Mart, material de creació

El pròxim lloc per on passejarem serà Mart, sigui quina sigui la raó per la qual vulguem anar-hi. Carl Sagan, el divulgador sobre el cosmos més popular de tots els temps, ho tenia clar: la trucada des d’un altre món vindrà de Mart. La fascinació pel Planeta Vermell, i més concretament per la possibilitat que els humans el trepitgin, s’hi instal·lin i fins i tot el converteixin en destinació turística, ha inspirat mites i llegendes des de fa pràcticament dos mil anys. És un indret que comparteix tantes similituds amb la Terra que com més se’l coneix, més augmenta el magnetisme en els creadors. Aquesta fal·lera va aguditzar-se a partir de la cursa espacial, quan va passar a ser un tema recurrent en la cultura popular.

Tot i que les històries al voltant de Mart van trobar el gran aparador en les revistes pulp nord-americanes de principis del segle XX, ja el 1898 es va publicar la primera gran novel·la sobre colonitzacions marcianes, en aquest cas d’ells cap a nosaltres: el clàssic La guerra dels mons de H.G.Wells, considerada la primera descripció d’una invasió alienígena. Poc després, el 1912, Edgar Rice Burroughs començaria la sèrie més fructífera sobre el tema a la revista pulpAll-Story Magazine. A Barsoom s’hi descriu, amb tot luxe de detalls, com és el planeta i els seus habitants. Burroughs va passar-se trenta anys escrivint-la.

La tendència a imaginar paisatges i una possible entrada terrícola a Mart van agafar molta rellevància als anys cinquanta, poc abans que russos i nord-americans s’esbatussessin per ser els primers a passejar-se pel cosmos. Es van escriure dues de les obres cabdals sobre la presència humana al Planeta Vermell: Las arenas de Marte, d’Arthur C. Clarke, i Crónicas marcianas, de Ray Bradbury. Considerat un dels grans títols de la literatura universal, el de Bradbury és un llibre de relats que narra quatre viatges i la posterior colonització terrícola de Mart. Tot i estar farcida de descripcions melancòliques i fantàstiques, la intenció de l’autor no va ser exactament la d’imaginar un futur distòpic en un planeta per descobrir: “No especula sobre com és Mart, perquè per a ell és un decorat fantàstic en què situa la seva infantesa, el l’Oest Mitjà americà dels anys 20 i 30”, explica Ramon Mas, editor de Males Herbes, que ha publicat Un cementiri de llunàtics i L’home il·lustrat, en què Mart també és un tema recurrent. Bradbury va ser el màxim representant d’una generació d’autors de gènere nord-americans que “van acabar amb els prejudicis respecte a la literatura de ciència-ficció: tothom va veure que allà hi havia bons escriptors”, diu Mas.

Apareguda en la revista Worlds of Tomorrow, un altre dels tòtems del gènere, Philip K. Dick, l’autor de Blade runner, va publicar Tiempo de Marte (1962), fixant la colonització quasi des d’una òptica de classe: com seria fer d’agricultor allà? Doncs força semblant a la Terra. Dos anys després va arribar Trueque mental (1964), de Robert Sheckley, protagonitzada per un terrícola que marxa a l’agost a Mart, però no com a turista sinó com a marcià: un viatge que és l’ocupació d’un cos marcià. Escrita el 1965, s’avança diverses dècades a Airbnb.

La trilogia definitiva

A la mateixa ciutat que Bradbury (Waukegan, Illinois) va néixer la gran referència contemporània de la literatura sobre Mart. Kim Stanley Robinson té l’obra megalítica i canònica de ficció sobre el Planeta Vermell, una trilogia de llibres -Roig, Verd i Blau- en la qual es narra la història d’una hipotètica colonització humana del Planeta Vermell. L’autor, que participarà en el cicle Mart del CCCB conversant amb José Luis de Vicente sobre els escenaris de futur que obre l’exploració espacial, fa una “reformulació” de la relació entre Mart i la Terra, des del punt de vista de la ciència-ficció, tal com explica l’escriptora Laura Fernández: “A la seva trilogia es parla més científicament que mai sobre les possibilitats d’una colonització del planeta. El realisme és superior a tot el que s’havia fet sobre el tema fins ara. No només és versemblant, és realista”.

Stanley Robinson és un dels autors del gènere més venerats de l’actualitat. “Ha investigat tant, que els seus llibres es poden llegir en clau de llibre d’instruccions sobre el futur. Si jo estigués al capdavant d’un govern, no dubtaria en convidar-lo per demanar-li ajuda”, diu Fernández, que destaca la capacitat del divulgador nord-americà per predir tot allò amb què anem topant com a espècie. “En el futur, quan tot sigui irreparable o gairebé, direm: «Aquest senyor ja ho va dir»”.

Tot i l’extensa producció literària, és el còmic el format que probablement més ha cultivat el gènere. Motivat per la possibilitat d’anar més enllà de la descripció, Mart ha sigut objecte de culte per autors d’historietes des dels anys vint, amb el primer gran heroi especial, Buck Rogers. El seu relleu natural, el popularíssim Flash Gordon, visitaria el Planeta Vermell recurrentment, i de les seves històries en farien fins i tot una pel·lícula, Flash Gordon’s trip to Mars (1938).

Les relacions entre marcians i superherois han sigut constants i arriben fins als nostres dies, de Wonder Woman a Superman, de Hulk a Spiderman, passant per, no cal dir-ho, els Guardians de la Galàxia. A més, un dels fundadors de la Lliga de la Justícia (l’equip de superherois de DC) és un marcià: Detective Marciano. L’any 1977 Marvel va recuperar l’heroi sortit del Barsoom d’Edgar Rice Burroughs, John Carter: Warlord Of Mars.

Les aranyes de Bowie

L’imaginari marcià també ha fascinat escriptors de cançons, que, més que preveure una invasió humana, n’han usat referències. El gran tema sobre Mart és, alhora, un dels més coneguts de sempre: Life on Mars de David Bowie, encara que no parli específicament sobre l’espai i només es pregunti si hi deu haver vida. El llegendari músic anglès va convertir cosmos i el Planeta Vermell en una icona pop en el disc conceptual The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars (1972), en què el Bowie més androgin crea Ziggy Stardust, que, acompanyat de les aranyes de Mart, ve a la Terra per avisar els humans que només falten cinc anys perquè el planeta es destrueixi.

Seguint amb els mites britànics, Paul McCartney va escriure un disc i una cançó als setanta anomenats Venus and Mars, tema clàssic que va pintar, per exemple, Botticelli, i els T. Rex de Marc Bolan van ballar a Mart a la preciosa Ballrooms of Mars. Ash van fer un dels himnes del brit-pop tardorenc a Girl from Mars, en la qual un noi s’enamora d’una marciana i l’enyora cada cop que mira les estrelles.

A casa nostra dos artistes han reivindicat la relació entre humans i marcians, Jaume Sisa i Antònia Font. El cantautor galàctic va popularitzar Marcianitos, salsa sobre marcians amb problemes d’adaptació a la Terra publicada al clàssic Nit de Sant Joan (1981). Els mallorquins, en canvi, van incloure un viatge al Planeta Vermell a Tornar a sa terra, definir els habitants de l’espai a Extraterrestres i parlar de Mart a Aram. Ja en solitari, Oliver va seguir amb la fascinació component Marcianet de Mar t, sobre un marcià que “tenia quatre braços i no era ni baixet ni alt”.