Nicole Kidman: "Vaig començar a treballar als 14 anys, el primer petó me'l van fer en escena"

A la minisèrie de la HBO The undoing, un thriller psicològic que s’estrena el 25 d’octubre, Nicole Kidman dona vida a Grace Fraser, una psicòloga de Manhattan que veu com, de sobte, la violència i la luxúria destrossen la seva vida impecablement ordenada. Amb les seves reserves acumulades de passió i fredor, les seves ambigüitats emocionals i sexuals, la Grace -un nom que d’entrada no és irònic fins que passa a ser-ho-és un tipus de dona que Kidman ja ha interpretat abans. Un tipus de dona que mai ens cansarem de veure-li interpretar. Un tipus de dona en què l’actriu, de 53 anys, hi continua trobant nous matisos ocults i perillosos. “De vegades he lluitat contra aquesta intensitat emocional i he mirat de protegir-me’n -diu Kidman-. Ara he arribat a un punt en què penso: «No. Ho has de pair. Potser ni tan sols ho has d’entendre. Però sempre has de deixar que flueixi»”.

Segurament aquesta pregunta és massa vaga, però...

No vull parlar de tonteries. M’agrada passar de seguida a les coses importants.

D’acord, fantàstic. Com veu la relació entre vostè i el públic al llarg dels anys?

Si m’hagués plantejat això, probablement no hauria fet moltes de les coses que he fet. Hauria pensat: “La gent deu creure que soc raríssima”. La idea de modular les coses segons el que la gent pensi és una perspectiva terrorífica. I, esclar, ara els judicis morals tenen un pes enorme a la societat. Com a actriu, has de ser capaç d’impedir que això t’influeixi. De vegades connectes amb la gent i et diuen: “Et conec. Ho sé”. En el cas de la Celeste, quan caminava pel carrer, em volien abraçar o protegir. Aquest personatge em va facilitar una connexió molt bonica amb el món. Però si busqués sempre això, seria incapaç d’interpretar algú que no resultés tan entranyable.

Per interpretar la Celeste de ‘Big little lies’ - igual que la Grace de ‘The undoing’ - fa falta una audàcia sexual que és habitual en vostè però no en gaires altres actrius de la seva categoria. ¿Aquest pes cada vegada més gran dels judicis morals que acaba d’esmentar vol dir que l’audàcia sexual escassejarà cada vegada més a Hollywood?

Però fixi’s en la sèrie Normal people. Aquests dos actors han fet una feina exquisida. Com a actriu, m’he trobat en situacions en què pensava: “Ai, senyor! No és el que m’esperava”. Probablement he estat a l’avantguarda en aquest sentit: quan vaig començar a treballar amb Stanley Kubrick em va dir que volia fer nus integrals i de cara, i jo li vaig contestar: “Ai, no ho sé...” O sigui que vam arribar a un gran acord contractual. Ell m’ensenyaria les escenes en què sortia despullada abans d’incorporar-les a la pel·lícula. Així podria sentir-me segura. No li vaig dir que no a res. Volia assegurar-me que no es riuria tothom de mi quan em veiessin allà nua. Com que em sentia protegida, vaig poder explorar un matrimoni complicat i aquelles imatges carregades de gelosia que veu el personatge del Tom. No se m’acudiria mai demanar que no s’expliqués bé la història. Quan et diuen “Si tu hi estàs d’acord, perfecte, és el que volem”, és fantàstic per a una dona. Transcrigui-ho bé, sisplau, perquè, si no, s’interpretarà malament.

Quin tros?

El fet que l’acord contractual que tinc amb un director em permet actuar nua i fer escenes de sexe perquè em sento segura. La sexualitat està aquí tancada dintre d’una capsa i no la toquem. Estic contenta de tocar el tema, però he de tenir algun recurs, no permetré que m’explotin. Després aniré on calgui amb tu. M’encanta la relació entre un director i un actor. Si és pura, és exquisida. I amb els altres actors, quan tots fan la seva feina, tot és exquisit.

¿És més exquisit que la vida fora del món de la interpretació?

Abans sí. Segurament això va canviar quan tenia uns 35 anys. Vaig començar a treballar als 14. El primer petó me’l van fer en escena. Vivia la vida artísticament.

¿S’ha adonat en algun moment que viure la vida a través de la seva professió podia ser poc sa?

No sé si era poc sa.

