17/06/2022

La memòria de Nora Ephron

3 min
La memòria  de Nora Ephron

Nora Ephron va ser una articulista extraordinària. Mordaç, valenta i amb un sentit de l’humor que demostrava una habilitat envejable a l’hora de posar-se davant d’una pàgina en blanc: la capacitat de poder oferir una mirada distant i analítica un cop les circumstàncies ja t’han arrossegat, abduït i impregnat fins a les entranyes. L’Altra Editorial acaba de reeditarNo me’n recordo de res, un recull d’històries personals de l’escriptora nord-americana que, tot i la incoherència amb el títol, amaguen una certa intenció de ser un llibre de memòries. Unes memòries en què, inicialment, l’autora es mostra més aviat desmenjada. Ephron declara a la primera línia del llibre que des de fa anys s’oblida de les coses. I fa una relació de moments clau, fins i tot històrics, dels quals és capaç de dir-ne ben poc. Recorda que va conèixer Eleanor Roosevelt, per qui sentia devoció, però no pot explicar com va ser aquell dia perquè se n’ha oblidat. Quan el 1964 els Beatles van arribar a Nova York, es va passar tot un cap de setmana seguint-los per informar-ne per al diari on treballava. I se sent incapaç de descriure la impressió que li van causar els ídols d’aquell moment. O té constància d’haver estat a la marxa de Washington en contra de la guerra del Vietnam, segurament l’esdeveniment més important del moviment pacifista d’aquella època, i no recorda res de la protesta més enllà d’haver-hi anat amb el xicot advocat que tenia aleshores. Ni tan sols sap si va arribar al Pentàgon. A mesura que avança el llibre, però, l’autora es contradiu. Perquè en els articles posteriors és capaç d’oferir un detall acurat d’experiències, trobades, sopars, converses i vivències que només una persona amb un do per fixar les percepcions més subtils a la memòria és capaç de disseccionar de la manera que Ephron ho fa.

L’autora fa molt més que reproduir la crònica de la Nova York dels seixanta o el Washington dels setanta. Va més enllà de relatar les vicissituds de ser dona i reportera en un context periodístic masclista, sovint agressiu però també lliure i en esplendor. Ephron posa la lupa a la seva vida i el seu entorn parlant-nos de petites anècdotes aparentment superficials o banals, però que, gràcies a la seva mirada, adquireixen una profunditat especial. A l’hora d’escriure, Ephron tenia un lema heretat de la seva mare: “Everything is copy ”. Venia a dir que tot és material útil, tot és susceptible d’esdevenir contingut per a un article, per a una pel·lícula, per a un llibre o per ser explicat en una conferència. Ephron va convertir les converses amb el seu amic Rob Reiner en el guió de Cuando Harry encontró a Sally que després ell va dirigir. L’escriptora va abocar a la novel·la Heartburn el seu divorci amb Carl Bernstein, responsable de la investigació del cas Watergate. Una còmica venjança com a contraprestació a la infidelitat del periodista. A No me’n recordo de res, Ephron trasllada als articles el tefló de les primeres paelles antiadherents, els remolins del cabell, la truita a la francesa, els cambrers dels restaurants de Nova York, la compra per internet de les entrades de cinema o un àpat de Nadal. A El coll no enganya, un altre dels seus assajos publicat per Angle Editorial, parla de la importància dels jerseis de coll alt negres a partir d’una determinada edat, de l’espiral de tractaments de bellesa a què les dones ens veiem abocades o del drama d’una mudança. I sempre hi ha un pòsit de transcendència i d’intel·ligència que, automàticament, desperten enyor en el lector. No la nostàlgia d’una altra època. Sinó l’enyor de tot allò que Ephron no va tenir temps d’escriure. Va morir el 2012. I cada lectura d’un article seu genial et fa sentir el dol per la seva absència. La reedició dels seus assajos és un regal que consola una mica i una assegurança per no oblidar-la mai.

stats