Mitja casa amb sostre i mitja sense: quan el pati té una superfície idèntica a la de l’habitatge

Segons d’on es miri Ca na Pau, sembla una casa de camp senzilla amb el sostre a dues aigües, una construcció molt semblant a les de tota la vida a l’interior de Mallorca. Segons d’on s’observi, pot semblar un tancat, un recinte de murs sense sostre per reunir-hi el ramat o fins i tot per fer-hi hort a dintre. També depenent d’on s’observi ofereix la imatge d’un llogaret, una reunió de cases i casetes, com un petitíssim poblat. 

Però Ca na Pau no és res de tot això. Aquest projecte de Munarq, un estudi fundat pels arquitectes Pau Munar i Rafel Munar, ofereix moltes maneres de mirar-lo, però una única essència, la que guia els treballs de l’equip: inserir idees noves en la construcció tradicional de l’illa i afavorir la integració de l’arquitectura en el paisatge mediterrani. De fet, aquesta casa –perquè és una sola casa acompanyada de dos petits volums més per a garatge, estris del camp i les funcions es vulgui– només aparenta tenir el sostre a dues aigües. En realitat, hi ha mitja casa que té sostre i l’altra mitja que està destapada, com si hagués quedat per acabar, però això tampoc no és real. Els arquitectes de Munarq, deixant sense cobrir el que havia de ser una de les dues aigües de l’habitatge, el que han fet és crear un pati amb la mateixa superfície (200 m²) que la casa principal, la seva altra meitat.

Un pati, un refugi

Allò que pot recordar un tancat per al ramat en realitat és un element essencial de l’arquitectura mediterrània. El pati, com a espai verd que dona frescor a la casa, com a lloc per estar a l’ombra dels arbres que emergeixen per sobre del nivell de la coberta, com a espai sota el porxo que se li ha creat. El pati, com a refugi del sol, del vent, de la immensitat a vegades estremidora del camp. Un pati, espai per al recolliment, però en aquest cas amb obertures estratègiques que generen vistes.

Bona part de l’interior de l’habitatge mira al pati. A vegades s’hi obre de manera molt generosa, com hi estan oberts el menjador i la cuina, que són part –només una part– d’un espai unitari que acull també la zona d’estar, oberta cap a la piscina i el camp. Miren al pati dos dels tres dormitoris d’aquest refugi vital, revestit interiorment amb una mescla de terra i calç que emet quietud.   

I si el pati és un espai clau de (i per a) la vida a Ca na Pau, l’altre element tant o més determinant és la manera de construir aquesta casa. Arrelada en la tradició i com a oposició no de la modernitat sinó de la globalització, a través d’aquest projecte els arquitectes de Munarq posen l’èmfasi en l’experimentació del material “per intentar escapar de les regles de la indústria constructora, que cerca estandarditzar i fer desaparèixer les tècniques tradicionals”. La casa principal de Ca na Pau i una de les petites –l’altra ja hi era i només s’ha revestit– s’han aixecat amb allò de què es disposa al lloc, amb els murs fets amb balastre (terra mesclada amb àrids de mides diverses, pedra, calç i un poc de ciment blanc). Amb un gruix de 40 centímetres, aquests murs perimetrals aporten una materialitat a la casa que li fa guanyar calidesa però sobretot autenticitat. 

Conten que Ca na Pau està pensada per a una família de pagesos a qui els agrada viure al camp i fer-hi activitat productiva, treballant a temps parcial en el conreu. Asseguren que s’hi seguirà sembrant blat.