"És la meva història": un projecte universitari intenta salvar la memòria de les famílies de la dana

Paiporta"Són la meva història personal, si les perd, perdré la meitat de la meva història", es lamenta el Rafael. "Recuperar-les seria sanador", sospira l'Aurelia. "Ho és. Jo ja he pogut i n'estic molt agraïda", confirma alleugerida l'Amparo. La conversa té lloc en una casa del centre històric de Paiporta, l'epicentre de la fatídica dana que es va emportar la vida de 230 persones només al País Valencià. La taula al voltant de la qual seuen els tres amics està plena de papers i fotografies. Algunes són imatges recuperades de les urpes de la catàstrofe, altres, el testimoni de l'empremta de les inundacions. Amb calma, repassen una a una les instantànies. La seva contemplació els desperta els records i les anècdotes. Unes dibuixen un somriure, altres fan que s'humitegin els ulls i que aflorin les llàgrimes.

Per evitar que Rafael perdi un arxiu fotogràfic familiar que es remunta a l'última dècada del segle XIX i fer possible que l'Amparo i l'Aurelia preservin els records dels seus anys de novençans o de quan les seves filles eren menudes, 18 entitats, entre universitats i escoles de conservació i restauració de tot l’Estat i d'Europa, impulsen el projecte Salvem les Fotos. La iniciativa va nàixer tan sols dos dies després de la tragèdia de la mà de la Universitat de València (UV) que va habilitar un correu electrònic i un número de telèfon perquè les famílies damnificades poguessin posar-se en contacte. Paral·lelament, i atès que aleshores el fang encara ho omplia tot i que a nombrosos municipis ni tan sols s'havia recuperat el subministrament elèctric, l'aigua potable, la cobertura telefònica o la connexió a internet; diversos professors i estudiants de les localitats afectades van teixir una xarxa de corresponsals que es va desplaçar casa per casa per informar del projecte. La tasca era tan gran que prompte la UV es va veure desbordada i va obrir el programa a la participació de museus, ajuntaments, institucions i d'altres universitats. Així es van gestar dues línies de treball, la Universitat de València amb laboratoris ubicats en les localitats colpejades per la dana i la Universitat Politècnica de València (UPV) al seu campus. "Vam veure que la gent estava llençant les fotografies perquè creien que no es podien recuperar. Allò ens va impactar molt perquè suposava una gran pèrdua", recorda Aline Dieterlen, estudiant del màster en Conservació i Restauració de Béns Culturals de la UPV que, dos dies després de la gota freda, va acudir a la zona afectada a portar aliments amb els seus amics del grup escolta Altaïr de Godella. D'aquella experiència van nàixer nombroses converses de WhatsApp de Dieterlen amb companys de classe que finalitzaven amb la mateixa conclusió: "calia fer alguna cosa". Dies després, la jove va parlar amb les professores Esther Nebot i Pilar Soriano, dues de les tres coordinadores de l'actuació de la UPV en el projecte, i el 4 de novembre ja es trobava participant com a voluntària, una vinculació que s'ha prolongat més d'un any, arribant a ser una de les 110 persones becades per la seva universitat.

Com demostra l'exemple de Dieterlen, la solidaritat ha estat clau en una iniciativa que acumula xifres molt destacades amb la participació de 450 investigadors, docents i restauradors, 170 de forma voluntària, i l'ajuda d'institucions acadèmiques de tot l’Estat i d'Europa com l'Associació de Conservadors i Restauradors d’Espanya i l'Academy of Fine Arts and Design de Bratislava. Pel que fa a la inversió, el projecte compta amb finançament del ministeri de Cultura i la Diputació de València –que ha aportat 500.000 euros–, així com fons de les mateixes universitats. És el cas de la UV, que ha destinat més de 300.000 euros i que reclama més aportacions per fer possible el que la seva rectora, Mavi Mestre, ha descrit com "l'operació més gran de rescat patrimonial" del País Valencià.

Gràcies a tot aquest treball, ja s'han pogut restaurar més d'un milió de fotografies i la previsió és superar els 2,5 milions d'imatges de més de 1.500 famílies. Es tracta d'una xifra que de segur creixerà, atès que els laboratoris continuen rebent instantànies. En una primera actuació, s'ha treballat en la conservació física dels àlbums, que s'han digitalitzat. Després, s'ha netejat cada imatge i s'ha creat una còpia digital en alta resolució que s'han emmagatzemat en un llapis de memòria. Es tracta d'una feina molt delicada perquè la fragilitat del paper impedeix que pugui ser submergit. Per això, les restes de fang i altres elements han de ser retirades amb un pinzell amb molta paciència. El següent pas és la restauració digital de les fotografies amb l'ús d'intel·ligència artificial. Aquesta tecnologia permet completar les parts de les instantànies que han quedat danyades. Però la feina no acaba aquí, perquè el projecte també inclou la recuperació de fons bibliogràfics de gran antiguitat, obres d’art, cartes i postals, algunes de períodes tan llunys com la Guerra Civil o el franquisme. De fet, segons Esther Nebot, el gros de les fotografies intervingudes pertanyen al període que s'inicia en la dècada del 1940 i finalitza a finals del segle passat, quan primer es van generalitzar les càmeres digitals i més tard els telèfons mòbils.