Però potser ens fa dubtar si sabia on era la vida real.

No ho sé. ¿Creu en els universos paral·lels? Acabo de veure Tenet. [Riu.] Si tingués una altra opció no sé si seria actriu. Però l’atracció és tan forta que ja no és una opció. Però, vaja, ¿què és la realitat? La idea de no estar amb els meus fills ni amb els meus éssers estimats és desoladora. I, al meu llit de mort, la idea de deixar-me arrossegar a un altre món em fa por. [Riu.]

Per què riu ara?

Perquè veig com em mira.

Li prometo que ni de bon tros la miro amb desaprovació. De vegades semblo escèptic, però no ho soc.

Ha de tenir present que, com aquell qui diu, està parlant amb la Masha [un personatge d’una sèrie que està rodant]. Amb vostè intento ser la Nicole. Però ara el que exploro són altres realitats. Ho vaig fer a Rabbit hole ( Els secrets del cor ), en què tot va de “¿Hi ha un univers paral·lel on soc feliç?”

Quan parlava de la seva actitud respecte a la seva professió de més jove...

Parlar d’etiquetes i d’un moment exacte és massa lògic. No es pot dir: “Aquí és quan tot va canviar”. La teva essència com a persona evoluciona. Vostè ha donat a entendre que, evidentment, la vida és més important que l’obra, que la vida artística. I jo li he contestat: “De debò?” L’he volgut provocar. Per a mi, l’element més profund d’un ésser humà són les connexions. Perquè això és el que et queda. L’altre dia em mirava Philip Seymour Hoffman i pensava: “Gràcies per la teva feina”. Veig una sèrie d’actors i pel·lícules, i tanta bellesa et trenca el cor. Veure Al Pacino a El Padrí. Mirar el que ens ha deixat Kubrick per reflexionar. Em fa plorar perquè és una ofrena que va més enllà de la vida.

Ja ha esmentat Kubrick un parell de vegades. Salta a la vista que treballar amb ell a ‘Eyes wide shut’ va ser important per a vostè. Però la immersió total i l’anàlisi psicològica personal que els va demanar, a vostè i a Tom Cruise com a parella, m’ha fet reflexionar. En algun moment, enmig de tot allò, no es van preguntar: “¿No és molt estrany, això que estem fent?”

No. Això és una fal·làcia: ens encantava treballar amb ell. El rodatge va durar dos anys. Teníem dos fills i vivíem gairebé sempre en un remolc sobre el terreny, i sempre fèiem espaguetis perquè a l’Stanley li agradava dinar amb nosaltres de vegades. Treballàvem amb el millor cineasta i, a més, apreníem coses sobre les nostres vides i ens agradava molt viure al plató. I dèiem: “Quan s’acabarà això?” Vam anar-hi pensant que duraria tres mesos, però al final va ser un any, un any i mig. Però pensaves: “Si m’hi entrego, m’ho passaré increïblement bé”. L’Stanley no era un torturador. Era molt exigent perquè filmava molt. Però, al seu despatx, m’asseia a terra i parlàvem, i miràvem vídeos d’animals. Deia que els animals eren molt més bons que els humans. Tot i que recordo que, un dia, vam veure una cosa sobre animals salvatges en què sortia un lleó perseguint un antílop i ell gairebé no suportava mirar-s’ho. Interessant, oi?

¿Recorda que, a ‘Eyes wide shut’, vostè fa aquell monòleg en què el seu personatge parla d’infidelitat i li diu al personatge del Tom: “Estava disposada a deixar-ho tot”? Aquest monòleg tracta sobre l’emasculació i l’agressió emocional. ¿El fet d’interpretar aquestes escenes amb la persona amb qui estava casada, i fer-ho com un element més d’aquest procés immersiu, desencadenava sentiments negatius que potser més tard preferia no haver desencadenat?

Això encaixaria amb la versió que es va inventar la gent, però jo no ho veia així ni de bon tros. Aleshores estàvem feliçment casats. Després d’aquestes escenes anàvem a fer curses de karts. Llogàvem unes instal·lacions i hi anàvem a córrer a les 3 de la matinada. No sé què més puc afegir. Potser no soc capaç de mirar enrere i disseccionar-ho. O no em ve de gust.

Quines satisfaccions li dona ara la seva professió?

