Lorena Bobbitt, la història d’una víctima

L a Lorena ho explica de manera molt prosaica. Mentre ens portava en el seu Kia una tarda, fa poc, va assenyalar l’hospital com qui no vol la cosa; allà, va dir, li van reimplantar el penis a John Wayne Bobbitt després que ella l’hi tallés amb un ganivet de cuina mentre dormia, la nit del 23 de juny del 1993.

A un quart d’hora de l’hospital va assenyalar el camp de gespa i grava on va llançar el penis amputat a través de la finestreta del cotxe. Li vaig preguntar per què el va llençar. “Havia de conduir, esclar, però no podia perquè tenia aquella cosa a la mà, i per tant me’n vaig desfer”. Ah, esclar!

Poc després s’arriba al saló de manicura on treballava i on es va amagar aquella nit. “No soc una dona venjativa, perquè els vaig dir on era”, indica Lorena Gallo, que és com ara se la coneix. Es refereix als policies que, poc després de dos quarts de cinc de la matinada, es van posar a buscar el penis amputat per l’herbam, al costat de la carretera. El van trobar, el van posar en gel en una capsa de hot dogs d’un 7-Eleven que hi havia a la vora i el van dur de seguida a l’hospital, on, gràcies a un miracle de la cirurgia plàstica i la urologia, el van reimplantar al seu propietari i li van retornar (gairebé) totes les seves capacitats.

Això, que la Lorena relata amb la calma d’un cambrer que recita el menú del dia, és el que coneixe la majoria dels que van seguir el cas. Però la Lorena volia parlar de la història vertadera : la d’una jove immigrant que va patir violència domèstica durant anys, que havia estat violada pel seu marit aquella nit, que no tenia on anar i que ja no va poder més.

“Sempre ho enfoquen en allò ”, diu, en referència al penis del seu marit. L’amputat, reimplantat i, un parell d’anys després i amb cirurgia, engrandit penis del seu marit. Prou abans que grups de dones sortissin al carrer en massa a manifestar-se contra la violència i a favor del moviment #MeToo, en aquella època de pensament menys evolucionat els mitjans només volien parlar d’ allò. “I és com si no volguessin adonar-se o no els importés per què ho vaig fer”, comenta.

La Lorena, originària de l’Equador, té raó. La majoria de gent obvia que, abans que ella fos processada, el qui llavors era el seu marit, John Wayne Bobbitt, havia estat imputat per violació conjugal (i absolt). Fa un quart de segle l’abús sexual domèstic tot just acabava de ser tipificat com a delicte als 50 estats dels EUA, i a Virgínia va ser gairebé impossible provar-lo. Als mitjans fins i tot es va qüestionar si el delicte no era un oxímoron. “Violació conjugal? Qui en surt realment cardat?”, es va llegir en una columna de la revista Penthouse. El que va passar amb la Lorena va arribar a ser parodiat al programa Saturday Night Live : en una escena, el personatge Stuart Smalley, interpretat per Al Franken, li diu a la Lorena que li demani perdó al penis del John.

També té raó la Lorena quan comenta que la gent s’oblida que el jurat la va declarar no culpable al·legant demència temporal. Se’ns oblida que els testimonis citats durant el procés van declarar que li havien vist diversos hematomes als braços i al coll, que ella havia trucat al 911 (telèfon d’emergències) diverses vegades i que el John presumia davant els amics que obligava la dona a tenir relacions sexuals. Els anys posteriors al judici ell va ser arrestat diversos cops i va arribar a entrar a la presó acusat de violència contra dues dones, tot i que ell nega els fets.

“Això va d’una víctima i supervivent, i del que està passant al món actualment”, diu la Lorena.

Aquesta història, la seva, és la que explica en un nou documental dividit en quatre lliuraments produït per Jordan Peele -està disponible a Amazon Prime Video des del 15 de febrer-. I per explicar aquesta història es va agafar unes hores de descans a Lorena’s Red Wagon, la seva ONG, on ajuda les supervivents de violència domèstica, per acompanyar-me en un recorregut per Manassas, als afores de Washington D. C. És on va passar tot.

