Divendres al vespre, amb la meva lady in waiting, ens dirigim a la Central del Raval per assistir a la presentació del llibre Neorrancios. Sobre los peligros de la nostalgia (Península), que és un recull d’articles coordinats per la senyora Begoña Gómez Urzaiz, que, com tothom sap, és llestíssima i no se n´hi escapa ni una, amén que es perfuma amb una fragància de Guerlain de la qual ara no recorda el nom però que, segons ens explica després que li ho preguntem (o sigui, no és que vagi com una boja dient, a tort i a dret, que va perfumada de Guerlain), va ser una recomanació de la seva germana, motiu pel qual ens té guanyats d’entrada i per sempre més (i la seva germana també).

La meva lady in waiting ha insistit en endur-se el senyoret Coco, el seu dachshund, perquè com que ara a El Corte Inglés tornen a acceptar l’entrada de quissos, està convençuda que ja pot dur-lo a tot arreu. Li dic que al seu gos, per molt sensible que sigui, mai no li ha interessat la lectura i que a una llibreria s’hi avorrirà com una mona, es frisarà. El senyoret Coco, li dic, és més de manta, sofà i sèrie de Netflix, però ella s’ofèn i em contesta que de Netflix res de res, que l’animal està abonat a Filmin, perquè resulta que està a favor del subtitulat en català i que, mira com serà la cosa, s’ha fet soci de Plataforma per la Llengua. Això sí que és eixamplar la base, penso, i la resta són tonteries.

Els neorancis (terme que han encunyat amb geni la mateixa Gómez Urzaiz juntament amb la seva col·lega Noelia Ramírez i que, per cert, dialoga molt bé amb el d’Ofendiditos descrit per la Lucía Lijtmaer) es veu que són per tot arreu, i que no sigui que tots en portem un a les entranyes maldant per sortir a la superfície. Els neorancis són aquella mena de persones que, enyorant un ordre que en realitat mai no va existir o una lluita obrera de la qual realment mai van participar, pensen que contra Franco es vivia millor (i a favor de Franco encara més); troben que les feministes n’estan fent un gra massa, que quan es perden les formes es perd la raó i que les que seguríssim que s’estan passant de frenada són les persones trans. Els neorancis diuen que no són racistes perquè tenen un (i només un) conegut que és afrodescendent i que no són homòfobs perquè tenen una (i només una) companya de feina que és bollera i tan a gust. Pensen que és ridícul utilitzar fórmules inclusives (són especialistes en dinamitar l’espai simbòlic) i que la Judith Butler i els seus problemes de gènere són una pijada. Són aquelles persones que pensen que ja n’hi ha prou d’afegir lletres a les sigles LGTBI+, que, escolti, on anirem a parar!, i que el llegir ens està fent perdre l’escriure. Que Rocío Carrasco és una farsant, que les pel·lícules de l’Almodóvar abans sí però que ara ja no, que Barcelona era una ciutat il·lusionada però que ara, a banda d’estar bruta, està trista i que el TikTok és el nou opi del poble. I parlant de pobles, els neorancis estan convençuts que la vida rural és un vers de Petrarca però sense cap rastre del et in arcadia ego, desconfien de la frivolitat i la gesticulació en general i acostumen a dir, com a mínim un cop per setmana, que tal com van les coses, “al final és que ja no es podrà dir res!”. Els neorancis estan molt interessats en saber on són “els límits de l’humor” i el seu lema podria ser “hipoteca o diversitat”. Aquests darrers dies troben naïf i de no tenir-ne ni idea proclamar el “no a la guerra!”; per descomptat són d’aquells que veuen claríssim que cal distingir entre l’home i la seva obra i fan frases del tipus “si diem que Vox és feixista, quan vinguin els autèntics feixistes, ¿com els hi direm?”.

A la presentació de Neorrancios, que està plena de gom a gom, intervenen, amén de la senyora Gómez Urzaiz, el senyor Rubén Serrano, que ens parla del “sexili”; la senyora Noelia Ramírez, que ens adverteix sobre “la trampa de la paisana”, i la senyora Mar García Puig, una de les millors editores del país ara d’excedència perquè exerceix de diputada al Congrés, que ho fa sobre les “maternidades reaccionarias ” i que ens presenta, quan anem a saludar-la després, el senyor Albert Florent, un pintor d’arquitectures roses extraordinàries, que calça mocassins trenats amb borla en un magnífic acte d’apropiació cultural d’aquells que irriten els neorancis perquè els neorancis són dels que creuen que per vestir de ric, se n’ha de ser.

Quan arribo a casa, després de passar per davant de la terrassa del Micu Maku d’Aribau, on s’instal·len, després de classe, els alumnes del José de la Vega per fer-hi el got i cantar per buleries, el meu majordom, que Déu el beneeixi, ha preparat, gràcies a la Thermomix, un cocido madrileño.