Cristina de Middel: "No m'agradava la superioritat moral dels fotògrafs de guerra a l'hora d'explicar el món"

BarcelonaCristina de Middel és una de les nostres fotògrafes més internacionals. Precoç Premi Nacional de Fotografia als 42 anys, actualment presenta a la galeria Seltz de Barcelona, dins el 15 de novembre, una selecció de la feina que ha dut a terme durant aproximadament quinze anys al continent africà. Les obres pengen de les parets de la galeria en seqüències murals disposades com a grans pàgines que es podrien llegir com les vinyetes d’un còmic. Cataratas, el títol de l’exposició, és polisèmic. Fa referència a la malaltia ocular que es produeix pel desgast, com una cortina que enfosqueix la visió. Desgast de la mirada per haver vist tant. També al·ludeix a la cascada d’imatges i reels que cauen per internet i les xarxes socials, eternament, sense interrupció. Cascada que desgasta i vela. Desinformació o excés d’informació, que acaba pertorbant la capacitat de veure amb claredat, de comprendre què està passant al món contemporani i per què.

Les cataractes poden tenir remei... Però potser a Occident el nostre problema és una miopia endèmica. Som incapaços d’enfocar?

— Potser. Després de tants anys de viatjar i observar els carrers i la gent de l’Àfrica, encara no he entès què hi passa. He fotografiat l’Àfrica no per donar-la a conèixer, sinó per comprendre-la jo mateixa. Tot i que no crec que arribi a comprendre-la. És gran, inabastable.

Les fotografies de la sèrie Mirador són una imatge d’aquesta ceguesa.

— Aquesta sèrie és el resultat de fotografiar a través de la finestreta d’un taxi durant quaranta minuts de recorregut pel mercat de Lagos, la capital de Nigèria. Per a mi era l’única manera de fotografiar aquella realitat tantes vegades fotografiada per altres. Sortir al carrer amb la meva càmera hauria canviat totalment el resultat. Em convertiria en un dòlar amb potes caminant entre aquella gent. Totes les mirades vindrien cap a mi, s’acabaria aquell atzar màgic de la quotidianitat en què cadascú va a la seva.

L’Àfrica ha estat un dels territoris més fotografiats, on més reporters han assajat “el seu estil”.

— Sí. No me n’oblido. Precisament jo em vaig sentir atreta pels treballs dels grans reporters a l’Àfrica. Els conec i els respecto.

Però el llenguatge no és el mateix...

— Jo vaig començar a la premsa. Allà vaig aprendre a escriure amb la imatge. Era important la imitació, com a l’escola de Belles Arts, quan has de pintar les grisalles i els bodegons i copiar els clàssics per aprendre. En fotografia, potser també al principi és necessari atendre els enquadraments, els enfocaments, les llums, el blanc i negre, etc., imitant els fotògrafs clàssics, aquells del blanc i negre. Seguir una correcció documentalista. Però arribat un moment, aquest llenguatge t’esgota. Què més hi ha? Quan ja t’has posat a prova en tot allò i has donat tot el que se t’exigia, comença alguna cosa més important: el sentit de la teva feina. Què dir. Com dir-ho. No es tracta únicament de cobrir els fets, sinó de comprendre’ls, de crear imatges per explicar-los. ¿Resultaran intel·ligibles per als que m’agradaria que fossin els seus receptors?

¿Per als africans, en aquest cas? ¿Et preocupa que siguin intel·ligibles?

— Esclar. Vaig fer un treball per encàrrec del Lagos Photo Festival: la història de la mare de Fela Kuti. En aquesta exposició hi ha diverses fotografies d’aquell treball que encara està en marxa. Em va portar molt de temps representar aquells fets. Crec que el treball es podria entendre com el relat d’un mite: el de la dona que aconsegueix venjar-se finalment dels qui li fan mal.

La imatge és bastant còmica, d’entrada...

