Què fa una medusa en una pista de tenis?
Que el tenis ocupi titulars més enllà de la pàgina d’esports ja és, en si mateix, una notícia. Que aconsegueixi desplaçar durant uns dies l’omnipresència futbolera dels telenotícies, gairebé un petit miracle laic. I que, a més, sigui tant per una final guanyada com per un vestit, diu molt de la naturalesa particular d’aquest esport. Els últims dies, el tenis ha aconseguit exactament això: obrir una escletxa en l’actualitat informativa no només perquè Carlos Alcaraz hagi guanyat l’Open d’Austràlia en una final d’alt voltatge, sinó també perquè la tenista Naomi Osaka va accedir a la pista amb un vestit inspirat en una medusa. Pot semblar anecdòtic, però no ho és.
Si en molts esports la moda és un soroll de fons intranscendent, el tenis és una excepció notable. Al llarg del segle XX, la història d'aquest esport ha estat travessada per moments en què la roba no parlava tant de gustos personals com de jerarquies socials, codis morals i tensions polítiques. I aquest fenomen no és casual. El tenis és un esport de mirada sostinguda: des del passeig d’entrada fins a l'últim punt, el cos del jugador queda exposat i és observat, llegit. Encara que les marques esportives hagin colonitzat bona part de les possibilitats mercantils, els i les tenistes han sabut trobar escletxes per explicar-nos coses que van molt més enllà del marcador.
El 20 de gener passat, Naomi Osaka va accedir a la Rod Laver Arena de l’Open d’Austràlia com si es tractés d’una desfilada de moda, amb un vestit impactant d’un dels creadors més espectaculars del panorama actual, el xinès establert a Londres Robert Wun, en col·laboració amb Nike. La peça, feta amb teixits translúcids i formes que evocaven tentacles, recreava una medusa en record d’un conte infantil que la connecta amb la seva filla. Però l’operació simbòlica no s’acabava amb el vestit. La teatralització de l’entrada –amb un gran barret fedora del qual naixia un vel quilomètric i un para-sol–dotava la tenista d’una aura d’empoderament que, possiblement, va deixar desarmada la seva contrincant, la croata Antonia Ruzic, a qui Osaka va acabar imposant-se després de tres sets.
Un missatge al sistema
Aquest gest, lluny de respondre a una excentricitat individual, s’inscriu plenament en la tradició iniciada per les germanes Williams. No podem oblidar que el tenis és un esport històricament blanc i associat a les classes mitjana i alta, fet que explica el fort rebuig que van patir tant Serena com Venus Williams. Amb un objectiu clar –convertir-se en les tenistes més importants de tots els temps–, van fer de la roba una bandera de reafirmació, resistència i empoderament. L’icònic catsuit que Serena va lluir a l’Open dels EUA del 2002 deixava a la vista una anatomia poderosa i musculada que desbordava els cànons establerts. Inspirat en l’arquetip de Catwoman encarnat per l’actriu afroamericana Eartha Kitt a la sèrie Batman dels anys seixanta, el vestit va ser qualificat per molts mitjans de “massa intimidatori”. Una intimidació que mostrava les vergonyes del sector, ja que, lluny de referir-se a la contrincant, els que se sentien amenaçats eren els fonaments classistes –i racials– que encara avui sostenen aquest esport.
De fet, no és la primera vegada que Osaka, criada en un entorn amb recursos limitats, filla de pare haitianoamericà i mare japonesa, utilitza la moda com a vehicle comunicatiu. A l’Open dels EUA del 2020, disputat a Flushing Meadows, va portar set mascaretes diferents amb noms de víctimes de violència racial i va transformar una peça sanitària en un gest de memòria pública. Per això, lluny de ser una extravagància o una distracció, el vestit medusa s’inscriu en una genealogia molt clara: la de les dones –especialment les racialitzades– que, dins del tenis, han necessitat vestir-se per poder dir el que el sistema prefereix no escoltar.