Natació sincronitzada més enllà dels 50 anys: el repte de les Williams

BarcelonaLa natació artística -o sincronitzada-, com el ballet clàssic o la gimnàstica rítmica, és un d’aquests esports que marca una data de caducitat sobre les seves practicants. Les condicions que requereix aquesta disciplina, des de la necessitat d’infraestructures fins al temps de dedicació per perfeccionar les coreografies, juntament amb la gran exigència física i mental i la pressió estètica que recau sobre els cossos, fan que la seva pràctica es redueixi a una etapa concreta de la vida. La franja d’edat més habitual per ser nedadora d’artística és, aproximadament, entre els 6 i els 18 anys. Actualment, segons dades de la Federació Catalana de Natació, el nombre de llicències al nostre territori en aquest esport, minoritzat i majoritàriament femení, gira al voltant d’un miler. En les categories màster, però, la xifra baixa a seixanta participants. Les nedadores que continuen competint a partir de la majoria d’edat solen ser, d’una banda, les que aconsegueixen formar un equip al seu club per participar en un o dos campionats a l’any, autonòmics o estatals, on, amb sort, coincideixen amb algun altre grup contra qui disputar-los, i d’altra banda, les esportistes d’alt rendiment a qui seleccionen per a l’equip olímpic, que allarguen un màxim de 10 o 15 anys més la seva carrera. Dins del sac de nedadores que aposten per continuar nedant, hi ha un petit grup de persones que deixen de competir i es dediquen a fer exhibicions pel seu compte, i després hi ha les que decideixen posar-se a competir quan ja no hi ha pràcticament ningú que s’atreveixi a fer-ho.

Aquest darrer és el cas de les Williams. Un grup de dones entre 46 i 58 anys que des del 2016 aposta per la natació artística com un espai de salut i socialització, per mantenir-se fortes i actives i compartir temps amb les amigues. Com la resta d’equips fora de les categories de competició del CN Kallípolis, el club barceloní del que formen part, porten el nom d’un element relacionat amb la natació artística, en el seu cas Esther Williams, la històrica nedadora i actriu nord-americana que va popularitzar la disciplina aquàtica als anys 40 del segle passat.

“Aquest equip neix de la necessitat de fer alguna cosa en grup. Molta gent del meu entorn torna a fer esport i es posa a córrer, o a fer activitats individuals, però costa trobar propostes d’equip, i ho fa, també, per socialitzar-se”, explica Noe Soteras, una de les set nedadores que van engegar l’equip màster sense haver practicat sincronitzada mai a la vida. Amb el pas dels anys, el grup ha sumat fins a cinc antigues nedadores de la selecció estatal, tres d’elles olímpiques a Seül ,el 1988, i a Barcelona, el 1992. Actualment participen en les proves d’equip tècnic, equip lliure i rutina combinada, tres tipus de coreografia grupal, a les competicions màster de Catalunya, i aquest estiu s’han marcat el repte de participar per primera vegada al Campionat del Món màster que se celebrarà al Japó. Per poder pagar-se el viatge i l’estada han muntat diverses parades per vendre manualitats i han iniciat una campanya de micromecenatge.

Compartir la pràctica esportiva

Totes elles, amb més o menys bagatge en la natació artística, tenen en comú la necessitat de disposar d'un espai on passar-s'ho bé i mantenir-se actives, però, sobretot, fer-ho en equip. Un fet que la investigadora en ciències de l’activitat física, Matilde Fontecha, relaciona amb la necessitat de girar les tornes en una societat on històricament els homes han tingut més accés a l’esport que les dones, i, concretament, a les disciplines d’equip. A la seva tesi doctoral sobre gènere i educació física, publicada el 2007, explica que el patró de la pràctica esportiva femenina sol ser participar en activitats individuals, en menys varietat de modalitats que els homes, en activitats en què s’evita el contacte físic, en espais domesticats i sense allunyar-se gaire del domicili. Eli Salrach, una de les nedadores experimentades de les Williams, admet que, durant l’etapa de criança dels fills, se li ha fet difícil trobar temps per entrenar-se: “Entre una cosa i l’altra, si hi cap l’activitat física és de manera individual i en les estones lliures: anar a córrer, nedar... Però un esport d’equip no hi cap”.

