La nova i incomprensible moda de passejar un gos invisible

A través de les xarxes socials, corre la brama d’una nova moda que fa perdre la fe en la condició humana. Se suposa que ha nascut una afició inaudita que consisteix en treure a passejar el gos sense tenir gos. No es tracta de demanar la bèstia en préstec o acompanyar l’amo de l’animal en les rutines d’esbarjo. Es basa en anar pel carrer o per la muntanya amb una corretja a la mà sense que hi hagi un gos lligat a l’altre extrem. Se’n diu hobby dogging. En les imatges de la notícia hi surt, per exemple, un home amb la mirada perduda mentre té el braç rígid al seu costat, una mica més endavant del tronc. Ho fa amb posat indiferent, de quotidianitat, com aquella gent que fa trenta anys que passegen gossos i ni tan sols necessiten observar el ca perquè ja es coneixen les passes i els hàbits l’un a l’altre. De la mà li penja una corretja que deu tenir algun sistema per mantenir la corda en tensió, com si realment hi hagués un gos invisible que caminés una mica per davant seu. L’escena és digna d’una pel·lícula dels Monty Python. Estàs esperant que darrere seu hi apareguin uns cavallers que cavalquen sense cavall fent el so del trot amb closques de coco. En altres vídeos que parlen de l’increment d’aquesta afició es veu un grup de dones en un circuit d’agility on els gossos han de superar un recorregut d’obstacles mentre l’amo els empaita al seu costat. Les senyores van totes amb una corretja a la mà. Fingeixen controlar un gos invisible que corre al seu costat mentre fa eslàloms entre banderins, equilibris damunt d’un tronc i salta tanques. Van l'una darrere l’altra, com un entrenament militar, mirant el llaç que, imaginàriament, hauria d’envoltar el coll de la seva bèstia. Malauradament, no hi ha cap vídeo que il·lustri el moment de la salutació entre dos practicants de hobby dogging, fingint que els seus respectius gossos invisibles també es coneixen i es flairen el cul.

La immensa majoria de notícies ofereixen molt poques dades sobre aquesta disciplina. No consten xifres de practicants ni clubs d’entrenament. Hi ha posts a Instagram que asseguren que el hobby dogging ofereix els beneficis de passejar un gos a persones que no tenen el poder adquisitiu per mantenir una mascota. Així s’estalvien veterinaris, menjar i vacunes. La teoria és dubtosa perquè l’afició t’obliga a altres despeses com la compra de corretja o el lloguer dels espais d’agility. La perplexitat que provoquen aquestes informacions i, sobretot, les alegres escenes d’aquests humans motivats, fan temptador seguir el rastre de la informació. Una notícia assegura que la pràctica triomfa a Alemanya, concretament a la localitat de Bad Friedrichshall. Un correu electrònic enviat a l’ajuntament d’aquesta ciutat, situada a 50 quilòmetres de Stuttgart, no ha obtingut resposta. Però una cerca més específica a internet permet descobrir l’origen i la veritable dimensió d’aquesta moda. L’informatiu de la ZDF, una de les dues grans cadenes públiques d’Alemanya, ha fet un reportatge sobre el hobby dogging arran de l’impacte mundial de la tendència. Entrevisten Barbara Gerlinger, creadora i entrenadora d’aquesta disciplina. La dona, de 65 anys, no dona crèdit a l’abast internacional que ha adquirit la seva idea. Assegura que està sobrepassada per la quantitat de peticions de mitjans i influencers d’arreu del món que la volen entrevistar. Li han dolgut les crítiques i l’escarni públic. Ella defensa que el seu hobby dogging és més que passejar un gos. És un treball mental d’atenció. Però, sobretot, el que més la sorprèn és la gran repercussió del fenomen tenint en compte, atenció, les poques sol·licituds que ha rebut per participar-hi. Només se li han apuntat deu persones. El hobby dogging no diu gaire de les noves formes d’oci però tampoc dels mitjans i les xarxes, que s’inventen tendències allà on hi ha un petit brot d’excentricitat humana.