de programes i de projectes. No insistim a saturar-la, comencem a alliberar-la.