Emilia Sanz: "No passa res per estimar més el gos que un cosí segon que veus un cop l'any"

Com va començar la teva passió pels animals?

— De molt petiteta. Quan tenia tres o quatre anys ja anava perseguint gats, gossos, conills, pastors...al poble. A la meva família no hi havia veterinaris i, a més, la meva decisió no va ser ben rebuda per la meva mare perquè ella no veia bé aquesta professió per a una noia.

Ho considerava de nois?

— Sí, per ella era una feina d’homes. Ella volia que jo trobés un bon xicot, que tingués cotxe, i em casés. El meu pare, en canvi, em va animar. Ell era catedràtic d'universitat i em va dir “facis el que facis, fes-ho ben fet i, sobretot, que ningú no t'hagi de pagar les llenties el dia de demà”. Fixa't que t'estic parlant de cinquanta anys enrere. Em deia: “Tu no has de dependre mai de ningú, mai. Tu has de dependre de tu mateixa”.

I tu vas seguir endavant. Quin any era quan vas començar a estudiar veterinària?

— 1972. En aquell moment a Barcelona no hi havia ni una dona veterinària.

I te'n vas anar a Madrid a estudiar?

— Me'n vaig anar a Madrid perquè jo soc de Madrid originàriament, tot i que la família vivia a Barcelona, però a Madrid hi tenia els meus avis i el meu germà gran que estudiava enginyeria de telecomunicació.

I a la Facultat de Veterinària a Madrid hi havia altres noies?

— Érem unes vint o trenta, una clara minoria, però jo mai vaig sentir que ser una dona fos una barrera, mai no em va frenar. La barrera ja me la posava després la societat. S'encarregava de dir-me, “tu ets nena, aquí no hi pots entrar”. Però m'era igual. Fins i tot hi havia catedràtics que a les dones ens feien la guitza. Per exemple, un ens ficava amb els toros més grans per prendre'ls el pols o la temperatura, toros de 500 kg. Vam ser les primeres generacions de noies a la facultat, però no a veterinària només, a tot arreu. Anàvem trencant motlles sense saber-ho.

Quan vas acabar la carrera, vas tornar a Barcelona.

— Sí. El 1977 vaig començar a treballar primer en una botiga d'animals, i després en una residència canina, la Residència Canina Bonanova, que ja no existeix.

I al cap de poc et vas convertir en la primera dona que va obrir una clínica veterinària a Barcelona, oi?

— Sí, el 18 de setembre de 1978. Em van ajudar els meus pares perquè a mi, amb 21 anys, qui m'anava a donar un crèdit? Ningú. Era dona, jove, professional, no em donarien ni el bon dia. Aleshores el meu pare, que sempre em donava suport i com que era un home li feien més cas, em va avalar el crèdit amb el seu sou. I després la meva mare em va ajudar molt perquè va estar molts anys de secretària a la clínica. Al final es va reconciliar molt amb la meva elecció de vida: per ella, jo era la millor, la seva filla era la millor veterinària de totes.

I com va ser el principi de la teva carrera?

— El principi va ser molt difícil. Tu obres amb tota la il·lusió del món, els teus pares s'han gastat un munt de diners, i llavors la gent venia i deia: "Vull parlar amb el veterinari!". I jo: "Sí, sí, digui'm". "No, no, amb el veterinari!". I jo dient que el veterinari era jo! No hi havia manera, no ho entenien. Més tard ja deien "allà hi ha una clínica veterinària que porta una noia" i després "però és molt bona". Hi havia moments així. Recordo un sopar al Via Veneto que havien organitzat uns grans laboratoris on anaven cinc companys, propietaris de clínica com jo, tot i que jo no estava invitada perquè era noia. Jo, com que era una mica rebel, vaig decidir anar-hi també. Però no amb ells. Em vaig posar a una taula al costat. Es van quedar de quadres. I els vaig dir: "Ara no m'inviteu, ara feu veure que no em coneixeu". Calia ser així.

Quantes batalles.

— Però jo no tenia la sensació d'estar lluitant, no em frenava res. Vam ser moltes les que vam lliurar aquestes batalles, les veterinàries, les periodistes, les metgesses... Però jo no m'he sentit mai maltractada. Sempre he estat enamorada de la meva professió.

I a la clínica també hi treballava el teu germà.