— Sí, ho és. I la seva elaboració va ser una autèntica catarsi de riure. Encara que aquesta sèrie, Unknow Soldier, parteix d’una terrible història real. L’any 1978, centenars de soldats van entrar en bandada a la casa on es trobava la mare del cantant Fela Kuti, Funmilayo Ransome-Kuti, i la van llençar per la finestra. Després d’una suposada investigació, el govern va determinar que el culpable dels fets havia estat “un soldat desconegut”. Vaig decidir fotografiar el moment precís en què aquest soldat desconegut flota en el buit després de ser llençat, mentre l’observen dones concretes des de les seves finestres. Cada fotografia de la sèrie va ser especialment cuidada: les dones posen davant les seves finestres, són elles mateixes. I els soldats vesteixen un uniforme militar que vam llogar d’amagat durant unes hores. Els salts dels soldats disfressats es van fer sobre un llit elàstic i es va procurar que la presa expressés en els rostres el dramatisme de la caiguda. El procés va resultar ser tota una performance força còmica que el que busca és resoldre una situació d’infàmia sostinguda mitjançant la venjança exercida per aquelles dones que temien els soldats que les violaven, segrestaven i maltractaven. Soldats concrets dels seus mals governs. L’últim capítol d’aquest treball, que està per fer, és el retrat de les dones africanes al volant.

Justícia poètica. O màgia animista... No s’entén la teva feina sense l’humor. No podem reprimir el riure, fins i tot amb els temes més seriosos...

— El sentit de l’humor per mi és un mitjà d’expressió. Jo no podria viure sense ell. És important eliminar la cerimònia a l’hora d’apropar-nos als temes i a les situacions. Practico la irreverència creativa. Tot pot ser analitzat i parodiat.

Les teves imatges han hagut de trobar el seu espai de la galeria d’art. M’imagino que aquesta creativitat va ser la que, a poc a poc, et va allunyar dels mitjans de comunicació...

— Vaig deixar la premsa informativa perquè no hi tenia cabuda. Quin espai hi havia allà per expressar la meva opinió? D’una banda, hi havia les notícies, que era l’espai reservat a la fotografia. I de l’altra, els articles d’opinió. El problema a la premsa és que es confon veritat amb realitat. Per això a la fotografia, a la qual s’atribueix aquesta qualitat de la veracitat, mai se li permet ocupar l’espai d’opinió, que suposadament està subjecte a la subjectivitat. Però aquesta “veritat” que es destil·la a la premsa no deixa de ser una formulació possible de la realitat. El que no es pot negar és la realitat, que existeix i és allà. Tot la resta són maneres diferents d’expressar-la.

Com vas fer el pas de provar aquesta altra forma d’explicar la realitat?

— La fotografia de reportatge clàssica es fonamenta en l’impacte que produeix la intervenció del fotògraf. És condició que el fotògraf sigui testimoni, que projecti sempre el seu punt de vista, físic, en l’entorn. És un heroi que travessa les dificultats, els conflictes, que posa la seva vida en perill i torna triomfal amb un reportatge. Quan sentia explicar les seves batalletes als fotògrafs de guerra a les conferències, mentre m’estava preparant per ser fotògrafa, pensava: “jo mai seré així”. No m’agradava aquella superioritat moral a l’hora d’explicar el món. La sensació d’estar al costat correcte de la història. Em sentia incòmoda amb aquella manera de mitificar una feina que per a mi era de servei, com la que podria dur a terme un cirurgià. Ens sorprendria molt sentir un cirurgià parlar de la seva feina amb aquest èmfasi èpic. Per què no ens escandalitza sentir parlar així als fotògrafs?

Perquè hem assimilat que els fotògrafs reporters tenen alguna cosa d’herois mitològics?

— Efectivament. El primer que es va comportar d’aquesta manera va ser Robert Capa, l’inventor de la dimensió heroica del reporter de guerra. Un fotògraf genial, sí. Però a qui se li ret culte independentment de la seva feina, per la seva manera d’afrontar la vida, de posar-la en risc. Encara avui els joves fotògrafs tenen aquest clixé en l’imaginari. Volen viatjar a tota costa a un país en conflicte. I jo els pregunto: què hi vas a buscar, allà? Què hi portaràs, a part de fotografies? Ja tens una història? Perquè desplaçar-se no té sentit. Segurament un fotògraf d’aquell lloc pot fer una narració més coherent dels fets. Per treballar de reporter cal tenir alguna cosa per explicar, no pots anar-hi a buscar-ho per si apareix.