Si ens fixem en dades recents, veiem com la seva experiència i l’estudi de Fontecha coincideixen amb els resultats de l’enquesta sobre activitat física i esportiva a Catalunya del 2019, elaborada pel Consell Català de l’Esport, en què trobem que la pràctica dels homes és més diversa que la de les dones i es desenvolupa en espais més oberts i naturals. També observem un biaix de gènere entre els esports construïts històricament a partir dels valors masculins i els que giren entorn a atributs femenins. L’enquesta mostra com les dones són una clara majoria en activitats basades en l’elasticitat, la creativitat i la coordinació com el ioga, amb un 85,7% del total, o el ball i la dansa, amb un 80%, mentre que els homes predominen en disciplines de força, velocitat i resistència com el futbol, en el qual la participació de dones és del 10%, o el ciclisme, on elles en són el 29%.

Davant d’aquesta realitat estructural, l’equip màster de les Williams encaixa en alguns patrons marcats per la divisió social de gènere i en qüestiona d’altres. Soteras recorda el procés d’intentar reprendre l’activitat física, després d’haver-la deixat mentre els fills eren petits. “Tu et passes quinze anys sense fer esport i a quina porta truques per fer alguna cosa una mica interessant? Podria haver provat pilates o ioga, però volia fer una activitat que m’atragués de veritat, i llavors em van oferir l’oportunitat d’entrar a l’equip”, explica. Aquest buit de pràctica esportiva o aficions per cuidar la família és un element comú en les seves biografies. Per a Bet Fernández, nedadora i entrenadora de l’equip i de la mateixa generació que Salrach, el factor que més ha limitat la seva pràctica esportiva ha estat el temps destinat a les càrregues familiars, per molt que les hagi assumit de gust.

Tot i que algunes de les nedadores han comptat amb una gran implicació de les seves parelles en l’assoliment de les tasques reproductives quotidianes, de cura, educació, neteja, alimentació, acompanyament, en la majoria dels casos no ha estat així. “Estic segura que si hagués continuat casada, hauria renunciat a les meves aficions i ell no”, comparteix una de les membres de l’equip, que va criar les criatures sense una figura paterna. Aquest relat correspon amb l’anàlisi que nombroses pensadores feministes, des de Simone de Beauvoir fins a Tithi Bhattacharya, han desenvolupat sobre la vigència del patriarcat en les societats occidentals. D’una banda, a les dones els recau la responsabilitat de cuidar la família i les persones dependents. De l’altra, la dependència d’un salari fa que les dones hagin de compaginar aquestes càrregues amb la jornada laboral. Això comporta que la majoria destinin el temps a altres persones i tasques i no els en quedi per practicar activitats recreatives i pel propi gaudi. Un fet que no es dona de manera tan habitual en homes o en dones de classe alta que externalitzen les tasques domèstiques en altres dones.

Referents amb cossos diversos

L’enquesta sobre activitat física analitza també les motivacions principals de la pràctica esportiva al nostre territori i conclou que per a les dones solen ser la salut, la recomanació mèdica i l’estètica, mentre que els homes prioritzen millorar la forma física, la diversió, l’entreteniment i la competició. El dossier estadístic Dones en l’esport del 2021, publicat per l’Institut Català de les Dones, recull aquestes dades i exposa que “en molts casos les dones s’obliden de la resta de beneficis que pot aportar l’esport i se centren en aconseguir ‘el cos ideal’ marcat pels estereotips de gènere”.

