Musicar Joan Maragall després d’estar a punt de morir

Tornar a néixer després d’un accident: sembla un clixé, però no podem oblidar que sovint els clixés són veritats sedimentades. O, si més no, fòssils retòrics amb un pinyol de veritat al cor. Que l’hi diguin a l’economista i escriptor Fernando Trias de Bes, si no, que fa cosa d’un any i mig va patir un greu accident de trànsit que l’hauria pogut matar però del qual en va sortir renascut i creativament alliberat.

Quan ell mateix prova d’explicar-ho, encara té un timbre de sorpresa admirada a la veu: “Era de nit. Anava camí de Sevilla. Una noia se’m va tirar a sobre a gran velocitat en una carretera de doble sentit. Vaig rebre diversos impactes i vaig acabar fora de la carretera, estavellat contra un mur. Quan vaig tornar a casa després de l’hospital, vaig començar a posar música a molts poemes dels meus poetes preferits. Jo tinc estudis de música, toco el piano des de petit i componc habitualment, però mai no m’havia passat a compondre cent seixanta cançons en quatre mesos”. Els dos poetes que més ha musicat durant aquest frenesí compositiu han sigut Gustavo Adolfo Bécquer i Joan Maragall, que justament tenen en comú el vitalisme, tot i que Trias em diu que la música li surt diferent quan compon a partir del poeta castellà o del poeta català.

No és la primera vegada que Fernando Trias de Bes s’aproxima musicalment a la poesia de Maragall, un poeta que tant en vida com pòstumament ha tingut una relació intensa i fructífera amb la música. Quan Trias només tenia vint-i-dos anys, ara en fa trenta-cinc, va posar música al poema L’ametller. Res comparable al que ha fet ara, en tot cas, quan entre l’abril i el maig del 2025 va posar música ni més ni menys que a cinquanta-dos poemes de Maragall. “Vaig decidir enregistrar quinze de les cançons a l’estudi de Marc Parrot –diu–, cantades per Roger Padullés i al piano, amb els seus arranjaments, el mestre Miquel Ortega”. L’àlbum, Paraula viva, es pot escoltar a les plataformes de música en streaming.

El títol de l’àlbum no podria ser més maragallià, i connecta amb el nucli de la poesia de l’autor d’Excelsior i Oda infinita, que, a la sessió inaugural del curs de 1905 de l’Ateneu Barcelonès, va pronunciar el discurs Elogi de la paraula, on afirmava que “les paraules són música animada” i que les paraules vives, aquelles que neixen només d’un “fort anhel d’expressió", sempre “duen un cant a les entranyes, perquè naixen en la palpitació rítmica de l’Univers”.

Trias de Bes parla del seu redescobriment quasi epifànic de Maragall amb un entusiasme meditat i genuí: “La poesia de Maragall m’ha robat completament el cor. Arrenca els seus poemes d’una manera lleugera, gairebé infantil, amb una innocència que, d’entrada, fa que no hi hagi res que cridi l’atenció. A poc a poc, et va conduint cap a un altre lloc, cap a un pensament o un sentiment que un mateix té amagat a l’ànima i, de sobte, et trobes completament subjugat per un simbolisme i una espiritualitat que no tenen equivalent. I no saps on ets. És impressionant el seu poder captivador”. La passió maragalliana de Trias no es va limitar a llegir-ne els poemes. També es va submergir en la seva biografia, i en la seva concepció del món, i en el seu joc d’idees filosòfiques i la seva sensibilitat, i en la vida d’aquells que l’envoltaren, en especial Clara Noble, l’esposa i vídua del poeta, amb qui va tenir tretze fills.

A partir d’aquella aproximació global a la figura i el món de Maragall, Trias va concebre un espectacle musical i dramatúrgic que s’estrenarà el pròxim dia 7 de març al Palau de la Música Catalana, en un concert patrocinat pel diari ARA, en el qual també participaran el tenor Roger Padullés, l’actriu Sílvia Bel i el jove pianista Miquel Esquinas. L’eix del concert-espectacle seran les composicions musicals fetes a partir de poemes de Maragall, però Trias de Bes els ha volgut complementar rescatant “aquells moments quotidians i familiars d’on van sorgir els poemes”. I ha escollit la figura de Clara Noble, “a qui devem que l’obra de Maragall no hagi caigut en l’oblit”, perquè faci de fil narratiu a través dels moments íntims del poeta. “Vaig escriure un diari íntim apòcrif –diu Trias– i la gran actriu Sílvia Bel va acceptar declamar-lo. És una dramatúrgia sobre el sentir de la Clara. Ella sabia que Maragall passaria a la història. Com vivia una relació amb un home enamorat, a més d’ella, de la poesia i de la natura? Quins eren els seus sentiments?”