Avui es llegeix poc i es mira molt, amb la qual cosa les idees cauen ràpidament en l’estereotip i la còpia.

— La veritat és que no confio massa en les noves generacions. Però entenc la desorientació dels joves. Avui dia falten referents, aquelles persones amb idees que van moure el segle XX, persones realment inspiradores. Aquells líders com el Che Guevara, com Gandhi... Falten aquests nous herois per a l’ara mateix. Només que n’aparegui un a l’esquerra que pugui sorprendre, amb veu pròpia, amb idees diferents, se’l destrossa i se’l persegueix fins que desapareix. Només sobreviuen els de l’extrema dreta, protegits per milers de seguidors cecs, a les xarxes, disposats a mobilitzar-se.

El gran mal d’aquests discursos és el negacionisme. Per això és tan important mantenir la realitat dels fets. ¿Podria haver-hi opinió sense fets?

— Què són els fets sense opinió? No em sorprèn la imatge del món que està generant la IA, que suposadament neix lliure de fets reals. Falten idees, falta curiositat. Falta imaginació per part dels que en fan ús. ¿El màxim que se’ls pot acudir són unicorns roses? ¿Coses a les quals els surt pèl? ¡Un cotxe amb pèl! Què desitgem? Què ens intriga? ¿Veure com serien les coses peludes? Hi ha poca sorpresa en tot això. La realitat és molt més sorprenent. És un tresor per a la imaginació. Les meves ficcions s’alimenten de la realitat. Per això mateix, el producte de la meva feina pot confondre la gent. La realitat no és el que la gent entén com a “veritat”, la prova judicial que alguna cosa “així” ha ocorregut. Aquesta veritat expressada de manera fixa i invariable no deixa de ser una expressió interessada, dirigida, de la realitat. Els fets continuen pesant, continuen empenyent.

Però, avui dia, amb tant de soroll a les xarxes, on tothom opina... A què et refereixes exactament amb donar una opinió?

— L’opinió no és una altra cosa que expressar l’experiència pròpia. Allò viscut a través dels fets. Cada cop és més important treballar, narrar, des de l’experiència pròpia. Si no hi ha experiència no es pot penetrar en la realitat. Avui dia torna el subjectivisme amb força. Però és important distingir entre aquesta experimentació des d’un mateix i parlar només d’un mateix. Es tracta de parlar del món des de l’experiència pròpia. [...] M’està sortint una conversa com de llibre d’autoajuda de Paulo Coelho. Aquestes filosofies de cafè...

Com et vas sentir en ostentar tant de poder a l’agència Magnum, amb tants fotògrafs grans i memorables al teu càrrec, tu, una dona jove?

— Bé, l’anterior presidenta també va ser una dona, Olivia Arthur. Però va ser molt discreta. Jo mai no em vaig sentir exercint el poder tal com es podria entendre en un mandatari. En tot cas, em vaig atrevir a intentar que les coses canviessin una mica. Tot va ser tan ràpid! El meu nomenament va arribar quan encara estava aprenent. Va ser passar de no saber res a liderar. De ser aprenenta de la professió, vaig passar a gestionar tota una empresa. Va ser un salt molt extrem. D’un dia per l’altre, ingressava com a membre i immediatament era elegida presidenta de l’agència. Ser presidenta de Magnum suposava tenir molta, molta feina. Vaig haver de fer coses que mai m’hauria imaginat que hauria de fer, com trobar-me en la situació de trucar per telèfon per donar un toc d’atenció a Steve McCurry, ¡a Steve McCurry! O, a la setmana d’assumir la presidència, haver d’escriure un obituari per la mort d’Elliot Erwitt. D’alguna manera, a Magnum vaig aprendre a tractar l’avi de tu. No era una falta de respecte als grans, sinó un gest de confiança establert entre ambdós.