Una de les transgressions més grans de l’equip màster del Kallípolis és el fet de practicar un esport on el prototip dels cossos es regeix per uns mandats estètics de vegades inabastables per a les mateixes nedadores joves. “Vivim en un moment en què les entrenadores gestionem moltes anorèxies, autolesions i atacs d’angoixa amb la canalla”, apunta Bet Fernández. “És important que siguem el que som, el que vulguem ser. Si podem ser així d’autèntiques, podem arribar a ajudar molta gent“, i adreçant a les companyes, afegeix: “Si alguna es vol treure quilos que sigui per la salut de les seves articulacions, no perquè toca per estètica”. Per a Eli Salrach és tot un repte “ser capaces de sortir a nedar als cinquanta anys amb els cossos, les realitats i les manies de cadascuna, i sense cap vergonya”.

Les gestions de les que parla Fernández, que abans de ser entrenadora al club va ser-ho a la selecció estatal, tenen a veure amb una realitat imperant a la natació artística: l’elevat nivell de diagnòstic de trastorns del comportament alimentari. La doctora en bioquímica Alicia Romero demostra aquest fet en un estudi sobre la influència de la pràctica de sincronitzada en nenes i adolescents, en què explica que les nedadores tendeixen a ser més primes que la resta de noies de la seva edat. Romero destaca que “malgrat el fort component estètic, l’aspecte corporal no és puntuable però sí que és considerat un factor important per a entrenadores i nedadores” en aquest esport. Per a Núria Ayala, exnedadora olímpica i actualment membre de les Williams i àrbitre internacional, el fet que l’estètica es consideri important es deu al fet que els cossos prims on la definició muscular és més visible donen una imatge de més tensió, que és un dels requisits que recull el reglament. Tanmateix, l’estudi de Romero evidencia, a favor de l’equip de veteranes, que no hi ha una correlació entre determinades composicions corporals i el rendiment esportiu i que, per tant, més enllà dels requeriments d’execució que suposen el 30% de la puntuació d’una rutina, es pot desvincular el fet d’estar primes o grasses amb l’èxit de la natació artística.

De no haver nedat mai a un mundial màster

Tot recordant el camí que les ha dut fins aquí, les nedadores que no havien practicat natació artística fins al 2016 reconeixen que han fet una gran evolució. “El primer dia no ens podíem ni posar cap per avall i ara estem superant la pressió de competir en dues proves en un mateix dia”, explica Soteras amb orgull. Fernández, que durant els primers anys va acompanyar l’equip només des de fora l’aigua, explica que han fet molt treball de base: “En aquestes edats hi ha moltíssima feina per adaptar el sistema vestibular i la capacitat de propiocepció quan fan posició invertida i en apnea”.

Amb tots aquests reptes per assolir, les nedadores són conscients que més important que participar al Campionat del Món Màster del Japó és gaudir del procés per arribar-hi. I aconseguir, encara que sigui durant els entrenaments, deixar les preocupacions i els problemes personals fora de la piscina. “En cap moment la sincro és un objectiu en si mateix, sinó estar distretes, generar endorfines, estar rient i fent feina”, admet Bet. “De vegades, arribes girada pel que sigui i la concentració que et demana l’esport fa que entris i deixis de banda les teves misèries”, explica. “M’he estalviat tantes sessions amb psicòlegs anant a sincro i quedant amb les amigues...”, reconeix Ayala. I comparteix les seves sensacions mentre executa els moviments de la coreografia, estructurada numèricament: “Tu t’estàs ofegant i hi ha un moment on només pots prestar atenció al 5, 6, 7, 8. I deixes de pensar en el que t’angoixa”.

Per a Rosa Junyent, gerent del Kallípolis, les Williams han esdevingut un referent per a altres persones d’edat avançada: “La gent veu que això existeix i que ho poden fer, encara que no ho hagin practicat abans”. Junyent explica que un dels objectius del club és que l’hàbit de l’esport es pugui mantenir durant tota la vida. Una aposta que ja estan fent altres clubs de Catalunya en aquesta disciplina, com el CN Tàrraco o el CE Panteres Grogues, i que volen fer extensible arreu per trencar amb les barreres de gènere i edat en la pràctica esportiva.