No és fàcil ser James Bond: ni dins ni fora de la pantalla
El 5 d’octubre és el Dia Mundial de James Bond, coincidint amb la data d’estrena del primer film de la saga: Agent 007 contra el Dr. No (1962). Ben plantat, valent, seductor, fanfarró, omnipotent... sens dubte un model de masculinitat amb el qual molts homes han fantasiejat, creient que portaria implícita la infinita llista de conquestes sexuals. De fet, James Bond no seria ell sense la noia Bond, un recurs del tot misogin que degradava les dones a mers trofeus de caça per treure la seva masculinitat a passejar. Les noies Bond canviaven a cada pel·lícula, fruit d’una bulímia sexual que primava la quantitat per sobre del compromís, però sempre persistia la Moneypenny, que esperava, abnegada i pacient, que ell li brindés quatre engrunes de flirteig entre missió i missió, tot intentant encistellar el barret de feltre al penjador.
Per construir aquest personatge el vestuari ha sigut crucial, fins al punt que James Bond ha estat un autèntic referent d’estil. Està clar que la seva aparença va associada a l’elegància del vestit sastre. Aquest personatge, com a símbol de la cultura britànica, sens dubte havia d’anar aparellat amb un dels seus bastions culturals: la sastreria. De fet, Sean Connery va ser el James Bond estèticament més clàssic. Elegància i sofisticació però sempre sense esforç, per no desmuntar el mite i fer-lo més creïble, tot i que és interessant saber que el feien dormir amb el vestit sastre perquè el normalitzés durant el rodatge. Aquesta indumentària és un dels símbols masculins més reconeixibles en moda, que atorga poder, control i respecte a qui el porta i que el Bond de Connery alternava, de tant en tant, amb peces més informals, com la mítica granota blava de tovallola que va lluir a Goldfinger (1965).
Roger Moore passà a la història com el James Bond Playboy, amb una indumentària més atrevida, amb sastres de doble botonadura poc vistos fins llavors i camises saharianes, sense oblidar l’impecable esmòquing de color ivori que duia a Octopussy (1983) i que l’ha coronat com el Bond més elegant. Després l'estètica informal dels vestits sastre sense corbata de Timothy Dalton, propers al Richard Gere d’American gigolo (1980), vindria Pierce Brosnan, que reprèn el caire clàssic de la sastreria, incorporant de nou la corbata i combinant-la amb vestits de fil al més pur estil Riviera francesa.
Daniel Craig ha estat l'últim James Bond i, per a molts, l’actor més complet que ha encarnat l’agent secret, un Craig que es va caracteritzar per uns vestits sastre ajustadíssims a la silueta, fins al punt de semblar que se li havien encongit o que eren d’una talla menys del que li tocaria, un recurs estilístic de la mà de Tom Ford, que no tenia altra voluntat que la de fer lluir la musculatura de l’actor.
La reflexió entorn de la masculinitat és un dels principals pilars de les pel·lícules de James Bond. Certament, al llarg dels anys el personatge ha experimentat una deconstrucció respecte als orígens, ja que amb Craig, el personatge és més complex i les dones adquireixen categoria d’iguals. Però, malgrat tot, segueix sent un estereotip de masculinitat inassolible, amb una pressió massa gran sobre com ha de ser un home. En tot cas, i per a la tranquil·litat de molts, és interessant fixar-se amb el canvi estètic tan radical de Daniel Craig des que ha deixat aquest paper. Per contracte estava obligat a vestir-se i comportar-se d’una manera determinada, tant a dins com a fora de la pantalla. Ara, ja alliberat d’haver de ser 007 les 24 hores del dia, el seu aspecte ha experimentat un gir de 180 graus, molt més relaxat i informal. Clarament, ser James Bond no és gens fàcil, ni per a la majoria dels mortals, ni per als que estan entrenats per interpretar-lo.