Han passat 26 anys des que Lorena Bobbitt, una dona de 24 anys de mirada innocent, cabells foscos i ulls penetrants, va entrar tan de cop als annals de la cultura pop que apareix en una novel·la de Philip Roth i en una cançó d’Eminem. Avui la Lorena és tímida i petita; duu sabates de taló elegants, arracades de diamants i una bossa Louis Vuitton. (I pesa 53 quilos, una dada que em va confessar perquè comparéssim: en pesava 43 el 1993, quan el John, que és exsoldat dels marines, va assegurar que ella l’havia atacat.) S’ha transformat físicament i ara és una mare suburbana de classe alta amb els cabells rossos. Els ulls segueixen sent grossos, tristos i foscos.

Fa servir el cognom de soltera, però qui se la troba per Manassas no triga a fer la connexió: és aquella Lorena. “Visc aquí. Aquí tinc casa meva. Per què ha de ser ell qui rigui l’últim?”, em va dir quan li vaig preguntar per què no se n’havia anat.

Sap que no pot escapar-se del cognom i de les connotacions fàl·liques, encara que no vulgui per res que el John tingui pes en la seva vida (ell va intentar trobar-la al saló de manicura després del judici i de tant en tant encara li escriu cartes d’amor). “Sé que encara soc la Lorena Bobbitt. És el nom que es coneix”. I malgrat que ha sigut un blanc constant de bromes, la Lorena Bobbitt Gallo és sincera, oberta i afectuosa.

El 1994, després d’un període breu -obligatori- en un hospital psiquiàtric, la Lorena va reprendre la seva vida i va tornar a la feina de manicura. Va fer també de perruquera i d’agent immobiliària. Assistia amb regularitat a l’església i anava a classe en una universitat politècnica, on va conèixer David Bellinger. Van ser amics durant anys abans de fer-se parella. La Lorena explica que no havia sortit amb ningú més perquè, esclar, com es pot aconseguir una cita si ets aquella Lorena? La parella té ara una filla de 13 anys i viuen en una casa d’obra vista. “Quan es va acabar el judici, ostres, d’entrada no podia anar ni a la botiga perquè la gent deia: «Ai, Déu meu, jo et conec». Em venien ganes de fugir cap a casa”, em va explicar. “Només volia cuidar-me a mi i a la meva família. Era la manera de reintegrar-me a la normalitat i a la vida quotidiana”.

El John es va fer protagonista de pel·lícules pornogràfiques, com ara John Wayne Bobbit: sense talls i John Wayne Bobbitt: Frankpenis. La Lorena va tenir algun contacte amb els mitjans, però sobretot va haver de rebutjar ofertes per convertir el seu incident de castració en una pel·lícula o una sèrie de televisió. Li van arribar a oferir, i va rebutjar, un milió de dòlars per posar per a Playboy. “Un milió de dòlars és un milió de dòlars -em va dir-. Hauria sigut genial, però no em van educar així”.

Els cineastes que hi van parlar durant tots aquells anys no volien fer cas dels abusos, que eren la història de la qual ella sí que volia parlar.

“A ningú li importava res tret del John, la cirurgia i la pèrdua”, lamenta Kim A. Gandy, llavors presidenta de l’Organització Nacional per a les Dones (NOW, per les sigles en anglès) sobre l’intent de dirigir el focus cap a l’abús. “Vam fer diverses entrevistes i sempre ens deien coses com: «Bé, però si això és el que volien les feministes que passés»”.

Amb tot, el 1994 el Congrés dels EUA va aprovar la llei sobre la violència contra la dona. Katie Ray-Jones, directora executiva del programa d’ajuda nacional contra la violència domèstica, afirma que la història de la Lorena, les denúncies d’assetjament sexual d’Anita Hill contra el magistrat Clarence Thomas i el judici a O.J. Simpson (l’exjugador de futbol americà que va ser absolt de l’homicidi de la seva esposa) “van crear finalment un discurs nacional que va trobar un impuls en matèria legislativa”.

Per tant, tot i que a la Lorena la feien semblar, segons explica Ray-Jones, “una dona boja i gelosa”, el judici del cas Bobbitt va ajudar a fer canviar les lleis sobre l’abús domèstic i contra les dones.

I això és el que volia explicar Joshua Rofé, realitzador del documental sobre joves empresonats Lost for life. Rofé va localitzar la Lorena el desembre del 2016 després de llegir diversos documents sobre la seva feina amb víctimes de violència domèstica a Lorena’s Red Wagon. Van parlar durant quasi un any abans que la Lorena, motivada per la seva indignació amb l’elecció de Donald Trump i pel moviment #MeToo, decidís que era el moment adequat per explicar la seva versió.