— Al cap de poc temps el meu germà em va començar a ajudar perquè així no estava sola, sobretot a les nits a les urgències perquè moltes vegades, a les tres o quatre de la matinada havies d'anar sola. Recordo una nit que vaig haver d'anar a una pensió que era de senyoretes i hi havia una noia amb un picardies que estava amb un senyor a una habitació i hi havia un lavabo molt petitó. Tot en penombra i sota el lavabo hi havia una caniche que havia tingut cadellets. I la caniche estava amb una febre titànica, amb quaranta de febre, un horror. Total, havia de buscar una vena, a les fosques amb un senyor al llit, saps? Bé, a partir de llavors, vaig dir al meu germà que m'acompanyés.

I una de les teves grans batalles va ser el tema dels gossos guia.

— Això va ser per un client i amic invident, Jordi Mas, que ja és mort. Ell tenia un gos guia que havia portat dels EUA, però la seva mare es va posar greument malalta i la va anar a veure a l'hospital, no van deixar entrar el gos i va haver de deixar-lo al cotxe. L'animal va morir per un cop de calor. Era l'any 78 o 79. Recordo la ràbia de dir: per què no el deixaven entrar a l'hospital amb el gos? A partir d'aquí, vam dir, hi lluitarem. Perquè aquests gossos són els ulls d'aquestes persones, sempre han d'estar al seu costat. Van ser molts anys de feina, de cues, de demanar favors, de sentir no, no es pot, però al final la llei es va aprovar el 1985 per unanimitat de totes les forces polítiques. Va ser el primer projecte llei a tot Europa. A partir d'aquí ens van copiar tots els països.

Ara, en canvi, les coses han canviat tant, que estem en un punt en què hi ha més gossos que nens.

— Jo trenco una llança a favor de les famílies amb animals, perquè ells són un més de la família. Molta gent et diu que humanitzem massa els animals. No, no és això. És que viu amb tu i són una gran companyia i fonamentals per a la salut mental. Tu acarones un gos i en el moment que tu estàs acaronant el gos et baixa la tensió sanguínia. Tens companyia, tens tranquil·litat, surts a passejar. És que és molt bonic. Per això jo dic sempre que tinc la professió més bonica del món.

Hi ha gent que no accepta el dol pels animals.

— Sempre hi ha un sector de la societat que no li agradaran els animals, com hi ha un sector que no li agraden els nens. Tant de criticar la llei animal i tot això que diuen que si estem cuidant més els gossos que les persones, doncs no. La persona que cuida un gos, molt probablement farà exactament el mateix amb un nen, amb una persona gran, o amb un veí que té una necessitat. I jo sempre dic el mateix, jo estimo més el meu gos que un cosí segon que veig una vegada a la vida en un casament. I no passa res.

Al llarg de tots aquests anys de professió també has tingut clients famosos.

— Sí. Recordo el Manolo Vázquez Montalban era client i era molt amic meu. Tenia quatre gossos i dos gats i sempre venia a la clínica. El seu nebot es va fer veterinari, però va seguir venint perquè deia que cada animal tenia el seu veterinari. Venia i després anàvem a dinar a Casa Leopoldo o a la Barceloneta. Quina pena quan es va morir. I la Pilar Aymerich, la fotògrafa, també va ser clienta meva. Però per mi tots els clients eren especials.

Com ha estat això de la jubilació? Com ho has viscut?

— Això ho porto molt malament, perquè era una persona molt activa. Vaig patir un accident, vaig entrar en coma fa uns anys, quan cuidava la meva mare que tenia demència. Ho vaig passar molt malament. De sobte, una nit vaig entrar en coma. Vaig passar quatre dies clínicament morta. Vaig estar deu dies a l'UCI i un mes a l'hospital. Quan vaig sortir, vaig sortir destrossada, però a casa la meva mare ella seguia amb tots els seus problemes. El meu col·laborador principal a la clínica, el Daniel, em va ajudar molt i al final li vaig traspassar la clínica. Si no hagués estat per ell, l'hauria tancat. Ara no vull anar a la clínica perquè em fa molta pena. No m'he pogut acomiadar de la meva professió, no m'he pogut acomiadar dels meus clients.

Però quan mires enrere, et sents satisfeta de tot el que has fet?

— Moltíssim. He sigut molt feliç treballant i soc conscient que això és un gran privilegi. Espero que la gent que ve darrere meu ho segueixi disfrutant tant com jo ho vaig fer.