"Imatges destrossades"

Una de les beneficiades de la iniciativa és Amparo Romero, que ens obre les portes de sa casa mentre mostra les fotografies ja restaurades als seus amics Aurelia Fernández i Rafael Montaner. Les imatges es troben soltes, ja que aquesta docent d'hostaleria amb quatre fills encara no ha tingut temps de col·locar-les en un nou àlbum. La majoria són records de comunions i celebracions familiars. Interromp la conversa l'arribada de la seva filla Cecilia, que és una de les protagonistes de les instantànies. La jove explica que recuperar-les li ha suposat una gran alegria, atès que no disposava d'una còpia digital. També agraeix la gran tasca dels restauradors i destaca que les fotografies havien quedat "plenes de fang i molt descolorides". "Estaven destrossades", resumeix.

Al matrimoni format per l'Aurelia i el Rafael encara els tocarà esperar per recuperar les seves imatges. Les van portar al laboratori habilitat per la UV al Museu Comarcal de l’Horta Sud a la veïna ciutat de Torrent, però encara no els les han tornades. Es tracta d'unes instantànies molt antigues, atès que l'arxiu familiar el va iniciar el besavi de Rafael. "Són les úniques imatges que tenim del meu besavi i besàvia. Sense elles potser d'ací a uns anys no recordarem com eren", emfatitza. Aquest extallista i ex guarda jurat va dedicar els seus primers mesos de jubilació –ara té 72 anys– a ordenar aquesta preuada herència. Un tresor que estigué a punt d'anar-se'n en orris quan el 29 d'octubre del 2024 l'aigua va assolir a casa seva 160 centímetres d'alçada. Els àlbums es trobaven en les primeres lleixes d'una prestatgeria i van quedar greument danyats. És una ubicació que han après que no s'ha de repetir. "Ara sabem que el que és valuós ha d'estar en els pisos alts de les cases. No ens tornarà a passar", puntualitza l'Amparo. En el seu habitatge, l'aigua va arribar als 238 centímetres.

La conversa esdevé atropellada per moments i afloren nombrosos records del fatídic dia que desvien contínuament el relat de les fotografies, tal com si es tractés d'una àncora que manté als nostres entrevistats amarrats a unes hores plenes d'angoixa. No és estrany si tenim en compte que al carrer d'Amparo va morir ofegada una anciana que vivia sola i que ella i el seu marit Ignacio van passar la nit acollits per uns veïns en un edifici dels afores de la localitat, on havien acudit a celebrar un aniversari, mentre dues de les seves filles romanien soles a l'habitatge familiar. En el cas l'Aurelia i el Rafael, es van refugiar en una petita andana de casa seva a la qual només es pot accedir mitjançant una escala exterior que naix en un petit pati.

L'entrevista ens revela una sorpresa quan ens assabentem que l'Aurelia i el Rafael no han portat a restaurar totes les seves imatges. Hi ha uns pocs àlbums que encara resten a casa malmesos. En ells, conserven instantànies de la seva joventut i dels anys en els quals els seus fills Rafael i Almudena eren petits. Expliquen que l'allau de fotografies que van rebre els laboratoris els va obligar a fixar una xifra màxima per família. "Les fotos estan totes apegades i no m'atrevisc a traure-les per por que es trenquen", es lamenta. L'Aurèlia s'emociona enumerant els records que acumulen els àlbums i ha d'aturar el relat per evitar que els sentiments es desbordin. L'Amparo i el seu marit la intenten consolar i la convencen perquè torni a provar sort. "Recuperar-les seria sanador", reconeix.

"No ens fem una foto quan estem trists"

Les llàgrimes de l'Aurelia no sorprenen Esther Nebot. La conservadora destaca el valor del patrimoni fotogràfic com a suport de la memòria individual i familiar. També col·lectiva. Més encara, quan la pèrdua afecta a tota una comarca "que perd la seva història". La professora de la UPV afegeix que les imatges tenen un gran poder evocador i que són capaces de despertar records adormits en la memòria. "Gràcies a elles, pots recuperar una olor o un sentiment", resumeix. Hi està d'acord Dieterlen, que apunta una altra característica com és que les instantànies solen reflectir moments feliços. "No ens fem una foto quan estem trists", emfatitza.

L'Esther i l'Aline es mostren orgulloses d'haver participat en el projecte. La docent el descriu com "una muntanya russa de sentiments". "Hem compartit moltes llàgrimes, però també moltes alegries. La gent es trencava i nosaltres ens trencàvem amb ells", rememora Nebot. "Un dia, una jove voluntària va reconèixer al seu avi en una orla de l'any 1912 que estava restaurant, va ser molt emocionant", recorda l'estudiant. "Com a conservadors, diem que la nostra professió consisteix en ser guardians del temps, i amb aquesta iniciativa el lema ha cobrat tot el sentit", conclou Dieterlen.

Deixem l'Amparo, el Rafael i l'Aurelia repassant les fotografies de la comunió de Cecilia i les dels efectes d'una dana que encara és molt visible a la localitat. La petjada és especialment present al centre històric del municipi on els rastres de la catàstrofe són incomptables. N'hi ha d'esperançadors, com els habitatges en reconstrucció. D'altres, per contra, són profundament desencoratjadors, com les desenes de solars abandonats existents on abans hi havia cases. Comparteixen, això sí, un element comú, les ja icòniques empremtes de fang de les mans dels milers de persones voluntàries que van acudir a auxiliar aquells que ho havien perdut tot. Una solidaritat que projectes com Salvem les Fotos intenta mantenir viva.