La dona al costat del gran home

Sílvia Bel veu en la figura de Clara Noble una mica “el de sempre: la dona al costat del gran home, o almenys del gran poeta. Si aquests grans homes van poder volar molt lluny –recorda l’actriu– va ser perquè tenien el suport i l’ajuda d’aquestes dones incansables, que van dedicar la seva vida a fer que els seus marits poguessin volar lluny. Les exigències i els deures de la quotidianitat se’ns emporten molt lluny del teatre, de l’art, de la poesia, i en aquest sentit és crucial que algú s’encarregui dels temes banals però importantíssims que són a totes les vides. Jo mateixa, moltes vegades, no dono més de mi –diu Sílvia Bel– perquè m’he d’encarregar de coses quotidianes importants i urgents, tant com del teatre. Maragall tenia la Clara Noble, igual que tants altres homes han tingut les seves esposes o companyes. A més –afegeix–, la Clara Noble va preservar i ordenar el llegat del poeta, i és en part gràcies a ella que Maragall ens ha arribat amb tota la seva dimensió”. Sílvia Bel diu que, en aquesta ocasió, s’ha preparat el text com ho fa sempre: “Jo intento fugir de la impostura i convertir-me en allò que em presenta el text. Quan algú escriu a casa seva, en la intimitat, allò té una veritat, i allò és el que jo després intento transmetre amb la meva veu, desapareixent com a actriu i fent que l’únic que té valor i presència siguin les paraules que dic. En aquest cas, intento ser, simplement, la Clara Noble a través de les paraules del Trias de Bes. I també el poeta, quan llegeixo els seus poemes”.

Pere Maragall, un dels nets –fill del tretzè fill– del poeta, diu que Joan Maragall, més enllà de les modes i dels corrents estètics, “ja té un estatus de símbol”, i que tot ell és important i reivindicable, “també els articles, que en té de molt bons”. Pere Maragall reconeix que al si de la família el poeta continua sent una presència constant, “igual com ho és la nostra àvia”. Ho confirmen una altra neta del poeta, Francesca Argimon Maragall, i la seva filla, Lila Francesca Batlle Argimon, que reivindiquen “la sensibilitat i l’esperit profundament humanista” tant del poeta com de Clara Noble, així com la seva manera de “mirar el món a través dels valors de la tolerància, el respecte i l’obertura de mires”. També recorden que si “el llegat del poeta s’ha mantingut al llarg dels anys ha sigut gràcies a la gran tasca que van dur a terme Clara Noble i les seves filles i fills, amb la transcripció i l’edició de l’obra de Maragall (superant moments crítics com la Guerra Civil i la postguerra) i amb la creació de l’Arxiu Maragall, que sempre ha tingut les portes obertes a estudiosos, autors i públic en general, i que el 1993 va ser cedit a la Generalitat de Catalunya”.

La relació de Joan Maragall amb la música va ser sempre, tant literàriament com humana, molt intensa i fructífera. “La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la naturalesa”: és una frase que Maragall també podria haver dit en relació amb la música. Tal com explica Lluís Quintana, expert en la figura i l’obra del poeta, “Maragall sabia tocar el piano, tenia coneixements de música, anava regularment al Liceu –hi era la nit de 1893 que hi va esclatar la bomba Orsini llançada per un anarquista–, a la seva biblioteca hi havia nombroses partitures de grans òperes, va traduir al català el Tristany i Isolda de Wagner i va quedar impressionat amb el Don Giovanni de Mozart, cosa sorprenent perquè llavors Mozart era conegut, però no era el referent que és ara”.

A més del Cant de la senyera, el poema que Joan Maragall va escriure expressament com a himne de l’Orfeó Català, al qual el compositor Lluís Millet i Pagès va posar música, el melòman Maragall també va col·laborar amb el compositor Felip Pedrell per fer una òpera sobre la figura del comte Arnau, però a la fi el projecte no va prosperar. En qualsevol cas, és evident que la relació de Maragall amb la música va ser perdurable i estructural tant en la seva vida com en la seva obra. Diu Lluís Quintana: “Maragall formava part d’un grup d’amics, que es feien dir els pequenyos perquè tots eren més aviat baixets, i junts assistien a concerts o contractaven concerts de cambra. En aquests concerts, també podien fer obres contemporànies, no només quartets de Beethoven o de Haydn. Un membre del grup era el músic Enric Granados, que quan componia alguna peça els la feia escoltar”. I tot això sense oblidar el que és una evidència per a qualsevol persona que hagi llegit la poesia de Maragall: que per al poeta el ritme i la musicalitat eren importantíssims.

En aquest sentit, no és casualitat que, després de l’accident, la creativitat musical de Trias de Bes s’hagi enfocat en Bécquer i Maragall. Lluís Quintana recorda que en alguns poemes del primer llibre de Maragall, Poesies (1895), “la musicalitat de Bécquer s’hi percep. El modernisme i el simbolisme van recuperar Bécquer perquè els agradava el romanticisme no declamatori, més intimista”.

Fernando Trias de Bes va tenir l’accident que gairebé el mata just tres dies abans de casar-se en segones núpcies. A banda de les ferides, de l’estrès posttraumàtic i del que podríem anomenar l’eufòria del supervivent, ell atribueix el frenesí compositiu d’aquests mesos a dues coses. "La primera és que el meu principal inhibidor, la por que la meva música no estigués a l'altura de la meva faceta d’escriptor i economista, es va esvair. Va deixar d’importar-me el què diran”. La segona és la connexió total amb la poesia maragalliana: “Llegeixo un poema de Maragall i em porta a un altre món. Fins i tot els poemes més senzills em colpeixen. El simbolisme, el ritme, el panteisme... La seva és una espiritualitat que va més enllà del cristianisme. El món actual està molt necessitat de sentit i la poesia de Maragall dona respostes a moltes qüestions”.

--

Podeu reservar les entrades per a l'espectacle 'Paraula Viva. Un homenatge musical a Joan Maragall' a través d'aquest enllaç.