És d’allò més estrany: n’hi ha molts que, a mesura que es van fent grans, busquen més protecció i tenen por. El que jo vull és continuar tirant-me de cap a les coses. Els fills, la meva parella, la meva feina. Assumiré el dolor. Assumiré l’alegria. Aquests sentiments em motiven i per això estic viva. És un regal enorme, la vida. Tinc una gran capacitat d’estimar. Estimo els meus fills i la meva mare, que té 80 anys, i no vull perdre-la. Miri, aquest cap de setmana vaig anar a casa seva i va treure un CD del meu pare cantant. Va ser com si em clavessin una punyalada a les entranyes. La meva mare em va dir “No puc escoltar-lo”, i li vaig contestar “Jo sí que puc. Ho he de fer. Entenc que no el puguis escoltar, mama, però jo sí que vull”. La majoria de gent hauria apagat l’aparell, però jo el vaig deixar engegat.

Pel que he llegit, diu que busca papers que li representin un risc. Quin és el risc de Grace Fraser?

No tinc gens clar que digués risc. Potser m’ho van atribuir, però no va sortir de la meva boca. M’he obligat a ficar-me en situacions que no em resulten còmodes. M’interessa la filosofia i la psique humana. M’interessa l’estoïcisme. Dir risc sembla superficial. Més aviat m’interessen les històries i les possibilitats que tinc d’explorar la nostra psicologia com a persones.

¿Li interessa l’estoïcisme perquè és una qualitat que potser li falta?

És probable. L’estoïcisme m’ajudaria a sobreviure. Sobretot a mi, que tinc una mare que està... En aquests moments m’he d’ocupar d’una mare que està lluitant. La mortalitat està molt present, i el dolor. O sigui que com sobrevius? Com reacciones? Tinc el poder de decidir com reaccionaré. M’ha fet plorar!

Espero que per una bona raó.

Sí, sí. En aquests moments estic preocupada per la família, per la meva vida, i tot això entra en joc.

¿Què pensava quan havia de triar entre personatges amb una variada gamma de registres expressius - la mena de papers que interpreta ara - i d’altres de menys complexos que, per motius professionals, segurament es veia obligada a acceptar?

Jo venia d’una indústria petita que lluitava per sobreviure: la indústria cinematogràfica australiana. La meva actitud era: “Entra-hi i treballa”. No pots triar quan has de guanyar diners. Jo no venia d’una família rica. La qüestió sempre era trobar feina com a actriu. Després em va contractar una empresa anomenada Kennedy Miller. Van fer una sèrie aquí sobre la Guerra del Vietnam i l’impacte que va tenir a Austràlia. Hi vaig interpretar el paper d’objectora de consciència i aquí va ser quan vaig començar a fer les coses que m’interessaven: disseccionar un personatge, tenir un paper important a la pel·lícula i treballar amb gent amb talent. Aleshores em vaig enamorar i vaig venir als Estats Units. Les coses eren molt dures. Amb el pas dels anys he pogut prendre decisions i encarrilar jo mateixa la meva trajectòria com a artista. Una cosa extraordinària.

M’agradaria saber si aquesta resposta no delata la típica humilitat instintiva dels australians. Diu que només volia treballar, però sospito que sempre hi ha hagut més coses al darrere.

Ara controlo bastant. Hi va haver una època en què fins i tot era difícil aconseguir un paper. Parlo de fa una dècada, quan la gent et deia [fa petar els dits]: “Has arribat a l’edat límit”. Va ser quan vaig produir Rabbit hole. Era sorprenent perquè m’havia casat i estava a punt de tenir una criatura, i pensava: “No, no és gaire satisfactori des del punt de vista de la carrera professional”. Era com si haguessin aixecat un mur al meu voltant. En part, molts volem ser productors perquè així tenim més capacitat de decidir on anem a parar.

M’imagino que aquesta edat límit tenia alguna cosa a veure amb la percepció de l’atractiu sexual. Com l’afecta psicològicament - com a persona i encara més com a actriu - haver d’afrontar aquest fet? Hi ha poques professions en què quedi tan explícit que et poden deixar de banda per una model més jove.

No t’ho diuen clarament. Ho has de llegir entre línies. Suposo que no se’m va acudir per culpa de la meva ingenuïtat. Pensava: “Oh, n’estan tips, de tu”. És el meu australianisme, com vostè diu. Però, com a actriu, donar molta importància a la teva cara, al teu cos i la forma que té, no augura res de bo si vols una carrera professional llarga durant la qual hauràs d’encarnar persones diferents.