Per què creus que et van escollir a tu?

— Per a mi va ser una sorpresa, però m’ho puc explicar. Vaig ser aquella pedra necessària per unir un pont encara en construcció entre allò documental i allò conceptual. Serà pel meu cognom, Middel, que sempre he estat al mig. Em van demanar des dels dos costats, per establir el diàleg entre el reporterisme clàssic dels primers temps i aquesta nova manera de narrar la realitat més propera al subjectivisme i a la ficció que s’estava manifestant en els darrers temps.

M’imagino la pressió i també haver de lidiar amb el món empresarial...

— No vaig voler mai perdre el sentit lúdic en el meu mandat per poder treballar amb més llibertat, sense tantes pressions. Crec que he contribuït a facilitar l’entrada de veus més lliures, més creatives. Però el tema econòmic era molt important, inabastable. Si anteriorment la venda de documentals suposava el 80% dels ingressos de l’agència, avui no arriba al 10%. Es va haver de reinventar, crear cursos, beques, buscar altres sortides comercials, establir vincles amb altres empreses. No només existeix una crisi dels mitjans de comunicació en la demanda de fotografia. Em demanaven de tot. Havia d’arribar a tot arreu. Vaig aprendre moltíssim. El juny passat va acabar el meu mandat a la presidència de Magnum, que ja havia allargat una mica més. Ara m’adono de com ha baixat la pressió quan aquests correus ja només són 20. Ara soc més lliure per tornar al que és meu.

I què et ronda ara?

— Ara visc al Brasil, a Salvador de Bahia, que és com un mirall de l’Àfrica on jo havia estat, Nigèria, en el racó que, a l’altre costat de l’oceà Atlàntic, encaixa en la seva forma. Allà la població és afrodescendent en un 90 per cent. Però hi ha aquesta porta d’entrada cultural que van deixar els portuguesos que em permet comprendre una mica més, tenir claus per aproximar-me a l’Àfrica. He comprat una casa gran. Un espai no més gran que aquest, on crearé un centre per a la fotografia.

Com va ser la decisió de quedar-te al Brasil?

— Va ser per casualitat, bé, perquè em vaig enamorar. Ell va ser també el meu company de projectes, Bruno Morais, amb qui vaig dur a terme el llarg treball Midnight at the Crossroads, amb el qual vam recórrer els països en el viatge que l’esperit Èsù va acompanyar les persones esclavitzades des del continent africà, concretament Benín, fins al Nou Món: Haití, Cuba i, finalment, el Brasil. Èsù va ser demonitzat pels missioners de la religió oficial. Les nostres imatges tasten les diferents formes i caràcters que va anar adoptant Èsù en els diferents territoris: a Benín és un tòtem, a Cuba un nen, un jove al Brasil i, finalment, un ancià a Haití. Sempre en mutació. És el missatger i també el senyor de les encreuades, pel seu simbolisme. Per això hi ha aquí (i assenyala la sala) tants bessons, tantes forces oposades, també.

I aquesta instal·lació, Cristina, és obra sobrant? [Al centre de la sala hi ha amuntegades fotografies emmarcades]

— Són còpies de les meves fotografies que han viatjat per les exposicions. Pensava que la pila arribaria a ser molt més alta encara. ¡M’he quedat curta! El públic s’acostuma a les imatges i després sempre vol veure el mateix. Això produeix un desgast, ja no de la mirada, sinó de les pròpies imatges. Aquesta reiteració la vaig posar a prova a l’exposició Muchismo, on vaig reunir les imatges que els col·leccionistes i comissaris m’havien anat demanant de les meves fotografies al llarg dels anys. Les fotografies es repetien com en un eco. Arriba un moment que queden mudes, ja no diuen res.

Amb elles has pogut fer una escultura...

— I tant que no! Caldria buidar el món d’escultures. Ja en tenim prou amb les imatges, que són més lleugeres i suggerents.