No recordo la meva mare descansant. I si descanso, què passa?
Passo un cap de setmana en bona companyia fora de casa, sense fer més que estar, compartir, anar al teatre, llegir, veure sèries, passejar, deixar-me cuidar, i m’adono que he descansat com mai. I que si hagués estat a casa no hauria estat així. No hauria pogut evitar fer tot allò que tinc pendent: tasques domèstiques no urgents però necessàries, escriptura, gestions comptables, avançar la preparació d’un futur viatge curt, trucar, quedar, posar-me al dia de tantes coses... Fer, fer, fer. I tot i que em vanto de saber aturar-me i descansar, m’adono que ho faig, però no suficient. Que sempre tinc una llista eterna de pendents al cap i que ha estat així tota la vida. Fins i tot utilitzo una aplicació de llistes per no oblidar-me de res. I sempre tinc la mateixa fantasia: que un dia obriré l’aplicació i estarà buida de pendents. Que ho hauré fet tot i podré jeure al sofà i ser com les persones que poden fer el manta sense el neguit de pensar en tot el que falta per fer. Però mai és així, esclar.
Ja ho sé que va a èpoques, però comença a ser un estat general i crònic. Voler arribar a tot i sentir-me malament perquè no ho aconsegueixo. Per això els dos dies que em vaig regalar van ser reveladors. I el mateix em va passar durant la Setmana Santa. Ja tenia contractats uns dies fora i vaig marxar tan estressada que vaig perdre les claus del cotxe i vaig haver d’utilitzar una còpia que tinc. Quan vaig arribar a lloc les claus van aparèixer dins l’equipatge i em vaig adonar de com era de necessari que hagués marxat per aturar-me.
Sé que hi ha una part d’epidèmia contemporània en tot plegat, perquè sembla que sempre haguem d’estar fent. Ja sigui feina, oci o vida personal, però fent, produint. I també hi té bona part de responsabilitat la meva vida professional. Soc autònoma i d’una feina vocacional, un còctel perfecte per a l’autoexplotació. Però l’altra part de responsabilitat la té el fet de ser dona.
No recordo la meva mare descansant. De fet, el meu record és veure-la plegar piles eternes de roba (som molts germans, i ella treballava com a mestressa de casa). Tampoc seia gaires estones els caps de setmana ni per vacances. La majoria de dones hem crescut amb referents similars. I a sobre hi hem afegit la vida laboral fora de casa, sense deixar el rol de qui tira del carro de la llar. No només perquè continuem portant la responsabilitat mental i física de les tasques domèstiques (les xifres són claríssimes sobre aquesta desigualtat) sinó perquè hem comprat el mite de la dona activa que arriba a tot: a tenir vida professional, personal, espai per a ella mateixa i una casa amb els quadres penjats i els armaris endreçats. I mira, no. Fer-ho tot cansa molt. I si no descanso pagaré una factura molt alta en salut física i mental. Em sap greu pels amics que deixo de veure. O per aquell projecte que va més lent. O pels tamborets que fa mesos que no he anat a comprar. Ho sento, però és més urgent aprendre que ser dona ha de tenir un nou significat: concedir-me el dret a no fotre l’ou i que no passi res.