Hi va haver una època en què gran part dels seus personatges - si més no de cara al públic - estaven impregnats de la seva audàcia. En un període relativament curt va fer ‘Moulin Rouge’, ‘Dogville’, ‘The blue room’,‘ Les hores’ i ‘Birth’ (‘Reencarnació’). ¿Encara busca l’element sorpresa per a vostè i per al públic?

No ho sé. En el cas de Dogville, volia treballar amb Lars von Trier. M’encantava la idea d’una cosa brechtiana davant de la càmera. També em va encantar la idea d’anar a Suècia, viure gairebé en comunitat i fer una obra cinematogràfica d’aquesta manera. Pel que fa a The blue room, vaig sortir del món de Kubrick i em preguntava: “Com treballaré ara per a un altre cineasta? No puc. Faré teatre”. Les hores : no volia fer de Virginia Woolf. Vaig suplicar que em donessin el personatge de Julianne Moore, però Stephen Daldry em va dir: “No, tu has d’interpretar la Virginia”. I jo: “És un gran error donar-me el paper de Virginia Woolf. No puc”. Però ell va dir: “Sí que pots”. I ja no hi va haver res més a dir. Si m’adapto a les coses, és molt millor. Amb Big little lies, Liane Moriarty va dir: “Us deixaré que feu servir el meu llibre, però tu has de fer de Celeste”. Són coses que passen.

Aquesta pregunta és una altra versió de la que li he fet al començament sobre la relació entre el públic i l’intèrpret. Ha fet coses, com ara l’anunci de Chanel número 5 o ‘Grace of Monaco’, que juguen amb la idea del glamur dels famosos i...

Però ha sigut intuïtiu. No és com si volgués transmetre un missatge. Això del Chanel número 5 ho vaig fer perquè volia que Karl Lagerfeld em vestís i anar amunt i avall. Tot i que la meva mare sempre ha sigut feminista, de vegades em vestia gairebé com una nina. Regiràvem els mercats ambulants buscant els vestits més bonics. Em vaig criar amb el gust per aquesta mena de coses. Per a mi, l’anunci de Chanel va ser com una fantasia.

El que m’agradaria és que vostè -una de les poques persones vives que han encarnat la imatge de l’estrella glamurosa de Hollywood- em digués quin interès té, viscuda des de dintre, aquesta experiència.

Aportar-hi humanitat. Intentar desmitificar-la i fer-la més humana. Destroyer (Una dona ferida) descobria el que hi havia d’humà en una dona. La humanitat del personatge és el que sempre m’atrau.

Està tirant pilotes fora, no passa res.

Sí? De debò?

Sí, i tant.

Doncs no, no li amago res.

Li pregunto per la idea de Nicole Kidman i vostè no acaba de contestar a la pregunta. Totes les estrelles de cine tenen un paper en l’imaginari públic, oi?

¿Puc puntualitzar una cosa? No em considero una estrella de cine. Em considero una actriu.

Però ja sap que existeixen, aquestes percepcions.

Puc posar-me un vestit, però això només és faramalla. La veritat és que em considero una actriu. Baz Luhrmann sempre em deia “Nicole, no ets la noieta que viu al costat”, i jo contestava “Però vull ser capaç d’interpretar aquest paper!” “No, no te’l donaran mai”. Jo no ho entenia això, sap? I l’Stanley em deia: “Ets una pura sang”. No m’acostumo a aquesta percepció. No em confineu. Deixeu-me créixer i explorar. Només demano això.

La meva pregunta és si...

Ha entrat en acció la pura sang que porto a dintre, i ara estic saltant.

Permeti’m reformular la pregunta: a quines conclusions ha arribat sobre el que pensa la cultura de les estrelles de cine? Què em pot dir, per experiència pròpia, d’aquest paper que la societat els atribueix?

M’interessa el fet que l’últim personatge que has fet sol condicionar la percepció que tindran de tu. Entenc per què n’hi ha que diuen “Només faré personatges que despertin la simpatia de tothom”. Per a mi, això faria un trist favor a la condició humana, perquè m’interessen totes les seves facetes. Quan em fan aquestes preguntes tinc la sensació que em posen una brida, per continuar amb l’analogia del cavall. És com si em diguessin “Et domarem”. No vull. I per això, a vostè, el vull fer caure del cavall i tiro pilotes fora. Sisplau, no m’enselli ni m’embridi.