Es va donar la casualitat que quasi al mateix temps van aparèixer pel·lícules, documentals i podcasts ( Yo, Tonya ; The Clinton Affair o Slow burn ) que miraven amb nous ulls les dones involucrades en escàndols de la dècada dels 90 (Tonya Harding i Monica Lewinsky, respectivament). La Lorena s’hi va identificar: “Els mitjans ens van satanitzar i això és molt trist. Només els passa a les dones”. Va pensar que, potser, la seva història superaria per fi el protagonisme del penis del John.

El documental passa sobretot durant el 1993, quan començaven els programes de judicis televisats i les sèries matinals de xafarderies. Com retraten Rofé i Peele (el productor, reconegut per Get out ), el cicle de notícies de 24 hores, un monstre de molts caps que ho acaba embolcallant tot, va ser voraç amb la Lorena. “Hi ha un tercer personatge en aquesta història a banda de la Lorena i el John: nosaltres, la societat, i el que vam fer amb la informació de què disposàvem”, va explicar Peele.

La producció de Rofé i Peele no pren partit. Fa servir vídeos de les notícies de l’època, així com entrevistes amb la Lorena a casa seva. Al John també l’entrevisten, assegut al sofà de casa, a Las Vegas. Ell segueix dient que planejava divorciar-se de la Lorena i que un dia, després que ell no volgués mantenir relacions sexuals, ella va tenir un atac d’ira venjativa.

“Mai la vaig maltractar, sempre era ella la violenta, i em va tallar el penis perquè la volia deixar”, va assegurar el John en una entrevista telefònica. També va dir que els documentalistes li havien parat una trampa per fer-lo quedar malament.

Dins el cotxe, tornant, i mentre la Lorena assenyalava l’hospital on el John va ser operat i on, en aquell mateix passadís, a ella li van fer una prova per comprovar si hi havia hagut violació, li vaig preguntar si es penedia del que va fer. “¿Com pots penedir-te d’una cosa que no vas tenir la intenció de fer?”, va respondre. Va explicar, un cop més, el que va dir al jurat el 1994. El John havia tornat a casa begut. La va violar. Ella va anar a la cuina a buscar un vas d’aigua, va veure el ganivet i es va sentir superada per un any sencer d’abusos. I ja no recorda res més. “Per a mi, penedir-se és dir: «Ai, he comprat un cotxe negre en lloc de vermell». És quan no has escollit el que era correcte. Però jo no n’era conscient”.

En realitat, jo només em referia a si es penedia d’haver-ho fet. Li vaig voler preguntar si es penedia d’haver fet famós John Wayne Bobbitt, d’haver-li donat una mica de fama i una font d’ingressos petita però constant. Però la Lorena no les veu així, les coses. Un cop més, em va dir, només hi ha decisions; el cotxe negre o el vermell. “Ell pot escollir. És la seva vida. No crec que jo tingui res a veure amb les eleccions que faci ell amb la seva vida després de l’incident”, va comentar.

“L’incident”. Així parla la Lorena de l’impactant crim que encara fa que molts homes es toquin els genitals i suposin que compleix cadena perpètua.

Peele explica que Lorena respon a la seva missió de donar veu a persones marginades, però que és impossible obviar que la història té els elements d’un film tragicòmic, com si fos dels germans Coen. Al capdavall, al primer episodi veiem els policies d’una petita ciutat buscant un penis amputat en un camp. “Et mentiria si et digués que no hi ha humor”, comenta Peele. Li va preguntar a la Lorena si allò li semblava bé. I ella li va dir que sí.

“Jo vaig ser objecte de moltíssimes bromes als anys 90 i, per a mi, allò va ser cruel”, va explicar. “No ho entenien. Per què es reien del meu patiment?” Unes dècades més tard, després de molta teràpia, la Lorena té ara una altra perspectiva. Comprèn que la raó per la qual té una plataforma per a una missió com Lorena’s Red Wagon és el penis amputat, la capsa de hot dogs, Frankpene i aquell cognom inoblidable. “Suportaré les bromes i tot això si em dona l’oportunitat de dir alguna cosa sobre la violència domèstica, els atacs sexuals i la violació conjugal”, va dir.

Vaig pensar que no hi hauria documental ni bromes i que el cas Bobbitt no tindria lloc en la cultura popular americana si hagués sigut el John qui hagués tallat alguna part del cos a la Lorena.

“Se’n riuen”, va dir ella durant la nostra tarda juntes. “Sempre se’n riuen”.