¿Podem continuar una mica més?

Sí, és força divertit, vostè. Després de no fer cap entrevista en sis mesos, és d’allò més estrany això de parlar del passat i les pel·lícules per Zoom. És ben estrany.

Permeti’m que li faci una pregunta lligada amb ‘The undoing’. També té a veure amb un aspecte molt especial de la seva interpretació que em va resultar força evocador. Per què posa els ulls en blanc?

Perquè soc australiana. Ens incomoden els elogis.

No he dit que em resultés evocador en un sentit positiu.

[Riu.] Ah, d’acord! Molt bo! Els australians tenim una manera de ser que ens fa pensar: “Calla. No et donis tanta importància. Endavant”. Ens eduquen així.

De sobte em va venir de gust veure ‘La taca humana’.

Ah sí? I per què? Uf!

Tinc curiositat per saber si va parlar d’aquest paper amb Philip Roth. A la novel·la, el seu personatge és com un zero a l’esquerra, però ningú ho diria a partir de la interpretació que en va fer vostè.

Vam parlar més de la vida, perquè era amb Philip Roth. Quan anava a sopar amb ell, no parava de dir-li: “Mare de Déu! Expliqui-m’ho.” Era molt brillant. Difícil però genial. M’explicava detalls sobre el personatge. No me’n recordo. Últimament tinc molt mala memòria.

¿I què li va dir Philip Roth sobre la vida?

Recordo que jo sempre li deia “Per què?” Em va firmar un exemplar de La taca humana amb la dedicatòria “Per què no, Nicole?”

Venint d’ell, sembla una insinuació.

Odiava la pregunta “Per què?”, i odiava la culpa. Deia que era una emoció totalment narcisista i egoista. No hi creia. Ni tan sols creia que fos una emoció. Em sembla que vam discutir per això. “Soc catòlica. No hi ha dubte que existeix, Philip”. I ell contestava: “No, és egoista i narcisista”.

¿Era carismàtic?

Profundament. Poderosament. I estava sempre enrabiat.

Per què?

Em sembla que per tot. Tenia problemes d’esquena i això el feia enfadar. Tenia l’esquena molt malament. ¿El va arribar a conèixer?

Només a través dels seus llibres.

¿No diria que dintre seu hi havia molta ràbia?

Entre altres coses.

Sí. Tenia moltes coses. Tenia molt de pathos, molta angoixa, com tots els que són tan brillants. El mateix li passava a l’Stanley. Aquesta gent tan intel·ligent és molt exigent. Igual que Jane Campion; sempre vull que hi surtin les dones. Em podria preguntar per la Jane.

Per què no va acabar fent ‘In the cut’ (‘En carn viva’) amb ella?

Vaig treballar en el projecte amb la Jane durant uns quants anys, i també amb Susanna Moore. Jo tenia una lesió greu al genoll. No vaig poder fer un munt de coses per culpa d’aquesta lesió, i no m’agrada parlar de pel·lícules que al final no he fet. Durant aproximadament un any no aguantava dreta més de deu segons. No puc treballar si estic lesionada. La Jane volia tirar-ho endavant i, per això, em vaig alegrar molt que Meg Ryan tingués aquesta oportunitat. M’encanta que la gent tingui l’oportunitat de fer coses que tu no pots fer, és perfecte. Suposo que la Meg estava entusiasmada amb la possibilitat de fer una cosa que mai havia pogut fer. M’encanten totes les pel·lícules de la Jane. La gent com ella canvia el món artísticament. En soc una seguidora entusiasta. Estic a punt d’anar a Irlanda per participar en el projecte de Robert Eggers. És inusual fer una cosa així en una pandèmia, però no vull defraudar-lo. Crec en el seu art. ¿Correré una mica de perill? Sí, per fer-li costat. Ho faig en nom dels que creen art en èpoques atzaroses. Hi he dedicat una vida i hi continuaré dedicant la meva vida. [Riu.] Coses importants.

Disculpi si abans l’he posat trista.

No m’ha posat de mal humor. No estic de mal humor. Recordi que ahir a la nit vaig tenir una conversa que em va afectar i encara em dura avui. O sigui que ara m’ho ha recordat. Li he dit la veritat. No tiro pilotes fora.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright: The New York Times